dimarts, 27 de desembre del 2022

I després de tot

Mai m’hagués imaginat 

que el més difícil després del teu adéu 

fos poder tornar a riure,

suportar el teu silenci

o conviure amb el desig de la teva companyia.


Has viscut, vius, i viuràs dins del meu Cor. 


dimecres, 18 de novembre del 2009

i passa...


Passa el temps,
el temps i els somnis.
Tenia el convenciment
que el dolor minva amb aquest passar.

Però sols veig
que el dolor hi és,
ni més ni menys,
com el primer dia.

Ni empenyent,
ni ignorant,
hi és i prou.

Dies de sol o amb núvols,
nits de lluna o fosca,
tardes de vent
o matins de boira...

Canvia el decorat,
però segueix la mateixa història.

M'agrada la llum,
sobretot quan
reposa sobra les ombres

I amb el fanal i la sotana
vaig girant per la petita illa
buscant-he/me

dilluns, 4 de maig del 2009

Petites coses


Qui estaria disposat a negar que la vida està feta de petites coses? Quan pensem sobre això, normalment, tendim a pensar en petites coses que fem. L’acció no es res més que un reflex d’allò que passa dins nostres. Les petites coses son aquells petits pensaments, dècimes de segons d’activitat neural, que provocant la intervenció del nostre sistema emocional. Les emociones generen pensaments i els pensaments generen emocions. Que va ser primer l’ou o la gallina?
Les emociones i el subconscient van de la maneta. Els dos son generadors de tota la resta d’actes i circumstàncies que anem perfilant en la nostre vida. Ep! Tots els actes que depenen de nosaltres mateixos, que quedi clar. No vull entrar en les disquisició psico-mistiques.
Tots aquells pensaments que anem generant al llarg del dia i part de la nit son petits granets de sorra dins la nostra gran muntanya. Un pot caure en la temptació de pensar que parlo de les converses o de les grans filosofades que ens muntem dins d’aquest etern monòleg que mantenim amb nosaltres mateixos. No, ni de bon tros. Parlo d’allò que sempre passa desapercebut.
Fem-ho d’una manera científica: per cada pensament positiu, per ínfim que sigui, sumem un punt. Pel contrari per cada pensament negatiu en restem. Quantes sorpreses ens enduríem. Segur que tindríem tota raó en qualsevol dels dos casos, però el que compte es la suma.
Aquesta suma donaria com a resultat altres realitats de la nostra vida, que son el factor extern del que ens hi avenim o ens sentim agredits, segons de quin entorn parlem.
He agafat l’hàbit de prendrem uns minuts cada dia per buscar coses positives, tan sols pensaments positius, com recordar com riuen els meus amics i familiars, he vist que hi ha un abans i un desprès d’aquest exercici de salut mental.Tot això ve fruit d’un llibre, mal anomenat d’autoajuda. “EL PODER DEL AHORA”. No es un llibre d’autoajuda, es un manual de com utilitzar millor i més eficientment les nostres neurones, dic neurones? Doncs ho dic correctament. Ningú mai ens ha ensenyat a administrar el nostre cervell, ni el potencial que té.

dijous, 25 de desembre del 2008

Un regal perfecte

El millor regal d'aquesta Nadal:
Sentir el teu suau i profund respirar quan dormies.
Tu al meu costat, jo al costat teu.
Despertar al matí sentint l'escalfor de la teva pell,
tindre el primer petó del dia
acompanyat del teu millor somriure.
Un rega difícil de millorar.

dilluns, 1 de desembre del 2008

Canto della terra




Si lo so
Si ho saps
amore che io e te
l’amor que et tinc
forse stiamo insieme
potser estiguem junts
solo qualche istante
només uns pocs instants
zitti stiamo
en silenci estem
ad ascoltare
per escoltar
il cielo
el cel
alla finestra
a la finestra
questo mondo che
aquest món que
si sveglia e la notte è
es desperta i la nit és
già così lontana
ja així llunyana
già lontana
ja llunyana
Guarda questa terra che
Mira aquesta terra que
che gira insime a noi
que gira juntament amb nosaltres
anche quando è buio
també quan és fosc
Guarda questa terra che
Mira aquesta terra que
che gira anche per noi
que gira també per nosaltres
a darci un po'di sole, sole, sole
per donar-nos una mica de sol, sol, sol
My love che sei l'amore mio
“my love” que ets l’amor meu
sento la tua voce e ascolto il mare
sento la teva veu i escolto el mar
sembra davvero il tuo respiro
sembla de debó el teu alé
L'amore che mi dai
L’amor que em dones
questo amore che
aquest amor que
sta lì nascosto
estar allà amagat
in mezzo alle sue onde
en mitg la seva onada
a tutte le sue onde
a tota la seva onada
come una barca che
com una barca que
Guarda questa terra che
mira aquesta terra que
Che gira insime a noi
Que gira juntament amb nosaltres
Anche quando è buio
també quan és fosc
guarda questa terra che
mira aquesta terra que
che gira anche per noi
que gira també per nosaltres
A darci un po'di sole, sole, sole
per donar una mica de sol, sol, sol

dijous, 27 de novembre del 2008

Quina pena


Quina pena i de les grans. Un no acaba mai d'entendre el perquè de tot plegat al voltant de les relacions personals.
La veritat i la transparència és un bé molt escàs en les relacions d'avui dia. Hi ha gent que prefereix mantenir el silenci davant els fets que condueixen a una traïció abans que fer-la pública i prevenir al traït.
Aquest és el motiu pel que m'enduc tantes bufes. No suporto, que em vulguin involucrar en una aventura amb la que no combrego i a sobre hagi de guardar silenci.
Misèries a part, prefereixo la ignorància, que no comptin amb mi, que passin, perquè per bocamoll no m'hi estic gens ni mica.
Els meus amics ho son per lo bo i lo dolent, però això no els hi dona llibertat per fer el que vulguin, ni de conya, amb d'altres, siguin amics o no tant amics. Aquí dic amic on vull dir conegut, tan seval el grau, perquè d'amics de debò a la vida se'n arriben a tenir molt pocs.
La pega que tinc és aquesta mena de falta d'agilitat per reaccionar davant les circumstàncies. Em costa molt desxifrar els meus sentiments, posar paraules a les coses que sento i/o intueixo. Això fa que per entendrem a mi mateix necessiti prendre el meu temps. Clar que a temps passat les coses son més difícils d'arreglar. Aleshores em queda passar pàgina, però això far que la motxilla que duc a l'esquena s'ompli. El pet que arribo a fer és de tal dimensió que jo mateix m'haig de fer a un costat.
Hi ha una cosa que m'horroritza: jo sempre miro als ulls, és com mirar el llibre de les veritats. Però a voltes el que veig és horripilant. No puc expressar exactament el que sento ni el que veig, però la por m'envaeix.

dissabte, 22 de novembre del 2008

L'art d'opinar


Reflexionant sobre les manifestacions artístiques un pot adonar-se fins on arribar la ignorància.

Arriba una persona i planta la seva opinió negativa, lliure i sense complexes, al voltant d'una obra, bé sigui musical o pictòrica o el que es vulgui. En primer lloc un el que fa és respectar aquesta manifestació i tot queda amb un "jo no penso el mateix". A les hores es desencadena una serie de frases de reafirmació per l'altre part. Aquestes reafirmacions, que no passen de gratuïtes justificacions banals, fan pensa que el primer comentari no te més fonament que el fet de tindre una opinió, que en el millor dels casos, és per opinar de forma contraria a la majoria. Posaré un exemple molt estes en els temps en curs: l'obra de Miquel Barcelò a la seu de l'ONU.

Hi ha qui pensa que fer un quadre, sigui gran o petit, es agafar la pintura i pintar allò que la gent espera poder entendre. O bé, que tot en l'art ja està assumit i entès i per tant res no es pot innovar. Quan aquesta regle no es compleix és quan la gent diu "això és una merda". Si passes de la superfície a la profunditat d'aquesta reflexió el resultat final és "perquè no m'agrada" o "estar mal fet i/o mal acabat". Es evident que la ignorància és el plat fort de rere fons. Tret de que l'artista deixi cap document sobre les reflexions que l'han dut a fer aquella obra, poques coses podrem arribar a entendre. Ens haurem de conformar amb la valoració de les tècniques utilitzades, tant amb materials com amb combinació de colors i textures i fer ús d'aquell bé tant escàs que és la intuïció de posar-se a la pell de l'artista.

Però des de quan el gust predomina per sobre el talent artístic? doncs en el moment en que tothom fa de tot: l'electricista fa d'arquitecte, el conductor fa d'enginyer de camins, el músic de pintor i així un llarg etc. Aquesta mena d'intrusió professional és molt nostra, la podeu sentir cada dia, tan sols cal parar l'orella.

No hi ha res més enriquidor que treballar al costat d'un bon artista per palpar la profunditat de l'obra pròpia i el respecte i la comprensió cap a les obres dels altres artistes del mateix ram. No deixarem de banda el comentari de "m'agrada o no", però pren un altre caire, ja deixa de ser una reflexió inqüestionable.

Però el toc de gràcia arriba definitivament quan es qüestiona el valor econòmic de l'obra. Em resulta incomprensible com es pot qüestionar el valor de l'artista. Si tenim en compte que en aquest país de pixarri l'art queda en la part més marginal, sí, es evident que en Barceló a fet un grandísim negoci. Que poc valorem la creativitat, la innovació i fins i tot la capacitat de manifestació que tant reivindiquem.

A mi no m'agraden moltes coses, però no per això son una merda. Sobre l'obra de Miquel Barcelò a la seu de l'ONU decidiré la meva opinió quan la vegi i no per les reflexions d'altres que tampoc l'han vist, o sí.