El nostre temps

No sempre he viatjat per la llum,
malgrat la foscor em pren vida.
Amb tu es fonen la llum i la vida
per omplir-me de felicitat.

No sempre he estat capaç d’estimar
com t’estimo a tu,
amb lucidesa,
amb harmonia.

Em desvetlles de la solitud
en el despertar de la teva presència.

A la distancia d’un petó,
frec a frec les dues cares,
el teus llavis humits
el meu alè agitat.

Et prenc la mà,
i en el suau tacte de la carícia
s’atura el temps,
el nostre temps.

Quan no hi ets

Quan no hi ets
se’t troba a faltar.

A l’hora de la rosada
em manquen els teus petons.

L’ensopit excusat
amb el raspall encara humit.

La teva mirada
i la teva pell suau.

I aquella olor
que envaeix tota la casa,
aquella olor a tu,
la teva essència.