dijous, 22 de novembre de 2007

Música


Com pluja d’aigua celestial
així cau la música sobre meu.
Mulla cada porus de la meva ànima,
altres cops enaigua els sentiments.

“pregar cantant és pregar dues vegades”
Sant Francesc d’Assís

Sentir les veus penetrant les meves oïdes,
percebre com els sons
es conjuren o es rebutgen
amb exigència i rigor.

La música és la bellesa de la veu
portada al terreny diví,
desitjaries prendre-la
però s’esmuny com l’aigua.

dimarts, 20 de novembre de 2007

Tardor


Resta a la meva memòria
la bellesa dels pètals de les flors
guarnint les balconades,
envoltaven els meus pensaments
sota l’escalfor del temps de llum.

Quina recança em provoquen
les llargues tarda sense l’amic rogent,
sense la calidesa dels cels de capvespre.
En manca el xivarri dels nens jugant
o els àpats frugals.

Les fulles penjant dels arbres,
tacant el cel blau,
que generosament em regalen
ombra i confort,
fins hi tot frescor.

Però la tardor marceix la vitalitat,
em du per camins de recolliment.
Em fa sentir en dins,
profund i nostàlgic,
rere un vidre mig emboirat.

El fred penetrant lentament
fins arribar als ossos,
el cel fosc i pàl·lid.
Les mans a la butxaca
i el cos oprimit per la roba.

Després, res que sorprengui,
el hivern reclòs,
el pes dels pensaments solitaris.
La foscor minvant,
amb una lluita silenciosa,
que deixa pas a la vencedora llum.

Quan miro, veig
més en rere que endavant.
Vens a la memòria
amb el posat neguitós,
de parlar compulsiu
i riure contingut.

Vens al capvespre,
sobre la sorra de la platja,
amb la música de les onades
i el reflex de la lluna rodona
sobre l’aigua salada,
a prop, ven a prop meu.

dilluns, 5 de novembre de 2007

Esperança

Tornen a penjar les llums,
tretes d’un calaix
ple de sentiments i actes
que jo gairebé no recordo,
i els que recordo son,
si mes no,
de la meva ignorant infantesa.

Tornen a veure la claror
aquells moments
que tan sols hi son,
efímers,
un cop l’any.

Com una purga emocional,
trec del sac les pedres pesants,
i dong el bo i millor
d’allò que potencialment soc,
però que mai em permeto exhibir.

Un nen que riu i canta,
que no sap d’egos ni venjances,
donat a oblida abans que recordar,
a jugar enlloc de lluitar.
Un àngel generós i rialler,
estenent la mà amb naturalitat,
net i polit,
sense demanar res a canvi.

I quan compto els mesos,
que resumeixo amb anys,
vaig veien com la memòria va triant
quina part va ser més important.
No deixo escapar el infant.

I deso dins la madriguera
l’esperança de tornar a ser
aquell nino espontani,
que era feliç veient un somriure.