La paraula

La idea es materialitza mitjançant una imatge
aquesta imatge es transmet mitjançant la paraula.
Però la paraula no és la idea,
ni la idea és una paraula.
Per saber el significat de la paraula, cal buscar la imatge
i per entendre la imatge, hem de trobar la idea que la fonamenta.
(Wang Bi)

En mig de febrils reflexions basades en hipnòtiques sessions televisives, sense més perill que el de veure amb ulls de savi, allò que la salut et priva, vaig veure com juguem amb les paraules i com juguen elles amb nosaltres. Com s’aprofiten els doctes amb la paraula dels menys afavorits en l’art escrit i dèbils de pensament.
Si dividim vencerem: la Bíblia, el Nou Testament, el Coran, la Torà, etc. són llibres que parlant del món espiritual, transmès amb forma de paràboles, seguin un principi molt antic: la “idea” es materialitza mitjançant una “imatge” i aquesta es transmesa mitjançant la paraula.
Els savis varen trobar la forma més genuïna de transmissió de valors i coneixements, però s’ha perdut la capacitat de fer el camí invers: sentir la paraula, associar-la a una imatge i meditar sobre la idea que la fonamenta.
Amb això han reduït la nostra llibertat exercint quotes de poder que, ni ara ni mai, voldran perdre, i fan bandera de la nostra ignorància distorsionant la veritat amb jocs de paraules.

Fa força temps, un amic jesuïta em va fer veure, que si bé, el sagrament de la missa era el propi capellà, portador de la llum i la paraula, no passava el mateix en el sagrament del matrimoni, on el sagrament era, i és, l’amor dels desposats. El capellà fa de testimoni, de la pròpia església, però l’acte sagrat és l’amor que uneix a les dues persones, tan se val on es realitzi aquest celebració, doncs la festa que comporta és “la festa de l’amor”Després de veure diverses pel·lícules, que tenien poquíssima relació l’una amb l’altre, aparentment, vaig recordar la frase de “fins que la mort ens separi”, i vaig fer el camí invers: estem parlant de l’amor, per tant « fins que la mort de l’amor ens separi ». Uah! Els propis codis espirituals de l’església poden portar implícita coses tant elementals com el reconeixement de que res es immutable, que, per cert, aquest es un dels principis més establert i sòlid en molts del camins espirituals, o iniciàtics.

Realitats

Pensem que som els amos del món
i no deixem de ser infants
que ens allunyem de la seva faldilla
sense més alternativa que tornar a ella.

Creiem que un dia podrem ser immortals
sense entendre que tot en la vida
té un procés que respon a un pla,
i aquest és el misteri del univers.

Voldríem viure infinitament,
no sé pas per veure què,
donat que tot està passant ara i aquí
i ni tant sols sabem qui som.

Els rellotges porten un ritme constant,
però la nostra realitat pot ser que viatgi
a ritmes molt diferents, a voluntat de la voluntat,
donat que el temps no es un realitat absoluta.

Prendre consciència de que el temps no és temps,
et converteixen en amo d’aquest,
llavors pots començar la metamorfosi
d’un desvetllar a moltes realitats.

No hi ha misteri més gran
que el cervell de l’esser humà,
que la naturalesa de l’esser humà,
que la capacitat de l’esser humà.

L’esser humà és l’únic animal
capaç de mata a un de la seva mateixa espècie
per motius efímers e infundats,
per res.

Llums i ombres d’un ser
gran com el univers
i petit com un gra de sorra
amb molta, molta curiositat.

Quantes

Quantes tardes he passat
dins la madriguera
perdent el temps,
amb els meus sentiments,
discernint el sentit de sentir
quan el dolor crònic de l’esperit
es manifesta en el silenci.

Quantes estones he passat
escoltant la remor de la vida,
pintant amb tinta invisible
l’anar i venir de l’oreig
que envoltava la meva vida.
Cantant les rondalles d’esperança
d’un cor jove i vigorós.

Quantes tardes he estat
al costat de l’avia,
amb el seu silenci
fent de guardiana
de la madriguera.
Que bé la coneixia,
car, que ella tenia la seva.

Desitjos

Plores de insatisfacció,
pel dolor d’un desig desitjós
d’agafar al vol l’ocell
que de les seves ales fa gala.

Estires el braç i tanques el puny,
recordant que recordes
el tacte del plomatge.

I amb el plor del dolor
s’esvaeix el desig desitjós.

Diumenge

Diumenge de sol sobre blau immaculat.
Sembla que el temps no hagi passat.
Tu i jo de passeig sota la intensa pluja de llum.
Poder no tens present el moment.
Jo enyoro el temps estimat.

Missa de difunts*

Avui no sé si estàs amb pau
però segur que estàs envoltat d’amor,
professat en silenci.

T’he vist passar solemnement
duies espurnes d’aigua beneïda,
obrin-te pas cap a la gloria.

Les últimes paraules encara ressonant,
sortides d’una veu tremolosa,
que ni la música ens l'ha fet oblidar.

Flors d’alegria vivent
envoltades de color de dol
tot se’n va, menys el teu record.

Vestits de gala vetllant el teu repòs
la llum sobre el teu cap i per sota el dolor,
i el silenci de la teva veu.

*a Jaume Batlle

Va per ell*

Efímera és la voluntat de viure
quan el tro negre cau sobre el nostre cap,
sortint de les profunditats de l’univers,
desig capriciós d’un pla que no veiem, ni entenem.

Passem de puntetes sobre el terra moll
i clavem ben fort el peu sobre les virostes.
Però mai sabrem si el què realment restarà sota
l’aigua o les fulles seques, serà la nostre petjada.

Sabem anar endavant sense mirar enrere,
i, de tan en tan, ens convertim en sal
al veure tant camí com duem,
amb el farcell ple de coses, poc o molt, ja mortes.

Mor el record estimat.
Mor l’imatge dels qui ja no hi són.
Mor el patiment i les suors.
Mor la por de perdre.

La conquesta del moment,
trobar les ganes de riure,
la joia de compartir,
sentir dins nostre la remor del mar.

I avui i aquí em sento la pell fina.
El so del dolor, com una boirina.
El silenci del què ja no té paraules.
L’insatisfet desig de la teva presencia.

*a Jaume Batlle

La Plaça del Diamant

Tens els ulls plens de paraules,
la vida estesa al davant.
Aparador de joguines,
cançons fàcils de cantar.

Cançó d’un temps de tramvies
i carrers mal empedrats;
dies de sol i de pluja
barri amunt i barri avall.

Nits de lluna plena...
Somnis d’envelat...

Bella com una princesa
d’algun vell conte d’infants,
et veig ballar un vals de punta
a la plaça del Diamant.

I tu, al terrat,
estenent la roba
o asseguda cosint
sola, amb la tarda,
i voltada de baranes,
de vent i de blau.

Sentir que passen els dies
com si fos un joc d’atzar:
Una rosa per Sant Jordi
i flors negres per Tots Sants.

Xerrameca de botigues,
coloraines de mercat;
olor de sofre i de lluna
cada nit de Sant Joan.

Nits de lluna plena...
Somnis d’envelat...

L’ocell de la jovenesa
pren el vol mirall enllà:
valsos que van i que vénen
a la plaça del Diamant.

I tu, al terrat,
estenent la roba
o asseguda cosint
sola, amb la tarda,
i voltada de baranes,
de vent i de blau.

Llargues tardes de diumenge,
polsim de lluna als terrats,
quietud d’hivern al vespre
quan es fa fosc aviat.

Sentor de rosa perduda,
claror de vidre entelat,
joguina feta malbé,
cendra d’ocell estimat.

Nits de lluna plena...
Somnis d’envelat...

I quan la cançó s’acabi
una altra en començarà,
car tot gira, com els valsos
de la plaça del Diamant.

Lletra: Joan Ollé - música: Ramon Muntaner

Virostes

Dins la madriguera
hi guardo coses alienes.
Virostes intrusives,
com pols a l’armari.

Faig neteja,
a fora la ronya!
Llavors queda lluent
la realitat oculta.

Que difícil és adonar-se
què el temps ho acumula tot:
les indesitjades virostes,
les cançons i les virtuts.

Lletra petita,
sota la pols,
i alguna nota
que va desafinar.

Ara tot és lluent,
els pensaments
les músiques
i els sentiments.

Tornar a mi

Gràcies al post d’esperança del Naorte combinat amb el regal de la Nuri he pogut obrir una porta molt important a la meva vida, si més no, d’ara endavant.

Tenim la inevitable mania de mirar amb els ulls sempre en fora, a tot allò que ens envolta. Però hi ha un altre manera de mirar, és veient el que mirem. Veure té molts més avantatges, podem seguir mirant enfora però també la possibilitat de poder mirar cap un altre lloc, podem mirar cap endins.

Viure mirant endins o enfora pot ser una dicotomia, haver de triar un rol. Tots triem el nostre rol de forma espontània i tan sols la canviem per un factor intern que té la seva manifestació en l’exterior, el desig.

Canviant un rol per un altre no és dolent, ni molt menys. Però un ha d’estar atent a les causalitat per poder adaptar-se al rol què, per la persona, és més espontani i natural. La saviesa requereix de l’experimentació empírica de què és autèntic i el què no ho és.

Per estimar em vaig oblidar de mi, Ara torno a mi: més savi, més atent, més lliure.
Gràcies Naorte i Nuri, el vostre recolzament i la vostra espontaneïtat m’han dut la llum.