Si per un moment
pugués desar aquest instant
dins la butxaca del meu cor.
Pots ben creure
que amb il·lusió constant
enfonsaria les meves mans
dins la madriguera.
En silenci cuitós
tindria l’instant
a les meves mans;
l’acaronaria,
li donaria calor
i el protegiria.
Com un tresor
el desaria
i de la seva riquesa
en feria un bell record
que donés llum a la meva foscor,
esperança en el dia.
diumenge, 31 de desembre del 2006
dimecres, 27 de desembre del 2006
Roda, roda il·lusió
Roda, roda il·lusió,
de la infantesa gran esplendor.
L’alegria als teus ulls,
la innocència,
i creus,
i voles.
El temps passa,
però no pels teus ulls,
i vius,
i somrius.
I roda en cercle,
volant amb la música,
i balles,
i cantes.
El moment arriba,
amb joia,
i crides,
i desitges.
El temps ha passat,
la joia s’ha complert,
i recordes,
i tantes coses.
Roda, roda il·lusió,
de la infantesa gran esplendor.
de la infantesa gran esplendor.
L’alegria als teus ulls,
la innocència,
i creus,
i voles.
El temps passa,
però no pels teus ulls,
i vius,
i somrius.
I roda en cercle,
volant amb la música,
i balles,
i cantes.
El moment arriba,
amb joia,
i crides,
i desitges.
El temps ha passat,
la joia s’ha complert,
i recordes,
i tantes coses.
Roda, roda il·lusió,
de la infantesa gran esplendor.
Espines
Les espines són fets dels que un no sap com resoldre. Per regla general tenen un fort component emocional, que encara ho complica més.
Totes les èpoques de l’any van surtint una a una, i de vegades surten unes quantes de cop. La dita parla de “treure’ns l’espina”, i tant de bo fos fàcil fer-ho, perquè normalment el que succeeix és que l’espina es mou.
Un pot cometre errors més o menys grans, fer-los perdurar durant un temps i després, per tal d’arreglar-ho, posar les dues galtes per ser bofetejat fins a la sacietat. Però hi ha un mal que ja no es podrà arreglar: la desconfiança que es genera entre les persones. Qualsevol paraula duu una bona dosi de verí, que fa que l’espina es mogui per tal de recordar que res està arreglat, que encara és viu i que se’n recorden perfectament. D’altres és un senzill recordatori que de tu no volen ni l’ombra i que tan sols admeten la teva presència per que ets de la família, o pel bé dels nens. La veritat és què sempre hi ha una excusa per mig obrir-te la porta, i poder-la tancar en el moment que demostres que vas agafant confiança. D’aquesta manera no saps mai si hi ets a dins o no, si el que fas és correcte o no, si existeix alguna possibilitat d’arreglar les coses o no tenen cap intenció de perdonar i oblidar el que va succeir. Si acceptes la invitació et pregunten per que l’has acceptat, sinó no els tens en compte... sempre fent ballar la baldufa al seu gust i tu preguntant-te fins quan... fins quan s’ha de purgar un error, fins quan cal fer veure que no passa res, fins quan? fins dir que tanta culpa tens tu com els altres, perquè quan un dit assenyala fora tres assenyalen cap a dins.
El pitjor dels sentiments és el d’estar en una presó, no pots escapar de totes aquelles coses de les que no saps ni cóm reaccionar i que te les exigeixen, donant per descomptat que les faràs perquè “es el que fa tothom” sense pensar que poder ni tan sols saps que existeixen...
Avui ha passat, com si d’una ampolla de cava és tractes, el tap a sortin amb una explosió de sentiments. La frustració de no poder sobreposar-me ni de poder superar aquestes situacions, i d’altres que ronden com ocells carronyaires al voltant de la presa moribunda. Aquestes situacions són les que em fan llençar la tovallola. Costa seguir. Segueixo com segueixen els dies i les nits, amb rutina, esperant que poder algun dia sabré que és el que haig de fer perquè això no torni a passar.
Totes les èpoques de l’any van surtint una a una, i de vegades surten unes quantes de cop. La dita parla de “treure’ns l’espina”, i tant de bo fos fàcil fer-ho, perquè normalment el que succeeix és que l’espina es mou.
Un pot cometre errors més o menys grans, fer-los perdurar durant un temps i després, per tal d’arreglar-ho, posar les dues galtes per ser bofetejat fins a la sacietat. Però hi ha un mal que ja no es podrà arreglar: la desconfiança que es genera entre les persones. Qualsevol paraula duu una bona dosi de verí, que fa que l’espina es mogui per tal de recordar que res està arreglat, que encara és viu i que se’n recorden perfectament. D’altres és un senzill recordatori que de tu no volen ni l’ombra i que tan sols admeten la teva presència per que ets de la família, o pel bé dels nens. La veritat és què sempre hi ha una excusa per mig obrir-te la porta, i poder-la tancar en el moment que demostres que vas agafant confiança. D’aquesta manera no saps mai si hi ets a dins o no, si el que fas és correcte o no, si existeix alguna possibilitat d’arreglar les coses o no tenen cap intenció de perdonar i oblidar el que va succeir. Si acceptes la invitació et pregunten per que l’has acceptat, sinó no els tens en compte... sempre fent ballar la baldufa al seu gust i tu preguntant-te fins quan... fins quan s’ha de purgar un error, fins quan cal fer veure que no passa res, fins quan? fins dir que tanta culpa tens tu com els altres, perquè quan un dit assenyala fora tres assenyalen cap a dins.
El pitjor dels sentiments és el d’estar en una presó, no pots escapar de totes aquelles coses de les que no saps ni cóm reaccionar i que te les exigeixen, donant per descomptat que les faràs perquè “es el que fa tothom” sense pensar que poder ni tan sols saps que existeixen...
Avui ha passat, com si d’una ampolla de cava és tractes, el tap a sortin amb una explosió de sentiments. La frustració de no poder sobreposar-me ni de poder superar aquestes situacions, i d’altres que ronden com ocells carronyaires al voltant de la presa moribunda. Aquestes situacions són les que em fan llençar la tovallola. Costa seguir. Segueixo com segueixen els dies i les nits, amb rutina, esperant que poder algun dia sabré que és el que haig de fer perquè això no torni a passar.
divendres, 22 de desembre del 2006
Txus!!
Has vist, Txus,
un altre dia
amb bona companyia.
Has sentit, Txus
un altre melodia
que els sentits beneïa.
Has notat, Txus,
que la vida
no t’oblida.
Ostres! Txus,
el que volia
es desitjar-te un bon dia!
un altre dia
amb bona companyia.
Has sentit, Txus
un altre melodia
que els sentits beneïa.
Has notat, Txus,
que la vida
no t’oblida.
Ostres! Txus,
el que volia
es desitjar-te un bon dia!
dijous, 21 de desembre del 2006
Normal?
Ben mirat, l’ús de la paraula normal pot arribar a comportar una certa dosi de classisme i de racisme.
És força habitual que una persona, per afirmar que la seva vida i els seus esquemes vitals entren dins els cànons més “habituals” de la societat on es desenvolupa, s’auto defineix “normal”, el més divertit es que la persona no en té prou amb una vegada i ho reafirma amb “però molt normal”, com per acabar de convèncer algú, o poder a si mateix, d’això.
Jo, en sentir aquesta sentència no puc evitar fer-me sempre la mateixa pregunta: que voldrà dir “ser normal”? i qui és “anormal”? segons aquesta persona, ja ho té molt clar.
Tot allò que es desenvolupa dins de la vida es pot considerar “normal”. Una altre cosa és, si és o no habitual.
Afirmar quelcom comporta l’exclusió d’altres coses. Això que és tan habitual dins la ciència no ho és dins d’un paràmetre tant il·limitat com és la vida. La diversificació de tendències, religions, pensaments, llengües, etc, fa que un es pugui sentir en perill i necessiti reafirmar-se, però no a costa d’un valor moral.
Jo sóc una persona poc habitual, que veu, sent, i pensa de forma diferent, però mai per això em sentiré “anormal”. No vull seguir els cànons prefixats que han fet tan de malt a tanta gent durant segles. Crec que encara hi ha moltes coses per canviar, la primera està dins nostre.
És força habitual que una persona, per afirmar que la seva vida i els seus esquemes vitals entren dins els cànons més “habituals” de la societat on es desenvolupa, s’auto defineix “normal”, el més divertit es que la persona no en té prou amb una vegada i ho reafirma amb “però molt normal”, com per acabar de convèncer algú, o poder a si mateix, d’això.
Jo, en sentir aquesta sentència no puc evitar fer-me sempre la mateixa pregunta: que voldrà dir “ser normal”? i qui és “anormal”? segons aquesta persona, ja ho té molt clar.
Tot allò que es desenvolupa dins de la vida es pot considerar “normal”. Una altre cosa és, si és o no habitual.
Afirmar quelcom comporta l’exclusió d’altres coses. Això que és tan habitual dins la ciència no ho és dins d’un paràmetre tant il·limitat com és la vida. La diversificació de tendències, religions, pensaments, llengües, etc, fa que un es pugui sentir en perill i necessiti reafirmar-se, però no a costa d’un valor moral.
Jo sóc una persona poc habitual, que veu, sent, i pensa de forma diferent, però mai per això em sentiré “anormal”. No vull seguir els cànons prefixats que han fet tan de malt a tanta gent durant segles. Crec que encara hi ha moltes coses per canviar, la primera està dins nostre.
Bona nit...
(ben fluixet i a cau d’orella)
Tinc els sentits esgotats,
de tan grata companyia.
De les vostres amistats,
sento gran alegria.
Us deixo per uns instants,
Tinc els sentits esgotats,
de tan grata companyia.
De les vostres amistats,
sento gran alegria.
Us deixo per uns instants,
bona nit bons companys.
dimecres, 20 de desembre del 2006
Amics
Quan no escriviu,
ni truqueu,
sembla que no existiu.
Estat de pànic,
gran confusió,
incredulitat.
Poder ho vaig somiar,
o bé algú m’hipnotitzà,
més aviat ho vaig imagiar.
Finalment alguna noticia,
no és imaginació,
tinc amics de debò!
I gaudeixo llegint,
amb joia escolto
qualsevol cosa d’un amic.
ni truqueu,
sembla que no existiu.
Estat de pànic,
gran confusió,
incredulitat.
Poder ho vaig somiar,
o bé algú m’hipnotitzà,
més aviat ho vaig imagiar.
Finalment alguna noticia,
no és imaginació,
tinc amics de debò!
I gaudeixo llegint,
amb joia escolto
qualsevol cosa d’un amic.
Fred hivernal
Tinc fred de nit
i sento l’hivern
enganxat al meu esperit.
Al matí fredor
i a la nit glaçò
i pel dia aquesta sensació.
Fuig fred hivernal,
deixa’m tranquil,
jo prefereixo l’escalfor
de l’estiu beneit.
i sento l’hivern
enganxat al meu esperit.
Al matí fredor
i a la nit glaçò
i pel dia aquesta sensació.
Fuig fred hivernal,
deixa’m tranquil,
jo prefereixo l’escalfor
de l’estiu beneit.
Les mans
Deso les meves mans
al fons de la butxaca,
com si això em salvés,
com si això em protegís,
i quan més les enfonso
menys segur em sento.
Fora no poden estar
i dins no m’ajuden.
Creuo els dits,
per sentir-me més segur,
i de tan creuar els dits,
i de tan enfonsar les mans,
tot queda fora
la meva seguretat i el meu destí.
al fons de la butxaca,
com si això em salvés,
com si això em protegís,
i quan més les enfonso
menys segur em sento.
Fora no poden estar
i dins no m’ajuden.
Creuo els dits,
per sentir-me més segur,
i de tan creuar els dits,
i de tan enfonsar les mans,
tot queda fora
la meva seguretat i el meu destí.
Tan sols es desig
Amb el meu esperit
acaronaria cada porus de la teva pell,
cada cèl·lula et beneiria.
I amb els meus dits
et pentinaria cada pèl del teu cos
deixant-lo reposar.
Del teu somriure em faria un mirall,
i dels teus ulls foscos em faria un far,
què em salvés de tempestes.
De la teva son guardià,
de la teva veu
dolça melodia.
Si fos per amor...
però no és amor,
tant sols es desig.
acaronaria cada porus de la teva pell,
cada cèl·lula et beneiria.
I amb els meus dits
et pentinaria cada pèl del teu cos
deixant-lo reposar.
Del teu somriure em faria un mirall,
i dels teus ulls foscos em faria un far,
què em salvés de tempestes.
De la teva son guardià,
de la teva veu
dolça melodia.
Si fos per amor...
però no és amor,
tant sols es desig.
Llum
La llum es filtre per les cortines,
penombres que anuncien
amb el silenci de la nit
el crit del matí.
No hi ha prou llum per veure-s’hi
però tot es perceptible,
el so de la vida,
imminent inundació.
Sense llum que il·lumini
les estances i passadís
el so de les seves passes
em marquen el camí.
Sense encendre el llum
ell fa de brúixola
i per no perdre l’equilibri
la mà busca el límit finit.
Sense llum, que no vull
despertar del bell son,
el so de la vida,
avui no el vull.
Vull somnis de llum
que em treguin les penombres,
teranyines enquistades
amb dolorós verí.
De llum somiada
tinc l’esperit ple de desig,
d’una realitat no palpable,
d’un son profund.
De llum vull viure,
no vull res que no sigui llum,
i amb les seves passes,
només tinc el so diürn.
penombres que anuncien
amb el silenci de la nit
el crit del matí.
No hi ha prou llum per veure-s’hi
però tot es perceptible,
el so de la vida,
imminent inundació.
Sense llum que il·lumini
les estances i passadís
el so de les seves passes
em marquen el camí.
Sense encendre el llum
ell fa de brúixola
i per no perdre l’equilibri
la mà busca el límit finit.
Sense llum, que no vull
despertar del bell son,
el so de la vida,
avui no el vull.
Vull somnis de llum
que em treguin les penombres,
teranyines enquistades
amb dolorós verí.
De llum somiada
tinc l’esperit ple de desig,
d’una realitat no palpable,
d’un son profund.
De llum vull viure,
no vull res que no sigui llum,
i amb les seves passes,
només tinc el so diürn.
Va per tu
Vuela esta canción para ti Lucia.
La más bella historia de amor que tuve y que tendré.
Es una carta de amor que se lleva el viento pintado en mi voz
a ninguna parte a ningún buzón.
Quan escolto aquesta cançó no puc més que emocionar-me i recordar-te. Recordar-te a tu Maria Àngels Molina. Recordar les llargues i intenses nits de converses. Entre ducados i fortunas, a vagades amb una copeta de vi i d’altres amb sopars de luxe.
Amb la teva gateta sobre la meva faldilla. Escoltant música o fent interpretacions del “I Chin” o del Tarot. Somiant amb amors impossibles, amants passats i del bé i lo bo de la vida… i quina vida!!! T’enyoro tant.
Fa gairebé divuit anys que ens varem deixar de veure, i encara és hora que veig el teu pis vell, amb mobles vells, ple de coses precioses, tresors de la teva vida, rica, molt rica.
Jo l’anava omplin amb coses noves, amb la frescor de la joventut, amb l’amor que sentia per tu. Però no era l’amor que tu necessitaves, aquest jo no te’l podia donar. Jo tenia que explorar el món, volar amb les meves ales.
I es que no puc evitar-ho, t’estimo.
A vagades quan vaig pel nostre barri, ara ja tant canviat somio en trobar-te…. Per no ser-hi no hi es ni la teva casa. La van tirar a terra per que la ciutat creixes i millores… poder la ciutat si que ha millorat, però per mi van enderrocar una part molt especial de la meva vida…. la nostra madriguera.
Et voldria explicar tantes coses, Àngels, tantes i tantes. Anyoro tant la nostre complicitat, les postres converses.
T’estimo.
Encara recordo una nit molt especial: vares posar el disc de Lluís Llac, la cançó nomes tu i jo la sabem, tu estaves a l’habitació, jo al despatx…. i ens varem trobar al passadís tots dos amb els ulls plens de llàgrimes, en silenci… ens varem cercar en el silenci, sense soroll per donar a entendre a l’altre el que passava… no l’he tornat a escoltar aquella cançó… amb ningú més.
Tus recuerdos son cada día más dulces
El olvido solo se llevó la mitad
Y tu sombra a un se a cuesta en mi cama con la oscuridad
entre mi al mohada y mi soledad.
Va per tu Àngels, t'estimo
La más bella historia de amor que tuve y que tendré.
Es una carta de amor que se lleva el viento pintado en mi voz
a ninguna parte a ningún buzón.
Quan escolto aquesta cançó no puc més que emocionar-me i recordar-te. Recordar-te a tu Maria Àngels Molina. Recordar les llargues i intenses nits de converses. Entre ducados i fortunas, a vagades amb una copeta de vi i d’altres amb sopars de luxe.
Amb la teva gateta sobre la meva faldilla. Escoltant música o fent interpretacions del “I Chin” o del Tarot. Somiant amb amors impossibles, amants passats i del bé i lo bo de la vida… i quina vida!!! T’enyoro tant.
Fa gairebé divuit anys que ens varem deixar de veure, i encara és hora que veig el teu pis vell, amb mobles vells, ple de coses precioses, tresors de la teva vida, rica, molt rica.
Jo l’anava omplin amb coses noves, amb la frescor de la joventut, amb l’amor que sentia per tu. Però no era l’amor que tu necessitaves, aquest jo no te’l podia donar. Jo tenia que explorar el món, volar amb les meves ales.
I es que no puc evitar-ho, t’estimo.
A vagades quan vaig pel nostre barri, ara ja tant canviat somio en trobar-te…. Per no ser-hi no hi es ni la teva casa. La van tirar a terra per que la ciutat creixes i millores… poder la ciutat si que ha millorat, però per mi van enderrocar una part molt especial de la meva vida…. la nostra madriguera.
Et voldria explicar tantes coses, Àngels, tantes i tantes. Anyoro tant la nostre complicitat, les postres converses.
T’estimo.
Encara recordo una nit molt especial: vares posar el disc de Lluís Llac, la cançó nomes tu i jo la sabem, tu estaves a l’habitació, jo al despatx…. i ens varem trobar al passadís tots dos amb els ulls plens de llàgrimes, en silenci… ens varem cercar en el silenci, sense soroll per donar a entendre a l’altre el que passava… no l’he tornat a escoltar aquella cançó… amb ningú més.
Tus recuerdos son cada día más dulces
El olvido solo se llevó la mitad
Y tu sombra a un se a cuesta en mi cama con la oscuridad
entre mi al mohada y mi soledad.
Va per tu Àngels, t'estimo
En Joan
Faltava poc pel meu aniversari, ara farà uns cinc anys, quan vaig connexa en Joan S.B. Petit i remenut. Era, i és, tant tímid que no s’atrevia a mirar-me els ulls.
El vaig connexa quan ell estava al carrer, sol, deixat de la mà de deu, afamat, de menjar i de tendresa.Li vaig obrir casa meva, el vaig acollir i ell no va ser gens mandrós en ocupar el seu espai. Dia a dia veia com era d’alegre, com anava agafant confiança. I com jugava! De fet, és amb ell, amb els seus jocs que em va fer tornar a riure.
Per mi va ser tota una revolució acollir-lo. Avesat a viure sol i sense compromisos amb ningú. Es va anar fent estimar de mica en mica i ara puc dir que me l’estimo molt.
Va omplir quelcom que un mateix normalment no reconeix que hi es. Aquell buit que un mateix li posa una fina cortina per tal de que no es vegi, però que inevitablement hi es.
Llavors van sorgir fantasmes del passat, fotocopies de mala qualitat d’originals incomprensibles. Són les herències dels nostres progenitors, que si bé no ho transmeten via oral, si que ho fan per via passiva, per osmosis. Repeticions de patrons que un no reconeix com a pròpies i que es manifesten sense sentit i de forma desendreçada. No vaig dubtar a posar fil a l’agulla: em calia ajut. I en vaig endinsar en el camp de la autohipnosi, però això es un altre tema que en parlaré més endavant.
En Joan S.B. es l’”okupa” més simpàtic i estimat que conec. Hi ha gent que somriu nomes veure’l, es tot alegria. Conviure amb ell m’ensenya’t a ser generós i respectuós.La vida amb ell es molt agradable, sense exigències, ni privacions. Compartim un espai i una part de la nostra vida. Per la nit quan ens retrobem el temps s’atura i gaudim d’aquest temps, del moment. Sempre te reaccions en moments oportuns. Sempre sé què compta amb mi, i jo amb ell. Si en alguna ocasió he obert la porta de casa i ell no hi era el cor m’ha fet un sal, com el que faig ara frisant anar a retrobar-lo.
Gràcies per tot el que m’has donat Joan.
El vaig connexa quan ell estava al carrer, sol, deixat de la mà de deu, afamat, de menjar i de tendresa.Li vaig obrir casa meva, el vaig acollir i ell no va ser gens mandrós en ocupar el seu espai. Dia a dia veia com era d’alegre, com anava agafant confiança. I com jugava! De fet, és amb ell, amb els seus jocs que em va fer tornar a riure.
Per mi va ser tota una revolució acollir-lo. Avesat a viure sol i sense compromisos amb ningú. Es va anar fent estimar de mica en mica i ara puc dir que me l’estimo molt.
Va omplir quelcom que un mateix normalment no reconeix que hi es. Aquell buit que un mateix li posa una fina cortina per tal de que no es vegi, però que inevitablement hi es.
Llavors van sorgir fantasmes del passat, fotocopies de mala qualitat d’originals incomprensibles. Són les herències dels nostres progenitors, que si bé no ho transmeten via oral, si que ho fan per via passiva, per osmosis. Repeticions de patrons que un no reconeix com a pròpies i que es manifesten sense sentit i de forma desendreçada. No vaig dubtar a posar fil a l’agulla: em calia ajut. I en vaig endinsar en el camp de la autohipnosi, però això es un altre tema que en parlaré més endavant.
En Joan S.B. es l’”okupa” més simpàtic i estimat que conec. Hi ha gent que somriu nomes veure’l, es tot alegria. Conviure amb ell m’ensenya’t a ser generós i respectuós.La vida amb ell es molt agradable, sense exigències, ni privacions. Compartim un espai i una part de la nostra vida. Per la nit quan ens retrobem el temps s’atura i gaudim d’aquest temps, del moment. Sempre te reaccions en moments oportuns. Sempre sé què compta amb mi, i jo amb ell. Si en alguna ocasió he obert la porta de casa i ell no hi era el cor m’ha fet un sal, com el que faig ara frisant anar a retrobar-lo.
Gràcies per tot el que m’has donat Joan.
La madriguera
A casa érem cinc persones, no gaire ben avingudes totes elles, però teníem la sort de poder disposar del nostre espai propi, bé, aparentment. Jo, des de ben petit, tenia la meva habitació, que era com el meu refugi nuclear. Emmagatzemava tot allò que per mi era important – de petites importàncies i de immenses-
La meva mare, pel que fos, va decidir que la meva privacitat era relativa i suposo que veient com atrinxerava la meva intimitat dins l’habitació no va tindre cap escrúpol per conquistar-la. Tot era sistemàticament escorcollat i les meves intimitats eren airejades i denunciades com si d’un tribunal de lo penal es tractes: ella el jutge, jo el delinqüent. De mica en mica aquesta habitació va començar a ser un espai buit, carent de personalitat i d’ordre, tot era visible i buit de contingut.
El que realment m’importava, les meves petites i grans coses les vaig traslladar a la meva madriguera; Espai reservat, íntim, indivisible i inescrutable pels possibles invasors, com una mena de Pda o de telèfon mòbil amb una clau d’accés per poder accedir.
La madriguera es va omplir de colors i de sentiments que eren mostrats meticulosament davant dels amics imaginaris, davant dels fantasmes de la imaginació, davant de la solitud. Aquesta forma d’actuar em resultava molt còmode. Si algú obria la porta de forma sobtada tant sols tenia que dissimular i fer veure que jugava… i tant que jugava! A fet-i-amagar.
Llavors començaren altres guerres, intents d’invasió, infructuoses i desesperants per ella, incomprensibles pel meu pare i ignorades pels meus germans. La madriguera estava tant ben protegida que tot el que en treia era desesperació per no poder arrevatrem allò que em feia sentir segur. La vaig defensar fins a fer sang, i de fet encara la defenso amb tot aquell fervor.
La meva madriguera es plena de quadres de tots els estils i èpoques, escultures, músiques, dissenys, fotografies, d’estones amb amics, amors impossibles, amors exitossos, enamoraments platònics, excursions per la natura, viatges, cartes, jocs, experiències místiques, poetes i poesies…. Tantes i tantes coses i totes elles tant plenes d’amor, d’emocions.
De colors
Un pom de roses roges,
en els arravals del pom una de groga.
I què no sé quina triar:
si la roja què es predominant,
o la groga què és l'excepció.
en els arravals del pom una de groga.
I què no sé quina triar:
si la roja què es predominant,
o la groga què és l'excepció.
I de la por, què?
A mi la foscor no em far por.
Ni tampoc em far por la llum.
Però la penombre, aquesta si que em fa por.
Ni tampoc em far por la llum.
Però la penombre, aquesta si que em fa por.
El dubte existencial
Nicodem ha estat un personatge bíblic que ha passat força desapercebut. Jo el vaig poder coneixe en un llibre que va escriure un capella polac i què em disculpareu que després de molt de temps que fa d'haver-lo llegit no ho pugui recordar.
Nicodem, segons el llibre, li va pesar el fet de ser d'una clase benestant, tancat dins la dicotomia d'haber de triar entre seguir els cànons socials o bé triar per allò que el podia fer lliure, encara que semblés una bogeria.
Dançà que baig lleguir el llibre, que em va impresionar molt, és per mi un referent dins la dicotomia de la vida. Potser la frase feta de "nadar i guardar la roba" no m'ajudava gaire i vaig voler pendre un altre referén, en Nicodem. El vaig llegir que tenia divuit anys, al sortir de l'institut, en un petit bar on sempre qui hi anava no hi havia ningú tret del cambre i la seva dona.
Nicodem és el nom del meu primer ordinador, d'algun dels meus diaris personals i fins hi tot d'algunes de les meves reflexions profundes i orfes de companyia.
Per mi Nicodem és un home que veu, escolta i pateix, que prova de trobar el camí més escaient en cada moment, què quan cau s'aixeca i amb un raig de sol es feliç.
Hola a tots de part de Nicodem.
Nicodem, segons el llibre, li va pesar el fet de ser d'una clase benestant, tancat dins la dicotomia d'haber de triar entre seguir els cànons socials o bé triar per allò que el podia fer lliure, encara que semblés una bogeria.
Dançà que baig lleguir el llibre, que em va impresionar molt, és per mi un referent dins la dicotomia de la vida. Potser la frase feta de "nadar i guardar la roba" no m'ajudava gaire i vaig voler pendre un altre referén, en Nicodem. El vaig llegir que tenia divuit anys, al sortir de l'institut, en un petit bar on sempre qui hi anava no hi havia ningú tret del cambre i la seva dona.
Nicodem és el nom del meu primer ordinador, d'algun dels meus diaris personals i fins hi tot d'algunes de les meves reflexions profundes i orfes de companyia.
Per mi Nicodem és un home que veu, escolta i pateix, que prova de trobar el camí més escaient en cada moment, què quan cau s'aixeca i amb un raig de sol es feliç.
Hola a tots de part de Nicodem.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
