dilluns, 7 d’abril de 2008

Se’m fa estrany

Se’m fa estrany
veure’t en les fotografies
de temps viscuts
i de vius colors.

Son com miralls
dels meus records.

Se’m fa estrany
parlar de tu,
sempre de puntetes,
o gairebé sense pensar.

Perquè es un ressò
de la meva veu.

Se’m fa estrany
dir el tu nom,
els teus gustos
o les teves dèries.

Doncs son com pedres,
pensaments de tu.

Se’m fa estrany
que no hi siguis,
no poder-te parlar,
ni fer-te petons.

Perquè és estrany
que mostri el meu dolor.

Sí, se’m fa estrany:
parlar del meu dolor
de la teva absència,
se’m fa estrany.