Et desitjo el millor

“El blat es la pluja vestida de gala”
Sant Francesc d’Assis

Les teves llàgrimes
han regat la llavor de l’esperança.
Un bri neix de la terra humida,
i de les seves fulles
despunta el somriure,
com a preludi
del desvetllar de la flor,
càlida i riallera,
de la vida intensa i afortunada.

Et desitjo el millor.

Un estel

Un estel ha nascut en el firmament;
te el nom de la frescor de la mar,
i el color dels dies assolellats vora les onades.
Don els pescadors traginen les seves xarxes
amb les seves mans adobades i el seu front amerat de suor.

Alegria de la vida,
esplendor en el firmament
dues joies engendrà.

I ara farà de guia,
en les nits tèrboles sense lluna
als preuats tresors que ha deixat
caminant a les palpentes
entre llums i foscos.

Paradís

Sota el cel fosc pintat d’estrelles,
dues mans es troben.

La música de les onades
marca el nostre batec.

No ens cal el temps, que aturant-se
deixa pas al nostre paradís.

Estrelles

Cercar la llum dins nostre,

estels incandescents,

arribant amb les mans esteses

i els cors oberts,
de il·lusions renovades,

nit a nit.

Estels de cues fumejants

de passions i de vida,
sota el nostre cel barceloní.

Preuat tresor

T’has desprès de llàgrimes
de dolor i desesperació,
caient pel precipici
dels llindars de la soledat.
Tresors del cor i l’esperit
que en veure la llum de la vida
es transformen en preuats diamants,
riqueses de l’amor.
Amb la pell fina,
em sento a prop teu
perquè les preuades pedres
em son vida,
i veig en el meu cor
el que el teu batega.
Com s’allunya la infantesa,
l’adolescència perd color,
i la maduresa ve a cops de bastó.
Com la recança de la vellesa
arriba apresurada
i se’n dur els anys,
així com les hores i el dies.
I després qui ens mirarà sense jutjar-nos?
qui ens acaronarà amb tanta tendresa?
qui ens farà un bes i patirà en silenci?
qui ens eixugarà les llàgrimes i ens llevarà el pes?
qui patirà quan fem tard?
qui vetllarà la nostra son?
I en mig de preuats diamants,
despresos quan ningú no ens veu,
ens acomiadem d’allò que no té preu,
que no és pot substituir,
que mai més no trobarem,
sobre tot....
quan tornem a casa.

Entre mig de llàgrimes
escric aquestes paraules
sense saber que ve desprès,
ignorant el que és la vida
sense aquest preuat tresor.

De matí

El matí es lleva mandrós i solitari,
els cotxes roden lents,
i la poca gent que veig
du la cara vestida de son,
fins i tot el sol, sempre tan radiant,
sembla que li costi sortir.

Jo em llevo eixerit,
amb guspires de joia i esperança,
tinc molt a fer, més a dins que a fora,
i ansi-ho al capvespre de noticies
de rialles i de música,

de capvespres plens de tu.

Amor particular

Com t'ho podria dir
perquè em fos senzill, i et fos veritat,
que sovint em sé tan a prop teu, si canto,
que sovint et sé tan a prop meu, si escoltes,
i penso que no he gosat mai ni dir-t'ho,
que em caldria agrair-te tant temps que fa que t'estimo.

Que junts hem caminat,
en la joia junts, en la pena junts,
i has omplert tan sovint la buidor dels meus mots
i en la nostra partida sempre m'has donat un bon joc.
Per tot això i coses que t'amago
em caldria agrair-te tant temps que fa que t'estimo.

T'estimo, sí,
potser amb timidesa, potser sense saber-ne.
T'estimo, i et sóc gelós
i el poc que valc m'ho nego, si em negues la tendresa;
t'estimo, i em sé feliç
quan veig la teva força, que empeny i que es revolta, que jo...

Que passaran els anys,
i vindrà l'adéu, com així ha de ser,
i em pregunto si trobaré el gest correcte,
i sabré acostumar-me a la teva absència,
però tot això serà una altra història,
ara vull agrair-te tant temps que fa que t'estimo.

Digueu-els-hi estrelles!

Letra y música: Lluís Llach

Insonni

Tu riconoscerai questi luoghi,
sfocati negli occhi, ma vividi nella mente.
Notti calde. Insonni.
Un cielo stellato che ha visto due menti e due corpi fondersi.
Una luna che sorrideva alla tua speranza di tornare ad amare.
Una spiaggia dove svanisce la paura di abbracciarti, di baciarti.
Dove svanisce la paura di vivere, con te a fianco.
Dove la speranza per il futuro è lì a un passo.

(autor ¿?)

Nou camí

He obert un nou camí,
per arribar fins a la Madriguera.
De terra ferma,
vorejada amb flors silvestres.

Temptat he estat de deixar
engrunes de pa per altre vies,
però no vui que sigui un “altre cop”,
aquesta vegada tot és nou.

Es fàcil seguir el camí,
tan sols seguint la llum del sol,
no te pèrdua possible,
les flors fan la resta.

Ja has vist l’entrada,
falta que vulguis trocar.
Car, sembla deshabitada
però jo sóc a dins.

Roses grogues

En un recó de la Madriguera,
amagat entre temps i oblits
he trobat un cistell ple de roses
que amb il·lusió vaig omplí.

De roses hi ha moltes,
i de tots els colors i olors,
aquestes fan flaire d’alegria,
de il·lusions i fantasies.

Les desterro del seu llarg hivernar,
d’anys de penombra,
de poques llums i menys voluntats,
d’anys de soledat.

A més llum, més formoses es veuen,
perquè qui guarda sempre té per donar.
Trenco la glacera, falsa i mentidera,
de la pèrdua o de l’oblit.

Un pom, no és res sense la unitat,
i totes les unitats fan el pom.
He cercat i he trobat
més que un pom, tot un jardí.

Ara

Ara que no hi ets,
i que l’ombra del temps
es va enfosquin.

Les preguntes donant voltes,
com satèl·lits,
al voltant del meu cap.

Converses preses de l’atzar
envaint-nos mútuament,
deixant pensaments
impregnats d’olors i colors,

El fil que ens uneix és llarg i prim

molt delicat i molt nostre.

Terra nua

Sempre hi ha lloc
perquè resti la terra nua,
allà on l’aigua de la pluja llisca,
sempre avall, sempre.

Es allà on els arbres
vesteixen d’un verd vibrant,
amb branques fortes i sanes,
de soques lluents.

La meva madriguera
te l’entrada en un lloc així,
on la bellesa de les coses que son simples
configuren el pany.

M’agrada sortir amb els peus nus,
per què la terra freda i polsosa
em faci sentir part d’ella,
part del univers.

Hi ha coses velles,
que son més belles
per l’amor amb que han estat fetes
que pel temps suportat.

Sobre la meva pell,
la pols de la vida
va fent capes
a cops de voluntat.