dissabte, 26 de maig de 2007

Alquimista

Tota la vida he estat vivint conflictes: a casa entre els pares, quan jugava al carrer amb els altres nens/es, a l’escola, al institut, a la feina, etc... fins que duran un llarg període vaig patir assetjament moral, en un moment que vaig acaba amb una relació llarga i complicada, per les drogues i l’alcohol. Es varen acabar els somnis d’amor i de germanor.

Ara veig amb molta perspectiva tot el que he viscut. Crec que soc molt afortunat, he aprés moltes coses, sobre les persones, les relacions, la solitud. Vaig cometre molts errors, també vaig fer mal, però sobre tot, no vaig saber conduir les situacions. Aquest punt és el més rellevant i el precursor d’errades que van provocar més dolor.

El més important a la vida es aprendre i rectificar, però sobre tot coneixes a un mateix. Descobrir el que hi ha amagat rere la màscara del cos.

Hi ha qui s’anomena intel·lectual pels seus coneixements. Jo m’autoanomeno intel·lectual emocional. He viscut la llum i l’ombra, les passions més generoses i les més egoistes. He estimat fins posar en risc la meva vida, i he odiat fins esmicolar l’enemic.
No ho sé tot, tinc encara molts vuits per omplir, però si sé don surt la força per fer el que es vulgui, tan per crear, com per destruir. Si parléssim amb un cartomàntic ens diria que es la carta número I, el mac, el que fa i desfà a voluntat, és l’alquimista.

dimarts, 22 de maig de 2007

L'optimisme


L’optimisme és un bé escàs
que du vestit blanc i camisa negre,
i una rialla pintada a l’aire.

Qui pràctica l’optimisme?
sé qui s’aprofita:
l’envejós i el mandrós.
Tots dos pensen
amb el benefici que trauran.
Ànimes fumejants.

Quan un troba la pedra de toc,
no li calen motius
per gaudir de tan bell tresor.
Sempre amb els braços a punt,
mans àgils i peus lleugers,
compàs, ploma i esquadra.

El secret d’aquest tresor és un,
per mi, per tu i per a tothom.

El saps?

dissabte, 12 de maig de 2007

Emigració


Els vaig veure arribar,
amb el cap baix.
Duien un parell de maletes
que feien joc amb les dues nines.

Mirada esquiva,
sense cap rastre de felicitat,
procurant no fer soroll,
volen ser algú.

Imaginant una vida millor,
treballar per un futur,
un demà per elles,
lloc en pau per descansar.

Guanyaven en confiança,
entraven i sortien,
ell de bon matí a treballar,
les petites a casa per estudiar.

Recons d’unes vides
en una habitació:
els dos en un llit,
elles en un matalàs.

Amb la por al cos,
de no tornar al vespre,
arribar i que no hi siguin,
de perdre el que han guanyat.

Curiosos son els avatars de la vida
quan els veig passejar,
ara tenen un pis per a ells,
feina i un gos que cuidar.

Incloure la bona sort en els objectius
fent allò que glaça la sang
deixant enrere família, amics i seguretat
arriscant el futur i l’existència.

Oblidar el patiment
amb la verema de l’amor,
les sabates trencades
de peus sense descans.

dijous, 10 de maig de 2007

Jo soc aquí

Avui i aquí,
en el sòlid moment del present,
sense que els pensaments
fluctuïn entre l’avanç i el després,
els conflictes i malentesos
em resulten aliens, tant,
com els mateixos motius
que els varen generar.

Tantes vagades he vist
i he patit el mateix error,
tantes vegades,
que de tant en tant
crec que és el meu.
Però no, no, no,
no és meu, ni ho serà.

No deixaré de mirar els ulls
a les persones que estimo,
ni tan sols els posaré
en el pentagrama de la ignorància,
amb calderons eterns.
A mi l’amor no em deixa prendre venjança,
però si consol i comprensió.

Jo sóc aquí,
com la roca en mig del mar
patint tempestes de tota mena,
impertèrrit en la meva fortalesa,
compartint el bo i millor,
alguna llàgrima
i molta il·lusió.

dimarts, 8 de maig de 2007

Que deuria ser?


Que deuria ser
allò que va permetre,
que de les llavors que vaig rebre,
tan sols quedi l’essència?

Que seria de mi,
si fos fruit de bon planter,
amb tot allò que amb tant d’esforç
se’m va regalar?

Que donaria
per què l’aigua fes florir,
tot i ser terra erma,
les tendres flors de la saviesa?

Que podria fer
per tornar a la infantesa
per recollir una per una
les dolces perles del connexament?

Que ric,
que afortunat,
que delicat
és du el farcell de la vida.

dimecres, 2 de maig de 2007

Al fossar de les moreres

Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Així mestre Jordi, un dia
cavant, deia en lo fossar,
quan Barcelona sentia
que l'anaven a esfondrar.
La batien bronze i ferro
dels canons de Felip Quint.
Ell los mata i jo els enterro -
lo fosser deia, enfondint.

Quin vellet lo fosser Jordi!
Jo l'havia conegut;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el plori condolgut.
Havia passat la vida
mirant la mort fit a fit,
i era una ànima entendrida;
no l'havia això endurit.

Era vell: mes ningú ho veia
veient-lo al fossar, cavant;
aquell pit que tot és teia
quan és sec no aguanta tant.
Son dol no el feia commoure,
i, l'aliè, el veia patint;
era un cor dur com un roure
que sentia com un nin.

Sempre al fossar anava
a cavar amb un nét seu;
si ell lo seu magall portava,
- Jo - el nin deia - porto el meu! -
I cavant ambdós alhora,
i fent fosses al fossar,
sempre dels morts a la vora
se'ls sentia mormolar:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Molts jorns feia que, sitiada
la ciutat pels de Verwick,
amb l'ànima trasbalsada
lo vell cavava amb fatic.
Los fossars de Barcelona
s'omplien de gom a gom.
Pel tros d'or d'una corona
si se'n gastava de plom!

Mestre Jordi, que això veia,
cavant deia en al seu nét:
- Felip Quint que tan se'n reia
vet aquí què n'haurà tret:
rius de sang i un munt de ruïnes
per pujar al trono reial.
Ni essent d'or i pedres fines,
val res un ceptre que tant val?

I així dient, lo vell plorava,
i ofegava amb lo seu plor
una pena que el matava
i li trossejava el cor.
Tenia un fill, que era pare
d'aquell nin que li era nét,
i li enrogia la cara
la vergonya d'un secret.

Que aquell fill... taca afrentosa!
no tenint la pàtria en res,
va abandonar fill i esposa
i va vendre's al francès.
Compteu, doncs, si del vell Jordi
no fóra amargant lo plor;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el planyi amb tot lo cor.

Ell tan lleial a Catalunya,
i el seu fill tan criminal...!
Qui, si té bon cor allunya
aquest pensament mortal?
Per ço el pobre vell plorava
com si cavés lo clot seu,
i tot cavant, mormolava:
- Si sigués... no ho voldrà Déu!
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Cava el pobre vell la terra
amb l'ajuda del seu nét.
Fa ja avui tres jorns que enterra;
tants de morts li duu la guerra
que són pocs los clots que ha fet.
De trenc d'alba a la vesprada,
de la nit al dematí,
los morts li van com riuada
i ell obre pas amb l'aixada
a aquell riu que no té fi.

- Bé en tenim, fill meu, de feina!
- Oh, mon avi, aqueixa rai!
Mentre no torni a la beina
l'arma del soldat, nostra eina
no espereu que pari mai.
- Mes, al fossar - respon l'avi -
no hi hem d'enterrar ningú
que a la pàtria faci agravi.
Que cap traïdor se n'abali!
Si jo em moro, pensa-hi tu.

Conec bé de quina banda
són los morts que van venint
al fossar a esperar tanda.
No en vull cap dels que comanda
lo botxí de Felip Quint,
Ja hi ha un clot fet per aqueixos
fora el marge del fossar;
traïdors amb traïdors mateixos.
Així els vils tindran esqueixos
per plantar i replantar.

I, així dient, lo nét i l'avi
anaven clots enfondint,
mentre obrint tot just lo llavi,
com si dir-ho fos agravi,
seguien, baix, repetint:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor,
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Ai, pobreta Barcelona,
Felip Quint l'assalt et dóna
i t'ofega amb sa corona
apressant ton fi mortal.
Mes tots fills per ço no afluixen
i combaten sempre forts,
i en los murs que, caient cruixen,
entre rius de sang que els ruixen
s'alcen altres murs de morts.

I a rengleres, a rengleres
los van portant a enterrar
al fossar de les moreres
entre fum i polsegueres
i un retrò que fa esglaiar.
Barrejats en un munt cauen
los d'un i d'altre cantó,
i encara quan morts ja jauen
sembla que en combatre es plauen
lo lleial amb lo traïdor!

De sobte, l'avi es fa enrera
en mirar un mort que han dut,
i el nin, en veure qui era,
tant és el que s'esparvera,
que, de l'esglai, resta mut;
contemplant-se'l, nét i avi
s'estan al mig del fossar
sens obrir per res lo llavi;
a tots dos los sembla agravi
lo mot que han de pronunciar.

I mentrestant, allà, al lluny,
encara la canonada,
fent núvols de fum, retruny
i el vell veu l'eina mullada
de sang de son fill, al puny.
- Oh - al fi esclata, amb foc que llança
pels ulls la ira del cor seu -
Mira'l, Déu n'ha pres venjança
Duu el vestit de l'host de França...
i és lo teu pare, fill meu!

I el vell, que el magall empunya,
diu tot d'una al nin que plora:
- Lo seu crim dels bons l'allunya,
fou traïdor a Catalunya.
- A on l'enterrem? - A fora.
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Frederic Soler