dijous, 21 de juny de 2007

La Rosita

La Rosita era una dona de poble. Poc delicada en les maneres, però sempre anava de cara. Franca i astuta com una guineu, va salvar els difícils temps de la Postguerra venent metros de roba als “mercadillos”, i si en va fer duros! Avesada a les dificultats, va haver de fer de mare a l’edat de set anys. Cuidava dels seus germans m’entres els pares anaven a l’hort o a la recollida de l’oliva. M’ho explicava a l’edat de noranta dos anys i encara se’n recordava de com plorava el seu pare quan la Mariona, la filla que feia sis, va morir d’una febrada. La Rosita era la tercera de set germans. El seu germà predilecta era l’Agustí, el segon més petit. Ella no és va refer mai després de la seva mort.

La Rosita, és va casa amb un home vingut del sud, després d’emigrar tots dos cap a Barcelona. El Mariano era una mala pesa: rancorós, de mirada maliciosa i de llengua afilada, sabia on podia fer mal. Se’l va endur la tuberculosi. Però com deia la Rosita –cada u té la seva creu, i si l’abandones Déu et posarà dues- De tan bona i patidora, la Rosita va adquirir el do del guariment, mitjançant imposicions de mans. Preparava ungüents amb plantes naturals, algunes d’elles les va haver de canviar perquè ja eren especies que no és venien o no és trobaven, plantes que, sincerament, no havia sentit a parlar mai d’elles.

Va començar a saber que tenia un do el dia del part del seu fill gran, quan una veu vinguda d’en lloc li va dir –l’any vinent, mateix dia, mateix més, part variant- I tal dit tal fet, l’any següent, el mateix dia, al mateix més va nèxia la seva filla. Li agradava molt recordar-ho.

La Rosita no avia anat mai a escola, va aprendre a comptar a casa, com li va ensenyar el seu pare. Però quelcom que és força curiós, és que cada dia escrivia, feia el que es diu “escritura automàtica”, cada dia, durant setanta anys. Cal destacar que no hi ha qui entengui la seva lletra!

La Rosita feia molts diners mitjançant el seu do, però ella no en gaudia d’aquest diners. Sempre deia –primer pels meus i després pels pobres- i tal com li arribaven, ella els repartia entre la família i el que quedava, que era més que el que repartia entre la família, ho donava a l’església. Ella jurava i jurava que si se’n quedes, ni que fos un cèntim Déu li trauria el seu do. I així m’entres unes anaven amb abrics de pell, ella menjava sopes de seva.

La Rosita se’n va anar, un dia d’octubre de fa uns anys, sense pena ni gloria, entre uns pocs amics, veïns i familiars. Serà difícil oblidar-la.

dimecres, 20 de juny de 2007

Camins

Feia temps que no sentia el caliu,
la dolçor de l’amistat,
l’anhel de ser anhelat.

Compartir les emocions,
els deliris dels molts moments,
trobar la mà estesa en les preocupacions.

La pau d’esperit
sota l’ombra del taronger en flor,
gaudint del no res.

Els camins son sempre tenebrosos
però arriben a plàcids prats,
allà on un descansa sense por.

Deixo caure la motxilla,
pesa massa la solitud, la tristesa.
Ara la buidaré.

Ompliré de nou la bossa
amb alegres somriures i millors converses,
de dies de sol i nits de lluna plena.

Vaig deixant petjades
en camins desconeguts,
provant que no siguin massa fondes
per no ferir la terra,
ni massa superficials
que el xiuxiuejar del vent esborri.


per a la Txus, el Ferran, l’Enric i el Dani

dimarts, 19 de juny de 2007

Desolació

Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l’hora de la sesta;
mes branques, una a una, va rompre la tempesta,
i el llamp, fins a la terra, ma soca mig partí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí,
obert i sens entranyes, que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se’n la millor part de mi.

I l’amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brostar les fulles, i sent pujar la saba,
i m’aida a esperar l’hora de caure, un sol conhort:

cada ferida mostra la pèrdua d’una branca;
sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s’és mort.

Joan Alcover

dissabte, 16 de juny de 2007

Hores d'espera

Hores d’espera,
que fredes son
les sales d’hospital.

Tot son mirades perdudes,
buscant al infinit
respostes que no arriben.

De tant esperar
les mirades es creuen,
volen consol.

Que difícil espai de temps
que no passa ni arriba
havent de suportar l’existència.

Pensaments recurrents
que et duen d’un lloc a l’altre
sense saber com.

Ni diaris ni revistes
duent la resposta
que un tant ansia.

Cares llargues,
mans inquietes,

passes sense destí.

dimarts, 5 de juny de 2007

És màgia


Hi ha moments que un agafa el vol. Viure, és aprofitar aquests moments, gaudir-los i desar-los a la Madriguera. Un cap de setmana amb els amics, alguns més propers que d’altres, tots nosaltres amb un projecte en comú: la il·lusió de posar en escena una òpera.

Nosaltres hem tingut la gran “sort!” d’estrenar, integrament, una òpera, amb tot el que comporta una producció de gran format.


Tenint en compte que som un grup d’aficionats a la música coral, du a terme una producció tan gran és un esforç més que considerable. Coordinar cinquanta dos cantants, vuit solistes i vint-i-quatre instrumentistes, es una tasca més que fatigosa: Inventar del no res i sense recursos un decorat. Confeccionar els vestits dels solistes i uniformar el cor per que s’integri dins del context de l’obra. Aprendre a interpretà un rol en escena, al mateix temps que es canta, és una tasca que a dut més d’un mal de cap i llargues nits d’insomni.


Daniel Antolí va composar la música de l’òpera “SORT!”, Marta Luna va posar el text. Basat en el llibre “la bona sort” d’Àlex Rovira i Fernando Trias de Bes, SORT! es una òpera lleugera, moderna, on integra la música del passat i d’avui. Si pot trobar un tango, jazz o músiques que recorden el contrapunt del gran mestre J.S. Bach.


L’òpera es va estrenar el juliol del 2006 a Premià de Mar i Barcelona. Aquest cap de setmana la varem tornar a posar en escena a Sort i properament a Vallromanes. Aquest últim amb motiu de la inauguració del teatre d’aquesta vila.


SORT! parla de com aconseguir el bo i millor de la vida. Trobar la sort no és cosa de l’atzar, sinó de treballar amb la ment positiva i oberta. Ambientada en un conte artúric, dos cavallers busquen el trèvol de quatre fulles. Aquest trèvol neix al bosc encantat, trobar-lo i collir-lo és l’objectiu. Apareixen personatges enigmàtics com la Dama de l’estany, el Príncep de la terra, la Reina dels arbres, la bruixa Morgana amb les seves fetilleres i els gnoms.


Treballar amb tanta gent no sempre és agraït, però si gratificant. Quan desprès dels aplaudiments i bisos corresponents entrem als camerinos la il·lusió ens corre per les venes, les duem plenes d’adrenalina, de “bona sort”. Ens sentim vius, il·lusionats i molt responsables. Sentim dins nostre una cosa difícil de transmetre, sentim que hem fet màgia.