Ben cert és, Naorte,
què el trobar, és i serà
la despulla d’allò
que varem adquirir.
La por que du l’esperit
ve de saber fins a quin punt
una ànima és pot despendre,
d’allò que ni tan sols sap que té.
Quan l’ànima és cobreix
sota la protecció de l’ombra,
encerclant la llum,
queda molt al descobert l’alè.
Quan l’instin més elemental,
surti del més profund,
ja no és el de supervivència,
ni tan sols el de protecció.
Com l’aigua de manantial,
ragen instints de superació,
d’una força incontrolada
que fan més por que la pèrdua.
Veig, com un visionari,
paratges d’una nova vida,
un crit que no és nou,
per aquestes orelles ornamentals.
Però viure,
vol dir navegar
dins el mar dels riscos,
sense veure terra ferma.
Ara em sento com un vell,
Recapitulant,
Buscant el moment
On vaig caure de la Barca.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Ostres, Nico, que els teus lectors no donem a l'abast! :)) M'ha agradat molt, aquest escrit, sobretot el final, li he trobat un regust d'Ulisses navegant cap a la seva Ítaca...
Ulisses, és el meu heroi per molts motius, un d'ells, pel simple fet de ser grec. El coratge, la valentia, les ganes de saber i de probar... Gràcies Naorte. Aniré més a poc a poc
Publica un comentari a l'entrada