Feia temps que no sentia el caliu,
la dolçor de l’amistat,
l’anhel de ser anhelat.
Compartir les emocions,
els deliris dels molts moments,
trobar la mà estesa en les preocupacions.
La pau d’esperit
sota l’ombra del taronger en flor,
gaudint del no res.
Els camins son sempre tenebrosos
però arriben a plàcids prats,
allà on un descansa sense por.
Deixo caure la motxilla,
pesa massa la solitud, la tristesa.
Ara la buidaré.
Ompliré de nou la bossa
amb alegres somriures i millors converses,
de dies de sol i nits de lluna plena.
Vaig deixant petjades
en camins desconeguts,
provant que no siguin massa fondes
per no ferir la terra,
ni massa superficials
que el xiuxiuejar del vent esborri.
per a la Txus, el Ferran, l’Enric i el Dani
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Moltíssimes gràcies Nicodem, és un poema preciós. Jo també estic encantada de tenir veritables amics com vosaltres. Omple de nou la bossa, que tots tenim molt per omplir. Buscaré sempre les teves petjades, i no pateixis que no feriran ni les esborrarà el vent. En moments com aquest és quan més agraeixes els amics que no et fallen. T'estimo molt, Nicodem.
"No hi ha camins per la pau. La pau és el camí..."
(Ghandi)
Publica un comentari a l'entrada