Llençols blancs de cotó
esmorteint el so,
mut i contingut,
de la mort.
Un ble sense oli
envaeix de penombra
cada recó del meu cor.
Allò que un dia fou
llum de llums,
guia i protecció,
pren la sort d’arribar a destí.
Avui no tinc consol,
no trobo cap arbre
que de les seves branques
en faci protecció.
Em queda el plor
del nen que he estat,
de l’adolescent que ha volat,
i de l’adult que ha lluitat.
Arreveure mare.
Gracies per tot,
pel que m’has donat
i pel que has estat.
dilluns, 24 de desembre del 2007
dimarts, 4 de desembre del 2007
Un cop cada dos de set
Una hora de visita,
de llums i d'ombres.
El temps que sembla que no passi
i tu vas passant amb el temps.
Hi ha tants silencis que no he omplert,
Tantes coses que no he gosat ni dir-te.
Mai t’he fet saber de la meva felicitat...
mai és molt i ara encara més.
Un cop cada dos de set,
una de cada moltes, moltes...
Estones que voldria i no goso
restar en la teva presencia.
Com s’escurcen les paraules
quan s’escurça l’enteniment.
Com s’allarguen les solituds
quan s’allarga la intransigència.
Tornaran els dies de sol
amb jardins guarnits de flors.
Poder llavors lliuraré el meu deute,
I t’explicaré com de feliç
he estat en la teva presència.
de llums i d'ombres.
El temps que sembla que no passi
i tu vas passant amb el temps.
Hi ha tants silencis que no he omplert,
Tantes coses que no he gosat ni dir-te.
Mai t’he fet saber de la meva felicitat...
mai és molt i ara encara més.
Un cop cada dos de set,
una de cada moltes, moltes...
Estones que voldria i no goso
restar en la teva presencia.
Com s’escurcen les paraules
quan s’escurça l’enteniment.
Com s’allarguen les solituds
quan s’allarga la intransigència.
Tornaran els dies de sol
amb jardins guarnits de flors.
Poder llavors lliuraré el meu deute,
I t’explicaré com de feliç
he estat en la teva presència.
dijous, 22 de novembre del 2007
Música
Com pluja d’aigua celestial
així cau la música sobre meu.
Mulla cada porus de la meva ànima,
altres cops enaigua els sentiments.
“pregar cantant és pregar dues vegades”
Sant Francesc d’Assís
Sentir les veus penetrant les meves oïdes,
percebre com els sons
es conjuren o es rebutgen
amb exigència i rigor.
La música és la bellesa de la veu
portada al terreny diví,
desitjaries prendre-la
però s’esmuny com l’aigua.
així cau la música sobre meu.
Mulla cada porus de la meva ànima,
altres cops enaigua els sentiments.
“pregar cantant és pregar dues vegades”
Sant Francesc d’Assís
Sentir les veus penetrant les meves oïdes,
percebre com els sons
es conjuren o es rebutgen
amb exigència i rigor.
La música és la bellesa de la veu
portada al terreny diví,
desitjaries prendre-la
però s’esmuny com l’aigua.
dimarts, 20 de novembre del 2007
Tardor
Resta a la meva memòria
la bellesa dels pètals de les flors
guarnint les balconades,
envoltaven els meus pensaments
sota l’escalfor del temps de llum.
Quina recança em provoquen
les llargues tarda sense l’amic rogent,
sense la calidesa dels cels de capvespre.
En manca el xivarri dels nens jugant
o els àpats frugals.
Les fulles penjant dels arbres,
tacant el cel blau,
que generosament em regalen
ombra i confort,
fins hi tot frescor.
Però la tardor marceix la vitalitat,
em du per camins de recolliment.
Em fa sentir en dins,
profund i nostàlgic,
rere un vidre mig emboirat.
El fred penetrant lentament
fins arribar als ossos,
el cel fosc i pàl·lid.
Les mans a la butxaca
i el cos oprimit per la roba.
Després, res que sorprengui,
el hivern reclòs,
el pes dels pensaments solitaris.
La foscor minvant,
amb una lluita silenciosa,
que deixa pas a la vencedora llum.
Quan miro, veig
més en rere que endavant.
Vens a la memòria
amb el posat neguitós,
de parlar compulsiu
i riure contingut.
Vens al capvespre,
sobre la sorra de la platja,
amb la música de les onades
i el reflex de la lluna rodona
sobre l’aigua salada,
a prop, ven a prop meu.
la bellesa dels pètals de les flors
guarnint les balconades,
envoltaven els meus pensaments
sota l’escalfor del temps de llum.
Quina recança em provoquen
les llargues tarda sense l’amic rogent,
sense la calidesa dels cels de capvespre.
En manca el xivarri dels nens jugant
o els àpats frugals.
Les fulles penjant dels arbres,
tacant el cel blau,
que generosament em regalen
ombra i confort,
fins hi tot frescor.
Però la tardor marceix la vitalitat,
em du per camins de recolliment.
Em fa sentir en dins,
profund i nostàlgic,
rere un vidre mig emboirat.
El fred penetrant lentament
fins arribar als ossos,
el cel fosc i pàl·lid.
Les mans a la butxaca
i el cos oprimit per la roba.
Després, res que sorprengui,
el hivern reclòs,
el pes dels pensaments solitaris.
La foscor minvant,
amb una lluita silenciosa,
que deixa pas a la vencedora llum.
Quan miro, veig
més en rere que endavant.
Vens a la memòria
amb el posat neguitós,
de parlar compulsiu
i riure contingut.
Vens al capvespre,
sobre la sorra de la platja,
amb la música de les onades
i el reflex de la lluna rodona
sobre l’aigua salada,
a prop, ven a prop meu.
dilluns, 5 de novembre del 2007
Esperança
Tornen a penjar les llums,
tretes d’un calaix
ple de sentiments i actes
que jo gairebé no recordo,
i els que recordo son,
si mes no,
de la meva ignorant infantesa.
Tornen a veure la claror
aquells moments
que tan sols hi son,
efímers,
un cop l’any.
Com una purga emocional,
trec del sac les pedres pesants,
i dong el bo i millor
d’allò que potencialment soc,
però que mai em permeto exhibir.
Un nen que riu i canta,
que no sap d’egos ni venjances,
donat a oblida abans que recordar,
a jugar enlloc de lluitar.
Un àngel generós i rialler,
estenent la mà amb naturalitat,
net i polit,
sense demanar res a canvi.
I quan compto els mesos,
que resumeixo amb anys,
vaig veien com la memòria va triant
quina part va ser més important.
No deixo escapar el infant.
I deso dins la madriguera
l’esperança de tornar a ser
aquell nino espontani,
que era feliç veient un somriure.
tretes d’un calaix
ple de sentiments i actes
que jo gairebé no recordo,
i els que recordo son,
si mes no,
de la meva ignorant infantesa.
Tornen a veure la claror
aquells moments
que tan sols hi son,
efímers,
un cop l’any.
Com una purga emocional,
trec del sac les pedres pesants,
i dong el bo i millor
d’allò que potencialment soc,
però que mai em permeto exhibir.
Un nen que riu i canta,
que no sap d’egos ni venjances,
donat a oblida abans que recordar,
a jugar enlloc de lluitar.
Un àngel generós i rialler,
estenent la mà amb naturalitat,
net i polit,
sense demanar res a canvi.
I quan compto els mesos,
que resumeixo amb anys,
vaig veien com la memòria va triant
quina part va ser més important.
No deixo escapar el infant.
I deso dins la madriguera
l’esperança de tornar a ser
aquell nino espontani,
que era feliç veient un somriure.
diumenge, 28 d’octubre del 2007
La loteria!!!
Prop teu,
a la distància d’un petó,
dels meus llavis al teus,
fent nusos de dits i braços,
arabescs de carícies.
Cançons i músiques,
i el so de la vida
sentint-la a les meves venes.
El desvetllar-se pel matí,
o la vetlla per la nit.
Duets monòtons
de plats, gots, coberts,
els raspalls de dents molls
a la pica del bany.
Si algú posa preu a tot això
sabrà que m’ha toca la loteria.
a la distància d’un petó,
dels meus llavis al teus,
fent nusos de dits i braços,
arabescs de carícies.
Cançons i músiques,
i el so de la vida
sentint-la a les meves venes.
El desvetllar-se pel matí,
o la vetlla per la nit.
Duets monòtons
de plats, gots, coberts,
els raspalls de dents molls
a la pica del bany.
Si algú posa preu a tot això
sabrà que m’ha toca la loteria.
divendres, 19 d’octubre del 2007
PER SER UN SOSPIR
Quan acabi el temps jo sé
que més lluny del nostre hi ha
un espai i somnis.
Quan a l'oblit li diguem fi,
recordaré la teva veu,
seguirà en somnis ...
Per aquests somnis viuré
per aquell lloc d'on vulguin ser,
per ser un sospir mentre dormis.
Quan el passat es torna pols
i s'amaga en el record
el dolor s'allunya.
Ara sols em nego a contemplar
les estrelles sospirar
entre foc i somnis.
I si algun cop sense que tu ho vulguis
potser quan la ment vulgui córrer enrera...
... jo no deixaré que el meu record
es confongui entre altres noms,
quan t'envoltis del teu passat.
Res no podrà impedir els teus somnis
que murmuris el meu nom
quan, potser, jo el teu entregui al vent.
Ho faré,
serà fàcil amagant el rostre.
Per aquests somnis viuré
per aquell lloc d'on vulguin ser,
per ser un sospir ...
Jo no deixaré que el meu record
es confongui entre altres noms
quan t'envoltis del teu passat.
No, res, no podrà impedir els teus somnis
que murmuris el meu nom
quan, potser, jo el teu entregui al vent.
que més lluny del nostre hi ha
un espai i somnis.
Quan a l'oblit li diguem fi,
recordaré la teva veu,
seguirà en somnis ...
Per aquests somnis viuré
per aquell lloc d'on vulguin ser,
per ser un sospir mentre dormis.
Quan el passat es torna pols
i s'amaga en el record
el dolor s'allunya.
Ara sols em nego a contemplar
les estrelles sospirar
entre foc i somnis.
I si algun cop sense que tu ho vulguis
potser quan la ment vulgui córrer enrera...
... jo no deixaré que el meu record
es confongui entre altres noms,
quan t'envoltis del teu passat.
Res no podrà impedir els teus somnis
que murmuris el meu nom
quan, potser, jo el teu entregui al vent.
Ho faré,
serà fàcil amagant el rostre.
Per aquests somnis viuré
per aquell lloc d'on vulguin ser,
per ser un sospir ...
Jo no deixaré que el meu record
es confongui entre altres noms
quan t'envoltis del teu passat.
No, res, no podrà impedir els teus somnis
que murmuris el meu nom
quan, potser, jo el teu entregui al vent.
Berta
dimarts, 25 de setembre del 2007
El tren
Tu, puges al tren,
t’allunyes de la ciutat
deixant el dia gris i buit,
i el meu cor moix.
Tren de paisatges grisos
que poc a poc van despullant-se
per deixar nus aquells tan teus,
aquells plens de vida.
I així la vida,
com el teu somriure.
No trigaràs a córrer d’amunt les vies,
com cavall desbocat,
per trobar el teu temps
entre els meus braços enyorats.
t’allunyes de la ciutat
deixant el dia gris i buit,
i el meu cor moix.
Tren de paisatges grisos
que poc a poc van despullant-se
per deixar nus aquells tan teus,
aquells plens de vida.
I així la vida,
com el teu somriure.
No trigaràs a córrer d’amunt les vies,
com cavall desbocat,
per trobar el teu temps
entre els meus braços enyorats.
dimarts, 28 d’agost del 2007
Fent camí
El goig de l’estiu esclata,
sobre les copes dels arbres
d’un verd resplendent,
i a nivell del terra
el goig de l’herba fresca.
Flors de mil colors, formes i olors
engalanant els grans finestrons,
les places i els carrers.
Qui es perdria aquesta oportunitat,
que du l’efímer estiu,
de fer bell el que la tardor i el hivern,
amb llurs tempestes i freds glacials,
malmet?
Les ciutats i els pobles
prenen la vida que es cou
entre estufes i llars de foc.
Celebren la festa de la llum i de la calor,
treien del purgatori tota il·lusió
que es resisteix a sucumbir.
Les passes, de calçat tancat,
buscant els preuat rajos del sol,
amb samarretes de màniga curta,
escots i tirants,
fugint de l’ombra i el vent,
sobre les copes dels arbres
d’un verd resplendent,
i a nivell del terra
el goig de l’herba fresca.
Flors de mil colors, formes i olors
engalanant els grans finestrons,
les places i els carrers.
Qui es perdria aquesta oportunitat,
que du l’efímer estiu,
de fer bell el que la tardor i el hivern,
amb llurs tempestes i freds glacials,
malmet?
Les ciutats i els pobles
prenen la vida que es cou
entre estufes i llars de foc.
Celebren la festa de la llum i de la calor,
treien del purgatori tota il·lusió
que es resisteix a sucumbir.
Les passes, de calçat tancat,
buscant els preuat rajos del sol,
amb samarretes de màniga curta,
escots i tirants,
fugint de l’ombra i el vent,
però amb un jersei a l’aguait.
dimarts, 14 d’agost del 2007
Obert per vacances
La lluna ens marcava el camí,
sobre onades de mar salada.
La sorra feia de coixí,
i la rosada ens recordava
que la nit passa,
just per sobre de les nostres voluntats.
Si els moments es poguessin aturar
hi ha molts que no deixaria passar,
tots tenen a veure amb tu,
tu amb mi, jo amb tu.
Degoteig de petons,
rajolins de carícies,
torrents de passions,
I a la nit la persegueix el dia,
el dia que fa realitat
el somni espurnat de lluna.
El temps porta temps
de compartir els meus secrets,
d’escoltar les teves confessions.
El so de la teva veu a cau d’orella,
de paraules dites sobre els teus llavis,
emmirallat en els tus ulls.
L’amor a obert per vacances,
i dins la Madriguera a fet cau.
No ha deixat racó sense la seva essència,
sobre onades de mar salada.
La sorra feia de coixí,
i la rosada ens recordava
que la nit passa,
just per sobre de les nostres voluntats.
Si els moments es poguessin aturar
hi ha molts que no deixaria passar,
tots tenen a veure amb tu,
tu amb mi, jo amb tu.
Degoteig de petons,
rajolins de carícies,
torrents de passions,
I a la nit la persegueix el dia,
el dia que fa realitat
el somni espurnat de lluna.
El temps porta temps
de compartir els meus secrets,
d’escoltar les teves confessions.
El so de la teva veu a cau d’orella,
de paraules dites sobre els teus llavis,
emmirallat en els tus ulls.
L’amor a obert per vacances,
i dins la Madriguera a fet cau.
No ha deixat racó sense la seva essència,
i molt menys sense la teva olor.
dissabte, 28 de juliol del 2007
Et desitjo el millor
“El blat es la pluja vestida de gala”
Sant Francesc d’Assis
Les teves llàgrimes
han regat la llavor de l’esperança.
Un bri neix de la terra humida,
i de les seves fulles
despunta el somriure,
com a preludi
del desvetllar de la flor,
càlida i riallera,
de la vida intensa i afortunada.
Et desitjo el millor.
Sant Francesc d’Assis
Les teves llàgrimes
han regat la llavor de l’esperança.
Un bri neix de la terra humida,
i de les seves fulles
despunta el somriure,
com a preludi
del desvetllar de la flor,
càlida i riallera,
de la vida intensa i afortunada.
Et desitjo el millor.
divendres, 27 de juliol del 2007
Un estel
Un estel ha nascut en el firmament;
te el nom de la frescor de la mar,
i el color dels dies assolellats vora les onades.
Don els pescadors traginen les seves xarxes
amb les seves mans adobades i el seu front amerat de suor.
Alegria de la vida,
esplendor en el firmament
dues joies engendrà.
I ara farà de guia,
en les nits tèrboles sense lluna
als preuats tresors que ha deixat
caminant a les palpentes
entre llums i foscos.
te el nom de la frescor de la mar,
i el color dels dies assolellats vora les onades.
Don els pescadors traginen les seves xarxes
amb les seves mans adobades i el seu front amerat de suor.
Alegria de la vida,
esplendor en el firmament
dues joies engendrà.
I ara farà de guia,
en les nits tèrboles sense lluna
als preuats tresors que ha deixat
caminant a les palpentes
entre llums i foscos.
dimarts, 24 de juliol del 2007
Paradís
Sota el cel fosc pintat d’estrelles,
dues mans es troben.
La música de les onades
marca el nostre batec.
No ens cal el temps, que aturant-se
deixa pas al nostre paradís.
dues mans es troben.
La música de les onades
marca el nostre batec.
No ens cal el temps, que aturant-se
deixa pas al nostre paradís.
dijous, 19 de juliol del 2007
Preuat tresor
T’has desprès de llàgrimes
de dolor i desesperació,
caient pel precipici
dels llindars de la soledat.
Tresors del cor i l’esperit
que en veure la llum de la vida
es transformen en preuats diamants,
riqueses de l’amor.
Amb la pell fina,
em sento a prop teu
perquè les preuades pedres
em son vida,
i veig en el meu cor
el que el teu batega.
Com s’allunya la infantesa,
l’adolescència perd color,
i la maduresa ve a cops de bastó.
Com la recança de la vellesa
arriba apresurada
i se’n dur els anys,
així com les hores i el dies.
I després qui ens mirarà sense jutjar-nos?
qui ens acaronarà amb tanta tendresa?
qui ens farà un bes i patirà en silenci?
qui ens eixugarà les llàgrimes i ens llevarà el pes?
qui patirà quan fem tard?
qui vetllarà la nostra son?
I en mig de preuats diamants,
despresos quan ningú no ens veu,
ens acomiadem d’allò que no té preu,
que no és pot substituir,
que mai més no trobarem,
sobre tot....
quan tornem a casa.
Entre mig de llàgrimes
escric aquestes paraules
sense saber que ve desprès,
ignorant el que és la vida
sense aquest preuat tresor.
de dolor i desesperació,
caient pel precipici
dels llindars de la soledat.
Tresors del cor i l’esperit
que en veure la llum de la vida
es transformen en preuats diamants,
riqueses de l’amor.
Amb la pell fina,
em sento a prop teu
perquè les preuades pedres
em son vida,
i veig en el meu cor
el que el teu batega.
Com s’allunya la infantesa,
l’adolescència perd color,
i la maduresa ve a cops de bastó.
Com la recança de la vellesa
arriba apresurada
i se’n dur els anys,
així com les hores i el dies.
I després qui ens mirarà sense jutjar-nos?
qui ens acaronarà amb tanta tendresa?
qui ens farà un bes i patirà en silenci?
qui ens eixugarà les llàgrimes i ens llevarà el pes?
qui patirà quan fem tard?
qui vetllarà la nostra son?
I en mig de preuats diamants,
despresos quan ningú no ens veu,
ens acomiadem d’allò que no té preu,
que no és pot substituir,
que mai més no trobarem,
sobre tot....
quan tornem a casa.
Entre mig de llàgrimes
escric aquestes paraules
sense saber que ve desprès,
ignorant el que és la vida
sense aquest preuat tresor.
dimarts, 17 de juliol del 2007
De matí
El matí es lleva mandrós i solitari,
els cotxes roden lents,
i la poca gent que veig
du la cara vestida de son,
fins i tot el sol, sempre tan radiant,
sembla que li costi sortir.
Jo em llevo eixerit,
amb guspires de joia i esperança,
tinc molt a fer, més a dins que a fora,
i ansi-ho al capvespre de noticies
de rialles i de música,
els cotxes roden lents,
i la poca gent que veig
du la cara vestida de son,
fins i tot el sol, sempre tan radiant,
sembla que li costi sortir.
Jo em llevo eixerit,
amb guspires de joia i esperança,
tinc molt a fer, més a dins que a fora,
i ansi-ho al capvespre de noticies
de rialles i de música,
de capvespres plens de tu.
diumenge, 15 de juliol del 2007
Amor particular
Com t'ho podria dir
perquè em fos senzill, i et fos veritat,
que sovint em sé tan a prop teu, si canto,
que sovint et sé tan a prop meu, si escoltes,
i penso que no he gosat mai ni dir-t'ho,
que em caldria agrair-te tant temps que fa que t'estimo.
Que junts hem caminat,
en la joia junts, en la pena junts,
i has omplert tan sovint la buidor dels meus mots
i en la nostra partida sempre m'has donat un bon joc.
Per tot això i coses que t'amago
em caldria agrair-te tant temps que fa que t'estimo.
T'estimo, sí,
potser amb timidesa, potser sense saber-ne.
T'estimo, i et sóc gelós
i el poc que valc m'ho nego, si em negues la tendresa;
t'estimo, i em sé feliç
quan veig la teva força, que empeny i que es revolta, que jo...
Que passaran els anys,
i vindrà l'adéu, com així ha de ser,
i em pregunto si trobaré el gest correcte,
i sabré acostumar-me a la teva absència,
però tot això serà una altra història,
ara vull agrair-te tant temps que fa que t'estimo.
Digueu-els-hi estrelles!
Letra y música: Lluís Llach
perquè em fos senzill, i et fos veritat,
que sovint em sé tan a prop teu, si canto,
que sovint et sé tan a prop meu, si escoltes,
i penso que no he gosat mai ni dir-t'ho,
que em caldria agrair-te tant temps que fa que t'estimo.
Que junts hem caminat,
en la joia junts, en la pena junts,
i has omplert tan sovint la buidor dels meus mots
i en la nostra partida sempre m'has donat un bon joc.
Per tot això i coses que t'amago
em caldria agrair-te tant temps que fa que t'estimo.
T'estimo, sí,
potser amb timidesa, potser sense saber-ne.
T'estimo, i et sóc gelós
i el poc que valc m'ho nego, si em negues la tendresa;
t'estimo, i em sé feliç
quan veig la teva força, que empeny i que es revolta, que jo...
Que passaran els anys,
i vindrà l'adéu, com així ha de ser,
i em pregunto si trobaré el gest correcte,
i sabré acostumar-me a la teva absència,
però tot això serà una altra història,
ara vull agrair-te tant temps que fa que t'estimo.
Digueu-els-hi estrelles!
Letra y música: Lluís Llach
divendres, 13 de juliol del 2007
Insonni
Tu riconoscerai questi luoghi,
sfocati negli occhi, ma vividi nella mente.
Notti calde. Insonni.
Un cielo stellato che ha visto due menti e due corpi fondersi.
Una luna che sorrideva alla tua speranza di tornare ad amare.
Una spiaggia dove svanisce la paura di abbracciarti, di baciarti.
Dove svanisce la paura di vivere, con te a fianco.
Dove la speranza per il futuro è lì a un passo.
(autor ¿?)
sfocati negli occhi, ma vividi nella mente.
Notti calde. Insonni.
Un cielo stellato che ha visto due menti e due corpi fondersi.
Una luna che sorrideva alla tua speranza di tornare ad amare.
Una spiaggia dove svanisce la paura di abbracciarti, di baciarti.
Dove svanisce la paura di vivere, con te a fianco.
Dove la speranza per il futuro è lì a un passo.
(autor ¿?)
dilluns, 9 de juliol del 2007
Nou camí
He obert un nou camí,
per arribar fins a la Madriguera.
De terra ferma,
vorejada amb flors silvestres.
Temptat he estat de deixar
engrunes de pa per altre vies,
però no vui que sigui un “altre cop”,
aquesta vegada tot és nou.
Es fàcil seguir el camí,
tan sols seguint la llum del sol,
no te pèrdua possible,
les flors fan la resta.
Ja has vist l’entrada,
falta que vulguis trocar.
Car, sembla deshabitada
però jo sóc a dins.
per arribar fins a la Madriguera.
De terra ferma,
vorejada amb flors silvestres.
Temptat he estat de deixar
engrunes de pa per altre vies,
però no vui que sigui un “altre cop”,
aquesta vegada tot és nou.
Es fàcil seguir el camí,
tan sols seguint la llum del sol,
no te pèrdua possible,
les flors fan la resta.
Ja has vist l’entrada,
falta que vulguis trocar.
Car, sembla deshabitada
però jo sóc a dins.
diumenge, 8 de juliol del 2007
Roses grogues
En un recó de la Madriguera,
amagat entre temps i oblits
he trobat un cistell ple de roses
que amb il·lusió vaig omplí.
De roses hi ha moltes,
i de tots els colors i olors,
aquestes fan flaire d’alegria,
de il·lusions i fantasies.
Les desterro del seu llarg hivernar,
d’anys de penombra,
de poques llums i menys voluntats,
d’anys de soledat.
A més llum, més formoses es veuen,
perquè qui guarda sempre té per donar.
Trenco la glacera, falsa i mentidera,
de la pèrdua o de l’oblit.
Un pom, no és res sense la unitat,
i totes les unitats fan el pom.
He cercat i he trobat
més que un pom, tot un jardí.
amagat entre temps i oblits
he trobat un cistell ple de roses
que amb il·lusió vaig omplí.
De roses hi ha moltes,
i de tots els colors i olors,
aquestes fan flaire d’alegria,
de il·lusions i fantasies.
Les desterro del seu llarg hivernar,
d’anys de penombra,
de poques llums i menys voluntats,
d’anys de soledat.
A més llum, més formoses es veuen,
perquè qui guarda sempre té per donar.
Trenco la glacera, falsa i mentidera,
de la pèrdua o de l’oblit.
Un pom, no és res sense la unitat,
i totes les unitats fan el pom.
He cercat i he trobat
més que un pom, tot un jardí.
divendres, 6 de juliol del 2007
Ara
Ara que no hi ets,
i que l’ombra del temps
es va enfosquin.
i que l’ombra del temps
es va enfosquin.
Les preguntes donant voltes,
com satèl·lits,
al voltant del meu cap.
com satèl·lits,
al voltant del meu cap.
Converses preses de l’atzar
envaint-nos mútuament,
deixant pensaments
impregnats d’olors i colors,
envaint-nos mútuament,
deixant pensaments
impregnats d’olors i colors,
El fil que ens uneix és llarg i prim
molt delicat i molt nostre.
diumenge, 1 de juliol del 2007
Terra nua
Sempre hi ha lloc
perquè resti la terra nua,
allà on l’aigua de la pluja llisca,
sempre avall, sempre.
Es allà on els arbres
vesteixen d’un verd vibrant,
amb branques fortes i sanes,
de soques lluents.
La meva madriguera
te l’entrada en un lloc així,
on la bellesa de les coses que son simples
configuren el pany.
M’agrada sortir amb els peus nus,
per què la terra freda i polsosa
em faci sentir part d’ella,
part del univers.
Hi ha coses velles,
que son més belles
per l’amor amb que han estat fetes
que pel temps suportat.
Sobre la meva pell,
la pols de la vida
va fent capes
a cops de voluntat.
perquè resti la terra nua,
allà on l’aigua de la pluja llisca,
sempre avall, sempre.
Es allà on els arbres
vesteixen d’un verd vibrant,
amb branques fortes i sanes,
de soques lluents.
La meva madriguera
te l’entrada en un lloc així,
on la bellesa de les coses que son simples
configuren el pany.
M’agrada sortir amb els peus nus,
per què la terra freda i polsosa
em faci sentir part d’ella,
part del univers.
Hi ha coses velles,
que son més belles
per l’amor amb que han estat fetes
que pel temps suportat.
Sobre la meva pell,
la pols de la vida
va fent capes
a cops de voluntat.
dijous, 21 de juny del 2007
La Rosita
La Rosita era una dona de poble. Poc delicada en les maneres, però sempre anava de cara. Franca i astuta com una guineu, va salvar els difícils temps de la Postguerra venent metros de roba als “mercadillos”, i si en va fer duros! Avesada a les dificultats, va haver de fer de mare a l’edat de set anys. Cuidava dels seus germans m’entres els pares anaven a l’hort o a la recollida de l’oliva. M’ho explicava a l’edat de noranta dos anys i encara se’n recordava de com plorava el seu pare quan la Mariona, la filla que feia sis, va morir d’una febrada. La Rosita era la tercera de set germans. El seu germà predilecta era l’Agustí, el segon més petit. Ella no és va refer mai després de la seva mort.
La Rosita, és va casa amb un home vingut del sud, després d’emigrar tots dos cap a Barcelona. El Mariano era una mala pesa: rancorós, de mirada maliciosa i de llengua afilada, sabia on podia fer mal. Se’l va endur la tuberculosi. Però com deia la Rosita –cada u té la seva creu, i si l’abandones Déu et posarà dues- De tan bona i patidora, la Rosita va adquirir el do del guariment, mitjançant imposicions de mans. Preparava ungüents amb plantes naturals, algunes d’elles les va haver de canviar perquè ja eren especies que no és venien o no és trobaven, plantes que, sincerament, no havia sentit a parlar mai d’elles.
Va començar a saber que tenia un do el dia del part del seu fill gran, quan una veu vinguda d’en lloc li va dir –l’any vinent, mateix dia, mateix més, part variant- I tal dit tal fet, l’any següent, el mateix dia, al mateix més va nèxia la seva filla. Li agradava molt recordar-ho.
La Rosita no avia anat mai a escola, va aprendre a comptar a casa, com li va ensenyar el seu pare. Però quelcom que és força curiós, és que cada dia escrivia, feia el que es diu “escritura automàtica”, cada dia, durant setanta anys. Cal destacar que no hi ha qui entengui la seva lletra!
La Rosita feia molts diners mitjançant el seu do, però ella no en gaudia d’aquest diners. Sempre deia –primer pels meus i després pels pobres- i tal com li arribaven, ella els repartia entre la família i el que quedava, que era més que el que repartia entre la família, ho donava a l’església. Ella jurava i jurava que si se’n quedes, ni que fos un cèntim Déu li trauria el seu do. I així m’entres unes anaven amb abrics de pell, ella menjava sopes de seva.
La Rosita se’n va anar, un dia d’octubre de fa uns anys, sense pena ni gloria, entre uns pocs amics, veïns i familiars. Serà difícil oblidar-la.
La Rosita, és va casa amb un home vingut del sud, després d’emigrar tots dos cap a Barcelona. El Mariano era una mala pesa: rancorós, de mirada maliciosa i de llengua afilada, sabia on podia fer mal. Se’l va endur la tuberculosi. Però com deia la Rosita –cada u té la seva creu, i si l’abandones Déu et posarà dues- De tan bona i patidora, la Rosita va adquirir el do del guariment, mitjançant imposicions de mans. Preparava ungüents amb plantes naturals, algunes d’elles les va haver de canviar perquè ja eren especies que no és venien o no és trobaven, plantes que, sincerament, no havia sentit a parlar mai d’elles.
Va començar a saber que tenia un do el dia del part del seu fill gran, quan una veu vinguda d’en lloc li va dir –l’any vinent, mateix dia, mateix més, part variant- I tal dit tal fet, l’any següent, el mateix dia, al mateix més va nèxia la seva filla. Li agradava molt recordar-ho.
La Rosita no avia anat mai a escola, va aprendre a comptar a casa, com li va ensenyar el seu pare. Però quelcom que és força curiós, és que cada dia escrivia, feia el que es diu “escritura automàtica”, cada dia, durant setanta anys. Cal destacar que no hi ha qui entengui la seva lletra!
La Rosita feia molts diners mitjançant el seu do, però ella no en gaudia d’aquest diners. Sempre deia –primer pels meus i després pels pobres- i tal com li arribaven, ella els repartia entre la família i el que quedava, que era més que el que repartia entre la família, ho donava a l’església. Ella jurava i jurava que si se’n quedes, ni que fos un cèntim Déu li trauria el seu do. I així m’entres unes anaven amb abrics de pell, ella menjava sopes de seva.
La Rosita se’n va anar, un dia d’octubre de fa uns anys, sense pena ni gloria, entre uns pocs amics, veïns i familiars. Serà difícil oblidar-la.
dimecres, 20 de juny del 2007
Camins
Feia temps que no sentia el caliu,
la dolçor de l’amistat,
l’anhel de ser anhelat.
Compartir les emocions,
els deliris dels molts moments,
trobar la mà estesa en les preocupacions.
La pau d’esperit
sota l’ombra del taronger en flor,
gaudint del no res.
Els camins son sempre tenebrosos
però arriben a plàcids prats,
allà on un descansa sense por.
Deixo caure la motxilla,
pesa massa la solitud, la tristesa.
Ara la buidaré.
Ompliré de nou la bossa
amb alegres somriures i millors converses,
de dies de sol i nits de lluna plena.
Vaig deixant petjades
en camins desconeguts,
provant que no siguin massa fondes
per no ferir la terra,
ni massa superficials
que el xiuxiuejar del vent esborri.
per a la Txus, el Ferran, l’Enric i el Dani
la dolçor de l’amistat,
l’anhel de ser anhelat.
Compartir les emocions,
els deliris dels molts moments,
trobar la mà estesa en les preocupacions.
La pau d’esperit
sota l’ombra del taronger en flor,
gaudint del no res.
Els camins son sempre tenebrosos
però arriben a plàcids prats,
allà on un descansa sense por.
Deixo caure la motxilla,
pesa massa la solitud, la tristesa.
Ara la buidaré.
Ompliré de nou la bossa
amb alegres somriures i millors converses,
de dies de sol i nits de lluna plena.
Vaig deixant petjades
en camins desconeguts,
provant que no siguin massa fondes
per no ferir la terra,
ni massa superficials
que el xiuxiuejar del vent esborri.
per a la Txus, el Ferran, l’Enric i el Dani
dimarts, 19 de juny del 2007
Desolació
Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l’hora de la sesta;
mes branques, una a una, va rompre la tempesta,
i el llamp, fins a la terra, ma soca mig partí.
Brots de migrades fulles coronen el bocí,
obert i sens entranyes, que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se’n la millor part de mi.
I l’amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brostar les fulles, i sent pujar la saba,
i m’aida a esperar l’hora de caure, un sol conhort:
cada ferida mostra la pèrdua d’una branca;
sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s’és mort.
Joan Alcover
que als segadors feia ombra a l’hora de la sesta;
mes branques, una a una, va rompre la tempesta,
i el llamp, fins a la terra, ma soca mig partí.
Brots de migrades fulles coronen el bocí,
obert i sens entranyes, que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se’n la millor part de mi.
I l’amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brostar les fulles, i sent pujar la saba,
i m’aida a esperar l’hora de caure, un sol conhort:
cada ferida mostra la pèrdua d’una branca;
sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s’és mort.
Joan Alcover
dissabte, 16 de juny del 2007
Hores d'espera
Hores d’espera,
que fredes son
les sales d’hospital.
Tot son mirades perdudes,
buscant al infinit
respostes que no arriben.
De tant esperar
les mirades es creuen,
volen consol.
Que difícil espai de temps
que no passa ni arriba
havent de suportar l’existència.
Pensaments recurrents
que et duen d’un lloc a l’altre
sense saber com.
Ni diaris ni revistes
duent la resposta
que un tant ansia.
Cares llargues,
mans inquietes,
passes sense destí.
que fredes son
les sales d’hospital.
Tot son mirades perdudes,
buscant al infinit
respostes que no arriben.
De tant esperar
les mirades es creuen,
volen consol.
Que difícil espai de temps
que no passa ni arriba
havent de suportar l’existència.
Pensaments recurrents
que et duen d’un lloc a l’altre
sense saber com.
Ni diaris ni revistes
duent la resposta
que un tant ansia.
Cares llargues,
mans inquietes,
passes sense destí.
dimarts, 5 de juny del 2007
És màgia
Hi ha moments que un agafa el vol. Viure, és aprofitar aquests moments, gaudir-los i desar-los a la Madriguera. Un cap de setmana amb els amics, alguns més propers que d’altres, tots nosaltres amb un projecte en comú: la il·lusió de posar en escena una òpera.
Nosaltres hem tingut la gran “sort!” d’estrenar, integrament, una òpera, amb tot el que comporta una producció de gran format.
Tenint en compte que som un grup d’aficionats a la música coral, du a terme una producció tan gran és un esforç més que considerable. Coordinar cinquanta dos cantants, vuit solistes i vint-i-quatre instrumentistes, es una tasca més que fatigosa: Inventar del no res i sense recursos un decorat. Confeccionar els vestits dels solistes i uniformar el cor per que s’integri dins del context de l’obra. Aprendre a interpretà un rol en escena, al mateix temps que es canta, és una tasca que a dut més d’un mal de cap i llargues nits d’insomni.
Daniel Antolí va composar la música de l’òpera “SORT!”, Marta Luna va posar el text. Basat en el llibre “la bona sort” d’Àlex Rovira i Fernando Trias de Bes, SORT! es una òpera lleugera, moderna, on integra la música del passat i d’avui. Si pot trobar un tango, jazz o músiques que recorden el contrapunt del gran mestre J.S. Bach.
L’òpera es va estrenar el juliol del 2006 a Premià de Mar i Barcelona. Aquest cap de setmana la varem tornar a posar en escena a Sort i properament a Vallromanes. Aquest últim amb motiu de la inauguració del teatre d’aquesta vila.
SORT! parla de com aconseguir el bo i millor de la vida. Trobar la sort no és cosa de l’atzar, sinó de treballar amb la ment positiva i oberta. Ambientada en un conte artúric, dos cavallers busquen el trèvol de quatre fulles. Aquest trèvol neix al bosc encantat, trobar-lo i collir-lo és l’objectiu. Apareixen personatges enigmàtics com la Dama de l’estany, el Príncep de la terra, la Reina dels arbres, la bruixa Morgana amb les seves fetilleres i els gnoms.
Treballar amb tanta gent no sempre és agraït, però si gratificant. Quan desprès dels aplaudiments i bisos corresponents entrem als camerinos la il·lusió ens corre per les venes, les duem plenes d’adrenalina, de “bona sort”. Ens sentim vius, il·lusionats i molt responsables. Sentim dins nostre una cosa difícil de transmetre, sentim que hem fet màgia.
dissabte, 26 de maig del 2007
Alquimista
Tota la vida he estat vivint conflictes: a casa entre els pares, quan jugava al carrer amb els altres nens/es, a l’escola, al institut, a la feina, etc... fins que duran un llarg període vaig patir assetjament moral, en un moment que vaig acaba amb una relació llarga i complicada, per les drogues i l’alcohol. Es varen acabar els somnis d’amor i de germanor.
Ara veig amb molta perspectiva tot el que he viscut. Crec que soc molt afortunat, he aprés moltes coses, sobre les persones, les relacions, la solitud. Vaig cometre molts errors, també vaig fer mal, però sobre tot, no vaig saber conduir les situacions. Aquest punt és el més rellevant i el precursor d’errades que van provocar més dolor.
Ara veig amb molta perspectiva tot el que he viscut. Crec que soc molt afortunat, he aprés moltes coses, sobre les persones, les relacions, la solitud. Vaig cometre molts errors, també vaig fer mal, però sobre tot, no vaig saber conduir les situacions. Aquest punt és el més rellevant i el precursor d’errades que van provocar més dolor.
El més important a la vida es aprendre i rectificar, però sobre tot coneixes a un mateix. Descobrir el que hi ha amagat rere la màscara del cos.
Hi ha qui s’anomena intel·lectual pels seus coneixements. Jo m’autoanomeno intel·lectual emocional. He viscut la llum i l’ombra, les passions més generoses i les més egoistes. He estimat fins posar en risc la meva vida, i he odiat fins esmicolar l’enemic.
No ho sé tot, tinc encara molts vuits per omplir, però si sé don surt la força per fer el que es vulgui, tan per crear, com per destruir. Si parléssim amb un cartomàntic ens diria que es la carta número I, el mac, el que fa i desfà a voluntat, és l’alquimista.
dimarts, 22 de maig del 2007
L'optimisme
L’optimisme és un bé escàs
que du vestit blanc i camisa negre,
i una rialla pintada a l’aire.
Qui pràctica l’optimisme?
sé qui s’aprofita:
l’envejós i el mandrós.
Tots dos pensen
amb el benefici que trauran.
Ànimes fumejants.
Quan un troba la pedra de toc,
no li calen motius
per gaudir de tan bell tresor.
Sempre amb els braços a punt,
mans àgils i peus lleugers,
compàs, ploma i esquadra.
El secret d’aquest tresor és un,
per mi, per tu i per a tothom.
El saps?
que du vestit blanc i camisa negre,
i una rialla pintada a l’aire.
Qui pràctica l’optimisme?
sé qui s’aprofita:
l’envejós i el mandrós.
Tots dos pensen
amb el benefici que trauran.
Ànimes fumejants.
Quan un troba la pedra de toc,
no li calen motius
per gaudir de tan bell tresor.
Sempre amb els braços a punt,
mans àgils i peus lleugers,
compàs, ploma i esquadra.
El secret d’aquest tresor és un,
per mi, per tu i per a tothom.
El saps?
dissabte, 12 de maig del 2007
Emigració
Els vaig veure arribar,
amb el cap baix.
Duien un parell de maletes
que feien joc amb les dues nines.
Mirada esquiva,
sense cap rastre de felicitat,
procurant no fer soroll,
volen ser algú.
Imaginant una vida millor,
treballar per un futur,
un demà per elles,
lloc en pau per descansar.
Guanyaven en confiança,
entraven i sortien,
ell de bon matí a treballar,
les petites a casa per estudiar.
Recons d’unes vides
en una habitació:
els dos en un llit,
elles en un matalàs.
Amb la por al cos,
de no tornar al vespre,
arribar i que no hi siguin,
de perdre el que han guanyat.
Curiosos son els avatars de la vida
quan els veig passejar,
ara tenen un pis per a ells,
feina i un gos que cuidar.
Incloure la bona sort en els objectius
fent allò que glaça la sang
deixant enrere família, amics i seguretat
arriscant el futur i l’existència.
Oblidar el patiment
amb la verema de l’amor,
les sabates trencades
de peus sense descans.
amb el cap baix.
Duien un parell de maletes
que feien joc amb les dues nines.
Mirada esquiva,
sense cap rastre de felicitat,
procurant no fer soroll,
volen ser algú.
Imaginant una vida millor,
treballar per un futur,
un demà per elles,
lloc en pau per descansar.
Guanyaven en confiança,
entraven i sortien,
ell de bon matí a treballar,
les petites a casa per estudiar.
Recons d’unes vides
en una habitació:
els dos en un llit,
elles en un matalàs.
Amb la por al cos,
de no tornar al vespre,
arribar i que no hi siguin,
de perdre el que han guanyat.
Curiosos son els avatars de la vida
quan els veig passejar,
ara tenen un pis per a ells,
feina i un gos que cuidar.
Incloure la bona sort en els objectius
fent allò que glaça la sang
deixant enrere família, amics i seguretat
arriscant el futur i l’existència.
Oblidar el patiment
amb la verema de l’amor,
les sabates trencades
de peus sense descans.
dijous, 10 de maig del 2007
Jo soc aquí
Avui i aquí,
en el sòlid moment del present,
sense que els pensaments
fluctuïn entre l’avanç i el després,
els conflictes i malentesos
em resulten aliens, tant,
com els mateixos motius
que els varen generar.
Tantes vagades he vist
i he patit el mateix error,
tantes vegades,
que de tant en tant
crec que és el meu.
Però no, no, no,
no és meu, ni ho serà.
No deixaré de mirar els ulls
a les persones que estimo,
ni tan sols els posaré
en el pentagrama de la ignorància,
amb calderons eterns.
A mi l’amor no em deixa prendre venjança,
però si consol i comprensió.
Jo sóc aquí,
com la roca en mig del mar
patint tempestes de tota mena,
impertèrrit en la meva fortalesa,
compartint el bo i millor,
alguna llàgrima
i molta il·lusió.
en el sòlid moment del present,
sense que els pensaments
fluctuïn entre l’avanç i el després,
els conflictes i malentesos
em resulten aliens, tant,
com els mateixos motius
que els varen generar.
Tantes vagades he vist
i he patit el mateix error,
tantes vegades,
que de tant en tant
crec que és el meu.
Però no, no, no,
no és meu, ni ho serà.
No deixaré de mirar els ulls
a les persones que estimo,
ni tan sols els posaré
en el pentagrama de la ignorància,
amb calderons eterns.
A mi l’amor no em deixa prendre venjança,
però si consol i comprensió.
Jo sóc aquí,
com la roca en mig del mar
patint tempestes de tota mena,
impertèrrit en la meva fortalesa,
compartint el bo i millor,
alguna llàgrima
i molta il·lusió.
dimarts, 8 de maig del 2007
Que deuria ser?
Que deuria ser
allò que va permetre,
que de les llavors que vaig rebre,
tan sols quedi l’essència?
Que seria de mi,
si fos fruit de bon planter,
amb tot allò que amb tant d’esforç
se’m va regalar?
Que donaria
per què l’aigua fes florir,
tot i ser terra erma,
les tendres flors de la saviesa?
Que podria fer
per tornar a la infantesa
per recollir una per una
les dolces perles del connexament?
Que ric,
que afortunat,
que delicat
allò que va permetre,
que de les llavors que vaig rebre,
tan sols quedi l’essència?
Que seria de mi,
si fos fruit de bon planter,
amb tot allò que amb tant d’esforç
se’m va regalar?
Que donaria
per què l’aigua fes florir,
tot i ser terra erma,
les tendres flors de la saviesa?
Que podria fer
per tornar a la infantesa
per recollir una per una
les dolces perles del connexament?
Que ric,
que afortunat,
que delicat
és du el farcell de la vida.
dimecres, 2 de maig del 2007
Al fossar de les moreres
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Així mestre Jordi, un dia
cavant, deia en lo fossar,
quan Barcelona sentia
que l'anaven a esfondrar.
La batien bronze i ferro
dels canons de Felip Quint.
Ell los mata i jo els enterro -
lo fosser deia, enfondint.
Quin vellet lo fosser Jordi!
Jo l'havia conegut;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el plori condolgut.
Havia passat la vida
mirant la mort fit a fit,
i era una ànima entendrida;
no l'havia això endurit.
Era vell: mes ningú ho veia
veient-lo al fossar, cavant;
aquell pit que tot és teia
quan és sec no aguanta tant.
Son dol no el feia commoure,
i, l'aliè, el veia patint;
era un cor dur com un roure
que sentia com un nin.
Sempre al fossar anava
a cavar amb un nét seu;
si ell lo seu magall portava,
- Jo - el nin deia - porto el meu! -
I cavant ambdós alhora,
i fent fosses al fossar,
sempre dels morts a la vora
se'ls sentia mormolar:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Molts jorns feia que, sitiada
la ciutat pels de Verwick,
amb l'ànima trasbalsada
lo vell cavava amb fatic.
Los fossars de Barcelona
s'omplien de gom a gom.
Pel tros d'or d'una corona
si se'n gastava de plom!
Mestre Jordi, que això veia,
cavant deia en al seu nét:
- Felip Quint que tan se'n reia
vet aquí què n'haurà tret:
rius de sang i un munt de ruïnes
per pujar al trono reial.
Ni essent d'or i pedres fines,
val res un ceptre que tant val?
I així dient, lo vell plorava,
i ofegava amb lo seu plor
una pena que el matava
i li trossejava el cor.
Tenia un fill, que era pare
d'aquell nin que li era nét,
i li enrogia la cara
la vergonya d'un secret.
Que aquell fill... taca afrentosa!
no tenint la pàtria en res,
va abandonar fill i esposa
i va vendre's al francès.
Compteu, doncs, si del vell Jordi
no fóra amargant lo plor;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el planyi amb tot lo cor.
Ell tan lleial a Catalunya,
i el seu fill tan criminal...!
Qui, si té bon cor allunya
aquest pensament mortal?
Per ço el pobre vell plorava
com si cavés lo clot seu,
i tot cavant, mormolava:
- Si sigués... no ho voldrà Déu!
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Cava el pobre vell la terra
amb l'ajuda del seu nét.
Fa ja avui tres jorns que enterra;
tants de morts li duu la guerra
que són pocs los clots que ha fet.
De trenc d'alba a la vesprada,
de la nit al dematí,
los morts li van com riuada
i ell obre pas amb l'aixada
a aquell riu que no té fi.
- Bé en tenim, fill meu, de feina!
- Oh, mon avi, aqueixa rai!
Mentre no torni a la beina
l'arma del soldat, nostra eina
no espereu que pari mai.
- Mes, al fossar - respon l'avi -
no hi hem d'enterrar ningú
que a la pàtria faci agravi.
Que cap traïdor se n'abali!
Si jo em moro, pensa-hi tu.
Conec bé de quina banda
són los morts que van venint
al fossar a esperar tanda.
No en vull cap dels que comanda
lo botxí de Felip Quint,
Ja hi ha un clot fet per aqueixos
fora el marge del fossar;
traïdors amb traïdors mateixos.
Així els vils tindran esqueixos
per plantar i replantar.
I, així dient, lo nét i l'avi
anaven clots enfondint,
mentre obrint tot just lo llavi,
com si dir-ho fos agravi,
seguien, baix, repetint:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor,
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Ai, pobreta Barcelona,
Felip Quint l'assalt et dóna
i t'ofega amb sa corona
apressant ton fi mortal.
Mes tots fills per ço no afluixen
i combaten sempre forts,
i en los murs que, caient cruixen,
entre rius de sang que els ruixen
s'alcen altres murs de morts.
I a rengleres, a rengleres
los van portant a enterrar
al fossar de les moreres
entre fum i polsegueres
i un retrò que fa esglaiar.
Barrejats en un munt cauen
los d'un i d'altre cantó,
i encara quan morts ja jauen
sembla que en combatre es plauen
lo lleial amb lo traïdor!
De sobte, l'avi es fa enrera
en mirar un mort que han dut,
i el nin, en veure qui era,
tant és el que s'esparvera,
que, de l'esglai, resta mut;
contemplant-se'l, nét i avi
s'estan al mig del fossar
sens obrir per res lo llavi;
a tots dos los sembla agravi
lo mot que han de pronunciar.
I mentrestant, allà, al lluny,
encara la canonada,
fent núvols de fum, retruny
i el vell veu l'eina mullada
de sang de son fill, al puny.
- Oh - al fi esclata, amb foc que llança
pels ulls la ira del cor seu -
Mira'l, Déu n'ha pres venjança
Duu el vestit de l'host de França...
i és lo teu pare, fill meu!
I el vell, que el magall empunya,
diu tot d'una al nin que plora:
- Lo seu crim dels bons l'allunya,
fou traïdor a Catalunya.
- A on l'enterrem? - A fora.
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Frederic Soler
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Així mestre Jordi, un dia
cavant, deia en lo fossar,
quan Barcelona sentia
que l'anaven a esfondrar.
La batien bronze i ferro
dels canons de Felip Quint.
Ell los mata i jo els enterro -
lo fosser deia, enfondint.
Quin vellet lo fosser Jordi!
Jo l'havia conegut;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el plori condolgut.
Havia passat la vida
mirant la mort fit a fit,
i era una ànima entendrida;
no l'havia això endurit.
Era vell: mes ningú ho veia
veient-lo al fossar, cavant;
aquell pit que tot és teia
quan és sec no aguanta tant.
Son dol no el feia commoure,
i, l'aliè, el veia patint;
era un cor dur com un roure
que sentia com un nin.
Sempre al fossar anava
a cavar amb un nét seu;
si ell lo seu magall portava,
- Jo - el nin deia - porto el meu! -
I cavant ambdós alhora,
i fent fosses al fossar,
sempre dels morts a la vora
se'ls sentia mormolar:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Molts jorns feia que, sitiada
la ciutat pels de Verwick,
amb l'ànima trasbalsada
lo vell cavava amb fatic.
Los fossars de Barcelona
s'omplien de gom a gom.
Pel tros d'or d'una corona
si se'n gastava de plom!
Mestre Jordi, que això veia,
cavant deia en al seu nét:
- Felip Quint que tan se'n reia
vet aquí què n'haurà tret:
rius de sang i un munt de ruïnes
per pujar al trono reial.
Ni essent d'or i pedres fines,
val res un ceptre que tant val?
I així dient, lo vell plorava,
i ofegava amb lo seu plor
una pena que el matava
i li trossejava el cor.
Tenia un fill, que era pare
d'aquell nin que li era nét,
i li enrogia la cara
la vergonya d'un secret.
Que aquell fill... taca afrentosa!
no tenint la pàtria en res,
va abandonar fill i esposa
i va vendre's al francès.
Compteu, doncs, si del vell Jordi
no fóra amargant lo plor;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el planyi amb tot lo cor.
Ell tan lleial a Catalunya,
i el seu fill tan criminal...!
Qui, si té bon cor allunya
aquest pensament mortal?
Per ço el pobre vell plorava
com si cavés lo clot seu,
i tot cavant, mormolava:
- Si sigués... no ho voldrà Déu!
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Cava el pobre vell la terra
amb l'ajuda del seu nét.
Fa ja avui tres jorns que enterra;
tants de morts li duu la guerra
que són pocs los clots que ha fet.
De trenc d'alba a la vesprada,
de la nit al dematí,
los morts li van com riuada
i ell obre pas amb l'aixada
a aquell riu que no té fi.
- Bé en tenim, fill meu, de feina!
- Oh, mon avi, aqueixa rai!
Mentre no torni a la beina
l'arma del soldat, nostra eina
no espereu que pari mai.
- Mes, al fossar - respon l'avi -
no hi hem d'enterrar ningú
que a la pàtria faci agravi.
Que cap traïdor se n'abali!
Si jo em moro, pensa-hi tu.
Conec bé de quina banda
són los morts que van venint
al fossar a esperar tanda.
No en vull cap dels que comanda
lo botxí de Felip Quint,
Ja hi ha un clot fet per aqueixos
fora el marge del fossar;
traïdors amb traïdors mateixos.
Així els vils tindran esqueixos
per plantar i replantar.
I, així dient, lo nét i l'avi
anaven clots enfondint,
mentre obrint tot just lo llavi,
com si dir-ho fos agravi,
seguien, baix, repetint:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor,
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Ai, pobreta Barcelona,
Felip Quint l'assalt et dóna
i t'ofega amb sa corona
apressant ton fi mortal.
Mes tots fills per ço no afluixen
i combaten sempre forts,
i en los murs que, caient cruixen,
entre rius de sang que els ruixen
s'alcen altres murs de morts.
I a rengleres, a rengleres
los van portant a enterrar
al fossar de les moreres
entre fum i polsegueres
i un retrò que fa esglaiar.
Barrejats en un munt cauen
los d'un i d'altre cantó,
i encara quan morts ja jauen
sembla que en combatre es plauen
lo lleial amb lo traïdor!
De sobte, l'avi es fa enrera
en mirar un mort que han dut,
i el nin, en veure qui era,
tant és el que s'esparvera,
que, de l'esglai, resta mut;
contemplant-se'l, nét i avi
s'estan al mig del fossar
sens obrir per res lo llavi;
a tots dos los sembla agravi
lo mot que han de pronunciar.
I mentrestant, allà, al lluny,
encara la canonada,
fent núvols de fum, retruny
i el vell veu l'eina mullada
de sang de son fill, al puny.
- Oh - al fi esclata, amb foc que llança
pels ulls la ira del cor seu -
Mira'l, Déu n'ha pres venjança
Duu el vestit de l'host de França...
i és lo teu pare, fill meu!
I el vell, que el magall empunya,
diu tot d'una al nin que plora:
- Lo seu crim dels bons l'allunya,
fou traïdor a Catalunya.
- A on l'enterrem? - A fora.
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Frederic Soler
dilluns, 30 d’abril del 2007
Color sèpia
Fotografies velles,
de sèpia o negre sobre blanc,
retall de felicitat
al voltant del buit,
de les absències.
La il·lusió que balla
entre dissabtes i diumenges,
i la resta un mirar al infinit.
El dia a dia,
passant lent,
com les fulles del missal,
en els oficis improvisats
d’un capellà disfressat
d’esperança i de dolor.
L’obsequi d’un temps
difícil de suportar
quan els que estimes
ja no hi son,
o tan sols hi son a mitges.
El somriure de la vinguda,
la resignació de veure
com se’n van.
Temps de reviure,
allò que va ser millor,
moments feliços,
coses guardades a les madrigueres:
secrets inconfessables,
poms de flors amb somriures
de fals figurí.
L’objectiu ja es evident,
Però s’esquiva la paraula,
tan sols queda esperar el moment.
No hi ha objectiu de trobar,
tampoc de perdre.
Un raig de sol,
la pluja i el vent,
el gran desig de viure,
veient els altres marxar.
Ho duen els ulls,
un dolç mirar,
acompanyat d’un somriure de melangia,
paraules de consol,
-jo estic bé-
-no sé si hi seré-
de sèpia o negre sobre blanc,
retall de felicitat
al voltant del buit,
de les absències.
La il·lusió que balla
entre dissabtes i diumenges,
i la resta un mirar al infinit.
El dia a dia,
passant lent,
com les fulles del missal,
en els oficis improvisats
d’un capellà disfressat
d’esperança i de dolor.
L’obsequi d’un temps
difícil de suportar
quan els que estimes
ja no hi son,
o tan sols hi son a mitges.
El somriure de la vinguda,
la resignació de veure
com se’n van.
Temps de reviure,
allò que va ser millor,
moments feliços,
coses guardades a les madrigueres:
secrets inconfessables,
poms de flors amb somriures
de fals figurí.
L’objectiu ja es evident,
Però s’esquiva la paraula,
tan sols queda esperar el moment.
No hi ha objectiu de trobar,
tampoc de perdre.
Un raig de sol,
la pluja i el vent,
el gran desig de viure,
veient els altres marxar.
Ho duen els ulls,
un dolç mirar,
acompanyat d’un somriure de melangia,
paraules de consol,
-jo estic bé-
-no sé si hi seré-
divendres, 27 d’abril del 2007
Buscat i trobat
La pell bruna i suau,
el cos àuric esculpit,
els cabells i els pels
que s’ombregen,
enaltint la bellesa
del cos jove i vigorós.
L’olor que exalta l’instin,
gairebé sense poder pensar,
giscant la mà per la pell fina,
acaronant els malucs,
percebent l’excitació,
gairebé incontinent,
del desig.
El contacte del cos a cos,
l’escalfor i l’olor que es barregen,
les mans
plenes de provocació.
La dolçor dels llavis,
la llegua expeditiva
que busca tot els secrets del ser.
Els braços lligand els cossos,
els dits perfilant,
i descobrint cada racó.
El xiuxiueig de la bleixa
a cau d’orella.
Buscant i trobant,
buscat i trobat.
El temps s’atura
mentre els llavis recorren
cada porus de la pell,
acompassant
els arabescs de les mans.
La tendresa i la força,
passió i desig,
delicadeses i brusquedats,
alternant rítmicament,
segons demanda el moment,
el batec,
l’alè.
el cos àuric esculpit,
els cabells i els pels
que s’ombregen,
enaltint la bellesa
del cos jove i vigorós.
L’olor que exalta l’instin,
gairebé sense poder pensar,
giscant la mà per la pell fina,
acaronant els malucs,
percebent l’excitació,
gairebé incontinent,
del desig.
El contacte del cos a cos,
l’escalfor i l’olor que es barregen,
les mans
plenes de provocació.
La dolçor dels llavis,
la llegua expeditiva
que busca tot els secrets del ser.
Els braços lligand els cossos,
els dits perfilant,
i descobrint cada racó.
El xiuxiueig de la bleixa
a cau d’orella.
Buscant i trobant,
buscat i trobat.
El temps s’atura
mentre els llavis recorren
cada porus de la pell,
acompassant
els arabescs de les mans.
La tendresa i la força,
passió i desig,
delicadeses i brusquedats,
alternant rítmicament,
segons demanda el moment,
el batec,
l’alè.
Tornar a estimar
Deu anys puc comptar,
dia rere dia,
d’ençà que vaig perdre
el tresor més gran que he tingut.
Per fi puc tornar a reviure:
com et beneïa!
Jo era el teu esclau,
pres en la torre de l’amor.
Però et vares oblidar
de la solitud,
dels llençols freds,
del preu d’una carícia.
I a mi,
em vares deixa orfe,
amb les monedes de Judes a una mà
i les claus de la no llibertat a l’altre.
No vaig mirar enrere,
l’amor és per si mateix,
malgrat les traïcions,
el millor llegat que tinc.
Vaig aprendre a fer-ho,
te’l vaig regalar,
per mi no era cap esforç,
i hagués estat per tota la vida.
Deu anys puc comptar,
dia rere dia,
i encara avui ho tornaria a fer,
tornaria a estimar.
dia rere dia,
d’ençà que vaig perdre
el tresor més gran que he tingut.
Per fi puc tornar a reviure:
com et beneïa!
Jo era el teu esclau,
pres en la torre de l’amor.
Però et vares oblidar
de la solitud,
dels llençols freds,
del preu d’una carícia.
I a mi,
em vares deixa orfe,
amb les monedes de Judes a una mà
i les claus de la no llibertat a l’altre.
No vaig mirar enrere,
l’amor és per si mateix,
malgrat les traïcions,
el millor llegat que tinc.
Vaig aprendre a fer-ho,
te’l vaig regalar,
per mi no era cap esforç,
i hagués estat per tota la vida.
Deu anys puc comptar,
dia rere dia,
i encara avui ho tornaria a fer,
tornaria a estimar.
Autèntic
Cada dia aconsegueixo el més difícil,
sorprendrem a mi mateix,
creixa, sempre amunt,
amb tan sols una direcció,
cap a la llum.
Ara penso poc i faig més.
Em sento autèntic.
sorprendrem a mi mateix,
creixa, sempre amunt,
amb tan sols una direcció,
cap a la llum.
Ara penso poc i faig més.
Em sento autèntic.
diumenge, 15 d’abril del 2007
Bellesses
Fulles tendres a les branques
amb destil·lades gotes d’aigua,
i furtives espurnes de sol
entre mig de núvols de tempesta.
Engrunes de temps perdut,
de mirall trencat.
Quin coral de vida,
quina vida vestida de coral.
No et mostraré el que duc a la mà,
no la vulguis obrir ni amagar.
Duc pinzellades de bellesa,
son per mi, de part de tu.
M’agrada que sigui així,
tal i com vull que sigui.
Tornar a mi, sense anar en lloc.
No obriré la mà...
amb destil·lades gotes d’aigua,
i furtives espurnes de sol
entre mig de núvols de tempesta.
Engrunes de temps perdut,
de mirall trencat.
Quin coral de vida,
quina vida vestida de coral.
No et mostraré el que duc a la mà,
no la vulguis obrir ni amagar.
Duc pinzellades de bellesa,
son per mi, de part de tu.
M’agrada que sigui així,
tal i com vull que sigui.
Tornar a mi, sense anar en lloc.
No obriré la mà...
diumenge, 11 de març del 2007
Un altre cop
Feia molt de temps
que no et sentia enganxada
als talons de les meves sabates.
L’activitat i l’ocupació
desviaven la percepció
de la teva presencia.
Però tu no descanses,
tampoc t’oblides de ningú,
ni tan sols de mi.
Em trobes, com sempre,
poc preparat, amb por,
no sé que pretens.
Ben mirat, si que ho sé,
llavors, es quan valoro més la vida,
la meva vida,
Les coses que beneeixo cada dia,
les meves passions per la bellesa,
l’anhel de ser estimat.
Tu ho saps bé,
ho saps,
ho sé que ho saps.
que no et sentia enganxada
als talons de les meves sabates.
L’activitat i l’ocupació
desviaven la percepció
de la teva presencia.
Però tu no descanses,
tampoc t’oblides de ningú,
ni tan sols de mi.
Em trobes, com sempre,
poc preparat, amb por,
no sé que pretens.
Ben mirat, si que ho sé,
llavors, es quan valoro més la vida,
la meva vida,
Les coses que beneeixo cada dia,
les meves passions per la bellesa,
l’anhel de ser estimat.
Tu ho saps bé,
ho saps,
ho sé que ho saps.
divendres, 9 de març del 2007
El amor
dilluns, 26 de febrer del 2007
La paraula
La idea es materialitza mitjançant una imatge
aquesta imatge es transmet mitjançant la paraula.
Però la paraula no és la idea,
ni la idea és una paraula.
Per saber el significat de la paraula, cal buscar la imatge
i per entendre la imatge, hem de trobar la idea que la fonamenta.
(Wang Bi)
En mig de febrils reflexions basades en hipnòtiques sessions televisives, sense més perill que el de veure amb ulls de savi, allò que la salut et priva, vaig veure com juguem amb les paraules i com juguen elles amb nosaltres. Com s’aprofiten els doctes amb la paraula dels menys afavorits en l’art escrit i dèbils de pensament.
Si dividim vencerem: la Bíblia, el Nou Testament, el Coran, la Torà, etc. són llibres que parlant del món espiritual, transmès amb forma de paràboles, seguin un principi molt antic: la “idea” es materialitza mitjançant una “imatge” i aquesta es transmesa mitjançant la paraula.
Els savis varen trobar la forma més genuïna de transmissió de valors i coneixements, però s’ha perdut la capacitat de fer el camí invers: sentir la paraula, associar-la a una imatge i meditar sobre la idea que la fonamenta.
Amb això han reduït la nostra llibertat exercint quotes de poder que, ni ara ni mai, voldran perdre, i fan bandera de la nostra ignorància distorsionant la veritat amb jocs de paraules.
Fa força temps, un amic jesuïta em va fer veure, que si bé, el sagrament de la missa era el propi capellà, portador de la llum i la paraula, no passava el mateix en el sagrament del matrimoni, on el sagrament era, i és, l’amor dels desposats. El capellà fa de testimoni, de la pròpia església, però l’acte sagrat és l’amor que uneix a les dues persones, tan se val on es realitzi aquest celebració, doncs la festa que comporta és “la festa de l’amor”Després de veure diverses pel·lícules, que tenien poquíssima relació l’una amb l’altre, aparentment, vaig recordar la frase de “fins que la mort ens separi”, i vaig fer el camí invers: estem parlant de l’amor, per tant « fins que la mort de l’amor ens separi ». Uah! Els propis codis espirituals de l’església poden portar implícita coses tant elementals com el reconeixement de que res es immutable, que, per cert, aquest es un dels principis més establert i sòlid en molts del camins espirituals, o iniciàtics.
aquesta imatge es transmet mitjançant la paraula.
Però la paraula no és la idea,
ni la idea és una paraula.
Per saber el significat de la paraula, cal buscar la imatge
i per entendre la imatge, hem de trobar la idea que la fonamenta.
(Wang Bi)
En mig de febrils reflexions basades en hipnòtiques sessions televisives, sense més perill que el de veure amb ulls de savi, allò que la salut et priva, vaig veure com juguem amb les paraules i com juguen elles amb nosaltres. Com s’aprofiten els doctes amb la paraula dels menys afavorits en l’art escrit i dèbils de pensament.
Si dividim vencerem: la Bíblia, el Nou Testament, el Coran, la Torà, etc. són llibres que parlant del món espiritual, transmès amb forma de paràboles, seguin un principi molt antic: la “idea” es materialitza mitjançant una “imatge” i aquesta es transmesa mitjançant la paraula.
Els savis varen trobar la forma més genuïna de transmissió de valors i coneixements, però s’ha perdut la capacitat de fer el camí invers: sentir la paraula, associar-la a una imatge i meditar sobre la idea que la fonamenta.
Amb això han reduït la nostra llibertat exercint quotes de poder que, ni ara ni mai, voldran perdre, i fan bandera de la nostra ignorància distorsionant la veritat amb jocs de paraules.
Fa força temps, un amic jesuïta em va fer veure, que si bé, el sagrament de la missa era el propi capellà, portador de la llum i la paraula, no passava el mateix en el sagrament del matrimoni, on el sagrament era, i és, l’amor dels desposats. El capellà fa de testimoni, de la pròpia església, però l’acte sagrat és l’amor que uneix a les dues persones, tan se val on es realitzi aquest celebració, doncs la festa que comporta és “la festa de l’amor”Després de veure diverses pel·lícules, que tenien poquíssima relació l’una amb l’altre, aparentment, vaig recordar la frase de “fins que la mort ens separi”, i vaig fer el camí invers: estem parlant de l’amor, per tant « fins que la mort de l’amor ens separi ». Uah! Els propis codis espirituals de l’església poden portar implícita coses tant elementals com el reconeixement de que res es immutable, que, per cert, aquest es un dels principis més establert i sòlid en molts del camins espirituals, o iniciàtics.
dimarts, 20 de febrer del 2007
Realitats
Pensem que som els amos del món
i no deixem de ser infants
que ens allunyem de la seva faldilla
sense més alternativa que tornar a ella.
Creiem que un dia podrem ser immortals
sense entendre que tot en la vida
té un procés que respon a un pla,
i aquest és el misteri del univers.
Voldríem viure infinitament,
no sé pas per veure què,
donat que tot està passant ara i aquí
i ni tant sols sabem qui som.
Els rellotges porten un ritme constant,
però la nostra realitat pot ser que viatgi
a ritmes molt diferents, a voluntat de la voluntat,
donat que el temps no es un realitat absoluta.
Prendre consciència de que el temps no és temps,
et converteixen en amo d’aquest,
llavors pots començar la metamorfosi
d’un desvetllar a moltes realitats.
No hi ha misteri més gran
que el cervell de l’esser humà,
que la naturalesa de l’esser humà,
que la capacitat de l’esser humà.
L’esser humà és l’únic animal
capaç de mata a un de la seva mateixa espècie
per motius efímers e infundats,
per res.
Llums i ombres d’un ser
gran com el univers
i petit com un gra de sorra
amb molta, molta curiositat.
i no deixem de ser infants
que ens allunyem de la seva faldilla
sense més alternativa que tornar a ella.
Creiem que un dia podrem ser immortals
sense entendre que tot en la vida
té un procés que respon a un pla,
i aquest és el misteri del univers.
Voldríem viure infinitament,
no sé pas per veure què,
donat que tot està passant ara i aquí
i ni tant sols sabem qui som.
Els rellotges porten un ritme constant,
però la nostra realitat pot ser que viatgi
a ritmes molt diferents, a voluntat de la voluntat,
donat que el temps no es un realitat absoluta.
Prendre consciència de que el temps no és temps,
et converteixen en amo d’aquest,
llavors pots començar la metamorfosi
d’un desvetllar a moltes realitats.
No hi ha misteri més gran
que el cervell de l’esser humà,
que la naturalesa de l’esser humà,
que la capacitat de l’esser humà.
L’esser humà és l’únic animal
capaç de mata a un de la seva mateixa espècie
per motius efímers e infundats,
per res.
Llums i ombres d’un ser
gran com el univers
i petit com un gra de sorra
amb molta, molta curiositat.
dimarts, 13 de febrer del 2007
Quantes
Quantes tardes he passat
dins la madriguera
perdent el temps,
amb els meus sentiments,
discernint el sentit de sentir
quan el dolor crònic de l’esperit
es manifesta en el silenci.
Quantes estones he passat
escoltant la remor de la vida,
pintant amb tinta invisible
l’anar i venir de l’oreig
que envoltava la meva vida.
Cantant les rondalles d’esperança
d’un cor jove i vigorós.
Quantes tardes he estat
al costat de l’avia,
amb el seu silenci
fent de guardiana
de la madriguera.
Que bé la coneixia,
car, que ella tenia la seva.
dins la madriguera
perdent el temps,
amb els meus sentiments,
discernint el sentit de sentir
quan el dolor crònic de l’esperit
es manifesta en el silenci.
Quantes estones he passat
escoltant la remor de la vida,
pintant amb tinta invisible
l’anar i venir de l’oreig
que envoltava la meva vida.
Cantant les rondalles d’esperança
d’un cor jove i vigorós.
Quantes tardes he estat
al costat de l’avia,
amb el seu silenci
fent de guardiana
de la madriguera.
Que bé la coneixia,
car, que ella tenia la seva.
dilluns, 12 de febrer del 2007
Desitjos
Plores de insatisfacció,pel dolor d’un desig desitjós
d’agafar al vol l’ocell
que de les seves ales fa gala.
Estires el braç i tanques el puny,
recordant que recordes
el tacte del plomatge.
I amb el plor del dolor
s’esvaeix el desig desitjós.
divendres, 9 de febrer del 2007
Missa de difunts*
Avui no sé si estàs amb pau
però segur que estàs envoltat d’amor,
professat en silenci.
T’he vist passar solemnement
duies espurnes d’aigua beneïda,
obrin-te pas cap a la gloria.
Les últimes paraules encara ressonant,
sortides d’una veu tremolosa,
que ni la música ens l'ha fet oblidar.
Flors d’alegria vivent
envoltades de color de dol
tot se’n va, menys el teu record.
Vestits de gala vetllant el teu repòs
la llum sobre el teu cap i per sota el dolor,
i el silenci de la teva veu.
*a Jaume Batlle
però segur que estàs envoltat d’amor,
professat en silenci.
T’he vist passar solemnement
duies espurnes d’aigua beneïda,
obrin-te pas cap a la gloria.
Les últimes paraules encara ressonant,
sortides d’una veu tremolosa,
que ni la música ens l'ha fet oblidar.
Flors d’alegria vivent
envoltades de color de dol
tot se’n va, menys el teu record.
Vestits de gala vetllant el teu repòs
la llum sobre el teu cap i per sota el dolor,
i el silenci de la teva veu.
*a Jaume Batlle
Va per ell*
Efímera és la voluntat de viure
quan el tro negre cau sobre el nostre cap,
sortint de les profunditats de l’univers,
desig capriciós d’un pla que no veiem, ni entenem.
Passem de puntetes sobre el terra moll
i clavem ben fort el peu sobre les virostes.
Però mai sabrem si el què realment restarà sota
l’aigua o les fulles seques, serà la nostre petjada.
Sabem anar endavant sense mirar enrere,
i, de tan en tan, ens convertim en sal
al veure tant camí com duem,
amb el farcell ple de coses, poc o molt, ja mortes.
Mor el record estimat.
Mor l’imatge dels qui ja no hi són.
Mor el patiment i les suors.
Mor la por de perdre.
La conquesta del moment,
trobar les ganes de riure,
la joia de compartir,
sentir dins nostre la remor del mar.
I avui i aquí em sento la pell fina.
El so del dolor, com una boirina.
El silenci del què ja no té paraules.
L’insatisfet desig de la teva presencia.
*a Jaume Batlle
quan el tro negre cau sobre el nostre cap,
sortint de les profunditats de l’univers,
desig capriciós d’un pla que no veiem, ni entenem.
Passem de puntetes sobre el terra moll
i clavem ben fort el peu sobre les virostes.
Però mai sabrem si el què realment restarà sota
l’aigua o les fulles seques, serà la nostre petjada.
Sabem anar endavant sense mirar enrere,
i, de tan en tan, ens convertim en sal
al veure tant camí com duem,
amb el farcell ple de coses, poc o molt, ja mortes.
Mor el record estimat.
Mor l’imatge dels qui ja no hi són.
Mor el patiment i les suors.
Mor la por de perdre.
La conquesta del moment,
trobar les ganes de riure,
la joia de compartir,
sentir dins nostre la remor del mar.
I avui i aquí em sento la pell fina.
El so del dolor, com una boirina.
El silenci del què ja no té paraules.
L’insatisfet desig de la teva presencia.
*a Jaume Batlle
dimecres, 7 de febrer del 2007
La Plaça del Diamant
Tens els ulls plens de paraules,
la vida estesa al davant.
Aparador de joguines,
cançons fàcils de cantar.
Cançó d’un temps de tramvies
i carrers mal empedrats;
dies de sol i de pluja
barri amunt i barri avall.
Nits de lluna plena...
Somnis d’envelat...
Bella com una princesa
d’algun vell conte d’infants,
et veig ballar un vals de punta
a la plaça del Diamant.
I tu, al terrat,
estenent la roba
o asseguda cosint
sola, amb la tarda,
i voltada de baranes,
de vent i de blau.
Sentir que passen els dies
com si fos un joc d’atzar:
Una rosa per Sant Jordi
i flors negres per Tots Sants.
Xerrameca de botigues,
coloraines de mercat;
olor de sofre i de lluna
cada nit de Sant Joan.
Nits de lluna plena...
Somnis d’envelat...
L’ocell de la jovenesa
pren el vol mirall enllà:
valsos que van i que vénen
a la plaça del Diamant.
I tu, al terrat,
estenent la roba
o asseguda cosint
sola, amb la tarda,
i voltada de baranes,
de vent i de blau.
Llargues tardes de diumenge,
polsim de lluna als terrats,
quietud d’hivern al vespre
quan es fa fosc aviat.
Sentor de rosa perduda,
claror de vidre entelat,
joguina feta malbé,
cendra d’ocell estimat.
Nits de lluna plena...
Somnis d’envelat...
I quan la cançó s’acabi
una altra en començarà,
car tot gira, com els valsos
de la plaça del Diamant.
la vida estesa al davant.
Aparador de joguines,
cançons fàcils de cantar.
Cançó d’un temps de tramvies
i carrers mal empedrats;
dies de sol i de pluja
barri amunt i barri avall.
Nits de lluna plena...
Somnis d’envelat...
Bella com una princesa
d’algun vell conte d’infants,
et veig ballar un vals de punta
a la plaça del Diamant.
I tu, al terrat,
estenent la roba
o asseguda cosint
sola, amb la tarda,
i voltada de baranes,
de vent i de blau.
Sentir que passen els dies
com si fos un joc d’atzar:
Una rosa per Sant Jordi
i flors negres per Tots Sants.
Xerrameca de botigues,
coloraines de mercat;
olor de sofre i de lluna
cada nit de Sant Joan.
Nits de lluna plena...
Somnis d’envelat...
L’ocell de la jovenesa
pren el vol mirall enllà:
valsos que van i que vénen
a la plaça del Diamant.
I tu, al terrat,
estenent la roba
o asseguda cosint
sola, amb la tarda,
i voltada de baranes,
de vent i de blau.
Llargues tardes de diumenge,
polsim de lluna als terrats,
quietud d’hivern al vespre
quan es fa fosc aviat.
Sentor de rosa perduda,
claror de vidre entelat,
joguina feta malbé,
cendra d’ocell estimat.
Nits de lluna plena...
Somnis d’envelat...
I quan la cançó s’acabi
una altra en començarà,
car tot gira, com els valsos
de la plaça del Diamant.
Lletra: Joan Ollé - música: Ramon Muntaner
dimarts, 6 de febrer del 2007
Virostes
Dins la madriguera
hi guardo coses alienes.
Virostes intrusives,
com pols a l’armari.
Faig neteja,
a fora la ronya!
Llavors queda lluent
la realitat oculta.
Que difícil és adonar-se
què el temps ho acumula tot:
les indesitjades virostes,
les cançons i les virtuts.
Lletra petita,
sota la pols,
i alguna nota
que va desafinar.
Ara tot és lluent,
els pensaments
les músiques
i els sentiments.
hi guardo coses alienes.
Virostes intrusives,
com pols a l’armari.
Faig neteja,
a fora la ronya!
Llavors queda lluent
la realitat oculta.
Que difícil és adonar-se
què el temps ho acumula tot:
les indesitjades virostes,
les cançons i les virtuts.
Lletra petita,
sota la pols,
i alguna nota
que va desafinar.
Ara tot és lluent,
els pensaments
les músiques
i els sentiments.
divendres, 2 de febrer del 2007
Tornar a mi
Gràcies al post d’esperança del Naorte combinat amb el regal de la Nuri he pogut obrir una porta molt important a la meva vida, si més no, d’ara endavant.
Tenim la inevitable mania de mirar amb els ulls sempre en fora, a tot allò que ens envolta. Però hi ha un altre manera de mirar, és veient el que mirem. Veure té molts més avantatges, podem seguir mirant enfora però també la possibilitat de poder mirar cap un altre lloc, podem mirar cap endins.
Viure mirant endins o enfora pot ser una dicotomia, haver de triar un rol. Tots triem el nostre rol de forma espontània i tan sols la canviem per un factor intern que té la seva manifestació en l’exterior, el desig.
Canviant un rol per un altre no és dolent, ni molt menys. Però un ha d’estar atent a les causalitat per poder adaptar-se al rol què, per la persona, és més espontani i natural. La saviesa requereix de l’experimentació empírica de què és autèntic i el què no ho és.
Per estimar em vaig oblidar de mi, Ara torno a mi: més savi, més atent, més lliure.
Gràcies Naorte i Nuri, el vostre recolzament i la vostra espontaneïtat m’han dut la llum.
Tenim la inevitable mania de mirar amb els ulls sempre en fora, a tot allò que ens envolta. Però hi ha un altre manera de mirar, és veient el que mirem. Veure té molts més avantatges, podem seguir mirant enfora però també la possibilitat de poder mirar cap un altre lloc, podem mirar cap endins.
Viure mirant endins o enfora pot ser una dicotomia, haver de triar un rol. Tots triem el nostre rol de forma espontània i tan sols la canviem per un factor intern que té la seva manifestació en l’exterior, el desig.
Canviant un rol per un altre no és dolent, ni molt menys. Però un ha d’estar atent a les causalitat per poder adaptar-se al rol què, per la persona, és més espontani i natural. La saviesa requereix de l’experimentació empírica de què és autèntic i el què no ho és.
Per estimar em vaig oblidar de mi, Ara torno a mi: més savi, més atent, més lliure.
Gràcies Naorte i Nuri, el vostre recolzament i la vostra espontaneïtat m’han dut la llum.
dimecres, 31 de gener del 2007
L'esmorzar
Assegut al bar
amb l’esmorzar al davant
veig, reflexiu,
les ombres que m’envolten.
Allà, al costat de la finestra
un grup de corbates
defensant projectes
que ells no veuran mai.
Dues dones parlant
amb un caire frívol
de qui que no conec,
i què elles tampoc.
Al meu clatell tinc el taulell,
D’esgotadora activitat.
Per ells ara ho és tot,
després es massa tard.
Un home i una dona,
ell rep les critiques,
ella se sent segura.
Segur que no són parella.
Quina boira m’envolta
d’activitats desmesurades,
d’energies egoistes,
de vanitats insatisfetes.
Parlamentar no és imposar-se.
Opinar no comporta coneixement.
El temps no és un factor absolut.
Als projectes no els calen disfresses.
amb l’esmorzar al davant
veig, reflexiu,
les ombres que m’envolten.
Allà, al costat de la finestra
un grup de corbates
defensant projectes
que ells no veuran mai.
Dues dones parlant
amb un caire frívol
de qui que no conec,
i què elles tampoc.
Al meu clatell tinc el taulell,
D’esgotadora activitat.
Per ells ara ho és tot,
després es massa tard.
Un home i una dona,
ell rep les critiques,
ella se sent segura.
Segur que no són parella.
Quina boira m’envolta
d’activitats desmesurades,
d’energies egoistes,
de vanitats insatisfetes.
Parlamentar no és imposar-se.
Opinar no comporta coneixement.
El temps no és un factor absolut.
Als projectes no els calen disfresses.
dilluns, 29 de gener del 2007
Cel i terra
No sento el terra sota els meus peus,
ni el cel sobre el meu cap:
Crec que existeixen,
però sense gaire convenciment.
Sempre he volgut fer el bé,
aportar felicitat i optimisme
deixar aquest món una mica millor
del que jo l’he trobat.
Ara no m’escarrasso gaire,
amb empènyer els dies,
i qui diu dies diu anys,
tot m’està bé, siguin millors o iguals.
ni el cel sobre el meu cap:
Crec que existeixen,
però sense gaire convenciment.
Sempre he volgut fer el bé,
aportar felicitat i optimisme
deixar aquest món una mica millor
del que jo l’he trobat.
Ara no m’escarrasso gaire,
amb empènyer els dies,
i qui diu dies diu anys,
tot m’està bé, siguin millors o iguals.
La visita
Diumenge de visita,
com si fos ahir o demà.
I el temps s’atura i camina,
a capriciosa voluntat.
Veus el què no hi ha,
i el què hi ha, ja no ho veus.
Robes, del dia, petites estones al sol,
amb companyies tan orfes de llum
com la teva ansietat.
Voldries volar per camps i prats.
com aquell pardal que vares ser.
Hi ha records què
no es guarden a la memòria.
I la meva sembla una font,
rememorant la infància i la joventut.
com si fos ahir o demà.
I el temps s’atura i camina,
a capriciosa voluntat.
Veus el què no hi ha,
i el què hi ha, ja no ho veus.
Robes, del dia, petites estones al sol,
amb companyies tan orfes de llum
com la teva ansietat.
Voldries volar per camps i prats.
com aquell pardal que vares ser.
Hi ha records què
no es guarden a la memòria.
I la meva sembla una font,
rememorant la infància i la joventut.
divendres, 26 de gener del 2007
Energia
Tota acció comporta una reacció.
El problema esdevé quan
estar quiet, sord, mut i/o cec
comporta reacció.
El problema esdevé quan
estar quiet, sord, mut i/o cec
comporta reacció.
dijous, 25 de gener del 2007
La tieta
La despertarà el vent d'un cop als finestrons.
És tan llarg i ample el llit... I són freds els llençols...
Amb els ulls mig tancats, buscarà una altra mà
sense trobar ningú, com ahir, com demà.
La seva soledat és el fidel amant
que coneix el seu cos plec a plec, pam a pam...
Escoltarà el miol d'un gat castrat i vell
que en els seus genolls dorm els llargs vespres d'hivern.
Hi ha un missal adormit damunt la tauleta
i un got d'aigua mig buit quan es lleva la tieta.
Un mirall esquerdat li dirà: "Ja et fas gran.
Com ha passat el temps! Com han volat els anys!
Com somnis de jovent pels carrers s'han perdut!
Com s'arruga la pell, com s'ensorren ells ulls!...
"La portera, al seu pas, dibuixarà un somrís:
És l'orgull de qui té algú per escalfar-li el llit.
Cada dia el mateix: agafar l'autobús
per treballar al despatx d'un advocat gandul,
amb qui en altre temps ella es feia l'estreta.
D'això fa tant de temps... Ni ho recorda la tieta.
La que sempre té un plat quan arriba Nadal.
La que no vol ningú si un bon dia pren mal.
La que no té més fills que els fills dels seus germans.
La que diu: "Tot va bé". La que diu: "Tant se val".
I el Diumenge de Rams comprarà al seu fillol
un palmó llarg i blanc i un parell de mitjons
i a l'església tots dos faran com fa el mossèn
i lloaran Jesús que entra a Jerusalem...
Li darà vint durets per obrir una llibreta:
cal estalviar els diners com sempre ha fet la tieta.
I un dia s'ha de morir, més o menys com tothom.
Se l'endurà una grip cap al forat profund.
Llavors ja haurà pagat el nínxol i el taüt,
els salms dels capellans, les misses de difunts
i les flors que seguiran el seu enterrament;
són coses que sovint les oblida (oblidem) la gent,
i fan bonic les flors amb negres draps penjant
i al darrera uns amics, descoberts fa un instant
i una esquela que diu: "Ha mort la senyoreta.
Descansi en pau. Amén". I oblidarem la tieta.
Joan Manel Serrat
És tan llarg i ample el llit... I són freds els llençols...
Amb els ulls mig tancats, buscarà una altra mà
sense trobar ningú, com ahir, com demà.
La seva soledat és el fidel amant
que coneix el seu cos plec a plec, pam a pam...
Escoltarà el miol d'un gat castrat i vell
que en els seus genolls dorm els llargs vespres d'hivern.
Hi ha un missal adormit damunt la tauleta
i un got d'aigua mig buit quan es lleva la tieta.
Un mirall esquerdat li dirà: "Ja et fas gran.
Com ha passat el temps! Com han volat els anys!
Com somnis de jovent pels carrers s'han perdut!
Com s'arruga la pell, com s'ensorren ells ulls!...
"La portera, al seu pas, dibuixarà un somrís:
És l'orgull de qui té algú per escalfar-li el llit.
Cada dia el mateix: agafar l'autobús
per treballar al despatx d'un advocat gandul,
amb qui en altre temps ella es feia l'estreta.
D'això fa tant de temps... Ni ho recorda la tieta.
La que sempre té un plat quan arriba Nadal.
La que no vol ningú si un bon dia pren mal.
La que no té més fills que els fills dels seus germans.
La que diu: "Tot va bé". La que diu: "Tant se val".
I el Diumenge de Rams comprarà al seu fillol
un palmó llarg i blanc i un parell de mitjons
i a l'església tots dos faran com fa el mossèn
i lloaran Jesús que entra a Jerusalem...
Li darà vint durets per obrir una llibreta:
cal estalviar els diners com sempre ha fet la tieta.
I un dia s'ha de morir, més o menys com tothom.
Se l'endurà una grip cap al forat profund.
Llavors ja haurà pagat el nínxol i el taüt,
els salms dels capellans, les misses de difunts
i les flors que seguiran el seu enterrament;
són coses que sovint les oblida (oblidem) la gent,
i fan bonic les flors amb negres draps penjant
i al darrera uns amics, descoberts fa un instant
i una esquela que diu: "Ha mort la senyoreta.
Descansi en pau. Amén". I oblidarem la tieta.
Joan Manel Serrat
Observacions
Vivim i creixem segons el potencial que tenim.
El temps necessari per prendre consciència,
el marquem nosaltres.
La vida és un continu d’oportunitats:
Estàs preparat?
Jo, per algunes coses si,
per moltes altres no.
El temps necessari per prendre consciència,
el marquem nosaltres.
La vida és un continu d’oportunitats:
Estàs preparat?
Jo, per algunes coses si,
per moltes altres no.
dimecres, 24 de gener del 2007
Està tot a dins
Ben cert és, Naorte,
què el trobar, és i serà
la despulla d’allò
que varem adquirir.
La por que du l’esperit
ve de saber fins a quin punt
una ànima és pot despendre,
d’allò que ni tan sols sap que té.
Quan l’ànima és cobreix
sota la protecció de l’ombra,
encerclant la llum,
queda molt al descobert l’alè.
Quan l’instin més elemental,
surti del més profund,
ja no és el de supervivència,
ni tan sols el de protecció.
Com l’aigua de manantial,
ragen instints de superació,
d’una força incontrolada
que fan més por que la pèrdua.
Veig, com un visionari,
paratges d’una nova vida,
un crit que no és nou,
per aquestes orelles ornamentals.
Però viure,
vol dir navegar
dins el mar dels riscos,
sense veure terra ferma.
Ara em sento com un vell,
Recapitulant,
Buscant el moment
On vaig caure de la Barca.
què el trobar, és i serà
la despulla d’allò
que varem adquirir.
La por que du l’esperit
ve de saber fins a quin punt
una ànima és pot despendre,
d’allò que ni tan sols sap que té.
Quan l’ànima és cobreix
sota la protecció de l’ombra,
encerclant la llum,
queda molt al descobert l’alè.
Quan l’instin més elemental,
surti del més profund,
ja no és el de supervivència,
ni tan sols el de protecció.
Com l’aigua de manantial,
ragen instints de superació,
d’una força incontrolada
que fan més por que la pèrdua.
Veig, com un visionari,
paratges d’una nova vida,
un crit que no és nou,
per aquestes orelles ornamentals.
Però viure,
vol dir navegar
dins el mar dels riscos,
sense veure terra ferma.
Ara em sento com un vell,
Recapitulant,
Buscant el moment
On vaig caure de la Barca.
Cant espiritual (VI)
A tu deman que lo cor m'enfortesques
sí que el voler ab ta voluntat lligue
e, puix que sé que lo món no em profita,
dóna'm esforç que el bon hom de tu gusta,
fes-me'n sentir una poca centilla,
perquè ma carn, qui m'està molt rebel·le,
haja afalac que del tot no em contraste.
Ausiàs March
sí que el voler ab ta voluntat lligue
e, puix que sé que lo món no em profita,
dóna'm esforç que el bon hom de tu gusta,
fes-me'n sentir una poca centilla,
perquè ma carn, qui m'està molt rebel·le,
haja afalac que del tot no em contraste.
Ausiàs March
dimarts, 23 de gener del 2007
Jo vinc d'un silenci
Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg
de gent que va alçant-se
des del fons dels segles,
de gent que anomenen
classes subalternes,
jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg.
Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.
Jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
d'on comença l'horta
i acaba el secà,
d'esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
perd identitat.
Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l'anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.
Jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d'un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.
Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
jo vinc d'un silenci
que no és resignat.
Raimon
antic i molt llarg
de gent que va alçant-se
des del fons dels segles,
de gent que anomenen
classes subalternes,
jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg.
Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.
Jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
d'on comença l'horta
i acaba el secà,
d'esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
perd identitat.
Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l'anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.
Jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d'un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.
Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
jo vinc d'un silenci
que no és resignat.
Raimon
dilluns, 22 de gener del 2007
Energia creadora
Sento l’energia creadora,
còrrer dins les meves venes,
acumulada,
com el brot d’un arbre
esperant la primavera.
Ànsia manifestar-se.
Material de primera.
Com la tinta es projecta
sobre el blanc paper,
l’energia busca la seva projecció,
contrastant i expandint-se
pels blancs murals verges de la vida.
Jo, tossut,
tan sols faig a la Madriguera.
Pinto, dibuixo, canto,
treballo la fusta i la pedra,
donant forma a la llum i a la foscor.
Esglésies, cases o madrigueres.
Què més dona!
Jo faig.
Com gotes destil·lades de perfum
deixo exposat el meu tresor,
a olfactes delicats,
hi ha joc més divertit?
divertit? no ho sé,
de tant en tant frustrant.
còrrer dins les meves venes,
acumulada,
com el brot d’un arbre
esperant la primavera.
Ànsia manifestar-se.
Material de primera.
Com la tinta es projecta
sobre el blanc paper,
l’energia busca la seva projecció,
contrastant i expandint-se
pels blancs murals verges de la vida.
Jo, tossut,
tan sols faig a la Madriguera.
Pinto, dibuixo, canto,
treballo la fusta i la pedra,
donant forma a la llum i a la foscor.
Esglésies, cases o madrigueres.
Què més dona!
Jo faig.
Com gotes destil·lades de perfum
deixo exposat el meu tresor,
a olfactes delicats,
hi ha joc més divertit?
divertit? no ho sé,
de tant en tant frustrant.
diumenge, 21 de gener del 2007
Pare Nostre del Petit
(Oració catalana d’origen popular i transmesa oralment fins els nostres dies)
va per tu Rosita
Pare Nostre del Petit
que Déu l’ha fet i Déu l’ha dit.
Per obra d’un creador va patir Nostre Senyor.
Hi havia Sant Pau dins l’hòstia consagrada
i el bon Jesús que en creu estava.
El peu de la muntanya hi havia un home,
Ramonet Sanaut, que gira els ulls el Pare Terra,
per sempre sigui elevat.
Sant Bernat Gloriós i l’Àngel Trenta-tres,
feu que no siguem robats ni presos:
gats, gossos, llops, dents i ungles serrades
a lladres i traïdors, peus i mans lligades.
La capa de Sant Pere pel davant i pel darrera.
La capa de Sant Joan pel darrera i pel davant.
La capa de Sant Martí
que ens guardi del vespre al matí i del matí al vespre.
El mantó de la Verge Maria
la nostre llum i la nostre guia
i la del Senyor la nostra guia i la nostre salvació.
Sant Bernat Gloriós i l’Àngel Trenta-tres
feu que aquest germà que es diu, (nom, cognoms i adreça)
no li passi mai res,
i demano a les tres persones de la Santa Trinitat:
Salut, Sort i Prosperitat.
Progrés per el món
i progrés per casa meva.
va per tu Rosita
Pare Nostre del Petit
que Déu l’ha fet i Déu l’ha dit.
Per obra d’un creador va patir Nostre Senyor.
Hi havia Sant Pau dins l’hòstia consagrada
i el bon Jesús que en creu estava.
El peu de la muntanya hi havia un home,
Ramonet Sanaut, que gira els ulls el Pare Terra,
per sempre sigui elevat.
Sant Bernat Gloriós i l’Àngel Trenta-tres,
feu que no siguem robats ni presos:
gats, gossos, llops, dents i ungles serrades
a lladres i traïdors, peus i mans lligades.
La capa de Sant Pere pel davant i pel darrera.
La capa de Sant Joan pel darrera i pel davant.
La capa de Sant Martí
que ens guardi del vespre al matí i del matí al vespre.
El mantó de la Verge Maria
la nostre llum i la nostre guia
i la del Senyor la nostra guia i la nostre salvació.
Sant Bernat Gloriós i l’Àngel Trenta-tres
feu que aquest germà que es diu, (nom, cognoms i adreça)
no li passi mai res,
i demano a les tres persones de la Santa Trinitat:
Salut, Sort i Prosperitat.
Progrés per el món
i progrés per casa meva.
divendres, 19 de gener del 2007
Autohipnosi
Pensem que som molt intel·ligents i ens escarrassem molt per demostrar-ho. No ho poso en dubte, ho som, hem arribat a la lluna. Del cent per cent del nostre cervell, aprofitem de formar “conscient”, de promig, un deu per cent, i doncs, i la resta?
Hi ha una escola nord-americana dedicada a l’hipnosi, o el que és més correcte, autohipnosi. La seva ciència va al voltant de l’ús del cervell en la resta del noranta per cent que anomenen “subconscient”.
El cervell és l’element del cos més complexe. Tot hi que tenim un cert control sobre els instints, no deixa de tindre els components més primitius. Els principis de supervivència, perpetuació de l’espècie, etc.
El subconscient és un instrument força primitiu. No pot comprendre coses tant sofisticades com “sí” o “no”. De fet és tan primitiu què tan sols pot comprendre les experiències com “satisfactòries” o “doloroses”. Segons aquest condicionant pren decisions de forma immediata. Té una gran capacitat de percepció, tan del tangible com de l’intangible. Acumula informació de forma indiscriminada, no oblida mai, en tot cas bloqueja la informació, pel principi de supervivència. És capaç d'emmagatzemar informació molt variada: tacte, olor, color, etc. Tot ho vincula i associa, satisfactori/dolorós.
Aquesta informació pot estar bloquejada, pel principi de supervivència. El subconscient pren d’una experiència un coneixement i condicionarà les nostres respostes en tant en quant les pugui vincular a una experiència. Si no l’ha viscut abans l’enregistrarà com a nova i la posarà en una de les dues safates que té: satisfactòria o dolorosa. Aquesta relació en un dels dos factors, farà que en properes situacions prengui decisions de com reaccionar per tal de protegir-se, en el cas de l’associació negativa o obrir-se si és positiva.
Té un gran poder de trobar sol·lucions, tan sols l’has de deixar treballar i estar en contacte amb ell. Tu formules la teva voluntat i ell és posa a treballar per fer-ho realitat. Això és el que els místics de pa sucat amb oli li diuen intuïció, poder còsmic, energia universal, i de tantes altres maneres. L'univers místic es molt més gran, sucós i exigent.
Com podeu intuir, seria molt tremendista aquesta visió del cervell si tot s’acabés aquí, no?
El subconscient és reprogramable, és pot polaritzar cap els dos sentits. Es convenient sempre, però, portar-ho cap el satisfactori. I com? Doncs no és fàcil. Cal tindre en compte què moltes de les reaccions que es generen, en un principi, per una experiència negativa acaben sent hàbits, i els hàbits es fan i es desfan en un període, de mínim, trenta dies.
L’estat d’autohipnosi no és un estat on un perdi els sentits, i entri en una mena de “trance”, on l’hipnòleg pugui fer i desfer a voluntat. La gràcia de l’hipnosi és precisament tot el contrari, que siguis conscient de tot, recordis, vegis, sentis cada moment del record negatiu, buscant quin és el procés que va fer el subconscient de forma negativa per tal de positivar-ho.
I cada dia s’ha de fer autohipnosi? Cada dia fem autohipnosi. Cada cop que ens concentrem en alguna cosa: estudiant, llegint, treballant, al moment just abans de dormir-nos o el primer moment del despertar. Ho fem tan sovint! En el famós “duermevela”, quan estàs fent la migdiada però els pensament no paren... això és autohipnosi. Es tracte d’aturar el conscient i restar amb el subconscient.
La meva experiència amb l’autohipnosi va recòrrer des de l’estada al ventre de la mare, passant pels primers moment de vida autònoma, records de nadó, de nen, fins i tot de gran. Va ser realment increïble.
Hi ha una escola nord-americana dedicada a l’hipnosi, o el que és més correcte, autohipnosi. La seva ciència va al voltant de l’ús del cervell en la resta del noranta per cent que anomenen “subconscient”.
El cervell és l’element del cos més complexe. Tot hi que tenim un cert control sobre els instints, no deixa de tindre els components més primitius. Els principis de supervivència, perpetuació de l’espècie, etc.
El subconscient és un instrument força primitiu. No pot comprendre coses tant sofisticades com “sí” o “no”. De fet és tan primitiu què tan sols pot comprendre les experiències com “satisfactòries” o “doloroses”. Segons aquest condicionant pren decisions de forma immediata. Té una gran capacitat de percepció, tan del tangible com de l’intangible. Acumula informació de forma indiscriminada, no oblida mai, en tot cas bloqueja la informació, pel principi de supervivència. És capaç d'emmagatzemar informació molt variada: tacte, olor, color, etc. Tot ho vincula i associa, satisfactori/dolorós.
Aquesta informació pot estar bloquejada, pel principi de supervivència. El subconscient pren d’una experiència un coneixement i condicionarà les nostres respostes en tant en quant les pugui vincular a una experiència. Si no l’ha viscut abans l’enregistrarà com a nova i la posarà en una de les dues safates que té: satisfactòria o dolorosa. Aquesta relació en un dels dos factors, farà que en properes situacions prengui decisions de com reaccionar per tal de protegir-se, en el cas de l’associació negativa o obrir-se si és positiva.
Té un gran poder de trobar sol·lucions, tan sols l’has de deixar treballar i estar en contacte amb ell. Tu formules la teva voluntat i ell és posa a treballar per fer-ho realitat. Això és el que els místics de pa sucat amb oli li diuen intuïció, poder còsmic, energia universal, i de tantes altres maneres. L'univers místic es molt més gran, sucós i exigent.
Com podeu intuir, seria molt tremendista aquesta visió del cervell si tot s’acabés aquí, no?
El subconscient és reprogramable, és pot polaritzar cap els dos sentits. Es convenient sempre, però, portar-ho cap el satisfactori. I com? Doncs no és fàcil. Cal tindre en compte què moltes de les reaccions que es generen, en un principi, per una experiència negativa acaben sent hàbits, i els hàbits es fan i es desfan en un període, de mínim, trenta dies.
L’estat d’autohipnosi no és un estat on un perdi els sentits, i entri en una mena de “trance”, on l’hipnòleg pugui fer i desfer a voluntat. La gràcia de l’hipnosi és precisament tot el contrari, que siguis conscient de tot, recordis, vegis, sentis cada moment del record negatiu, buscant quin és el procés que va fer el subconscient de forma negativa per tal de positivar-ho.
I cada dia s’ha de fer autohipnosi? Cada dia fem autohipnosi. Cada cop que ens concentrem en alguna cosa: estudiant, llegint, treballant, al moment just abans de dormir-nos o el primer moment del despertar. Ho fem tan sovint! En el famós “duermevela”, quan estàs fent la migdiada però els pensament no paren... això és autohipnosi. Es tracte d’aturar el conscient i restar amb el subconscient.
La meva experiència amb l’autohipnosi va recòrrer des de l’estada al ventre de la mare, passant pels primers moment de vida autònoma, records de nadó, de nen, fins i tot de gran. Va ser realment increïble.
Gràcies
Mai em podia imaginar que un “blogspot” em pogués donar tant. D’ençà que vaig començar a posar, a l’aparador, el material que conté la madriguera, que fa dos o tres mesos, no em podia imaginar lo molt gratificant que ha estat.
Tanmateix, tampoc havia apreciat la meva capacitat de transmetre els meus sentiments i reflexions, i encara és hora de que realment els hi doni el valor que es mereix. La meva incapacitat per escriure correctament, sense faltes d’ortografia, és i serà un volto que difícilment podré superar. No sé si es dislèxia o incapacitat per memoritzar les normes, el cas, és que no em penso acovardir per això. El què si em resulta satisfactori és que, en qualsevol cas, puc transmetre, que em costa poc, o relativament poc, escriure el que sento, mitjançant poesia o narració. Escriure i llegir tot allò que em trasbalsa, per bo i per dolent.
Ahir vaig llegir totes les entrades de forma cronològicament inversa. No sé si el lector d’aquest blogspot li arriba allò que sento i visc. Llegir-lo em va fer sentir molt satisfet i força en pau amb mi mateix.
Gràcies a tots, Naorte, Txus, Greenie, i els que no conec, però que han passat una estona dins la madriguera.
Tanmateix, tampoc havia apreciat la meva capacitat de transmetre els meus sentiments i reflexions, i encara és hora de que realment els hi doni el valor que es mereix. La meva incapacitat per escriure correctament, sense faltes d’ortografia, és i serà un volto que difícilment podré superar. No sé si es dislèxia o incapacitat per memoritzar les normes, el cas, és que no em penso acovardir per això. El què si em resulta satisfactori és que, en qualsevol cas, puc transmetre, que em costa poc, o relativament poc, escriure el que sento, mitjançant poesia o narració. Escriure i llegir tot allò que em trasbalsa, per bo i per dolent.
Ahir vaig llegir totes les entrades de forma cronològicament inversa. No sé si el lector d’aquest blogspot li arriba allò que sento i visc. Llegir-lo em va fer sentir molt satisfet i força en pau amb mi mateix.
Gràcies a tots, Naorte, Txus, Greenie, i els que no conec, però que han passat una estona dins la madriguera.
Meditació del somriure
Tanco els ulls i em relaxo. Faig un parell de respiracions profundes, d’aquelles que sembla que els pulmons estan a punt de petar. Quan la pau i la tranquil·litat m’envolten començo a recordar, però no qualsevol cosa, no, començo pensant en la última persona que vaig veure riure, i visualitzo la seva forma de riure. Després, poc a poc vaig recordant totes les persones que conec, des de la infantesa fins a l’actualitat, sense ordre cronològic, deixant que vinguin per si soles. Vaig veient cada persona i cada forma de riure, única, especial, diferent.
És increïble com podem arribar a memoritzar, la singularitat de cada persona, d’una cosa tan quotidiana com és un acte gairebé reflex del sentiment d’alegria.
És increïble com podem arribar a memoritzar, la singularitat de cada persona, d’una cosa tan quotidiana com és un acte gairebé reflex del sentiment d’alegria.
dijous, 18 de gener del 2007
Esquerdes
Dins la foscor de la nit,
amb el cap ben recolzat sobre el coixí,
sento el meu profund pensament florir.
Flames d’un foc embogit,
acumulant llenya durant el dia,
i fent carbó per la nit.
De rossinyol nidat
sento el crit, de desesperació,
de veure els fonaments esberlant-se,
d’esquerdes de fe.
La madriguera en perill,
jo absent i abatut,
en mig d’un desert d’onades
del que ja no vull oposar resistència.
Deixo fer,
mirant el temps,
veient-lo passar
distant, fred, buit.
Tot m’està bé,
si és bo, per gaudir,
el que no, per oblidar.
Ara la madriguera té esquerdes
i el més segur que també esberlat fonament.
Què seria la madriguera
si no assumís tots els avatars de l’existència?
No la puc protegir de l’evolució,
del pas del temps,
de la meva realitat.
amb el cap ben recolzat sobre el coixí,
sento el meu profund pensament florir.
Flames d’un foc embogit,
acumulant llenya durant el dia,
i fent carbó per la nit.
De rossinyol nidat
sento el crit, de desesperació,
de veure els fonaments esberlant-se,
d’esquerdes de fe.
La madriguera en perill,
jo absent i abatut,
en mig d’un desert d’onades
del que ja no vull oposar resistència.
Deixo fer,
mirant el temps,
veient-lo passar
distant, fred, buit.
Tot m’està bé,
si és bo, per gaudir,
el que no, per oblidar.
Ara la madriguera té esquerdes
i el més segur que també esberlat fonament.
Què seria la madriguera
si no assumís tots els avatars de l’existència?
No la puc protegir de l’evolució,
del pas del temps,
de la meva realitat.
dilluns, 15 de gener del 2007
Tu, sol i lluna
Blau clar gairebé fosc,
preludi del capvespre,
de nit lluminosa.
Tu amic rogent
que per la nit
canvies de vestit.
Blanc de gala,
cara empal·lidida,
enjoiat amb taques d’or.
Voles blanc pel blau fosc,
com d’or sobre el blau clar,
i sempre enlluernes els sentits.
El vestit daurat
inspira activitat,
el vestit empal·lidit
desperta l’esperit.
La negra nit
ens deixes
en penyora.
I el daurat dia...
tan sols els núvols
ens fan recordar
el teu vestit empal·lidit.
Tu, sol i lluna,
cara o creu,
com la sang del meu esperit.
preludi del capvespre,
de nit lluminosa.
Tu amic rogent
que per la nit
canvies de vestit.
Blanc de gala,
cara empal·lidida,
enjoiat amb taques d’or.
Voles blanc pel blau fosc,
com d’or sobre el blau clar,
i sempre enlluernes els sentits.
El vestit daurat
inspira activitat,
el vestit empal·lidit
desperta l’esperit.
La negra nit
ens deixes
en penyora.
I el daurat dia...
tan sols els núvols
ens fan recordar
el teu vestit empal·lidit.
Tu, sol i lluna,
cara o creu,
com la sang del meu esperit.
Penso i recordo
Quan et veig penso i recordo
en aquelles llargues tardes d’hivern.
Al teu costat,
amb el cap recolzat sobre el teu pit.
Ell dorm, igual que nosaltres,
igual que ells.
Lletania televisiva,
píndola de somnis,
convertits en records,
de migdiades incompletes.
Després sessió de fruits secs,
aperitiu de fruita madura.
Escampada fugitiva dels grans;
jo de cap a la madriguera.
Ningú pensa ni diu,
però tothom sap i fuig.
I traginaves a la cuina,
amb la resignació com a companyia
d’una tasca calda i desagraïda,
per comensals mai satisfets.
Altre cop de cap a la hipnosi.
Aquest cop tu a una banda,
jo a l’altre,
i en mig l’abisme.
Mirant sense escoltar,
pensant en el no-res,
i el silenci és trencat
per la veu de ningú.
Llargues i dures tardes d’hivern,
sota la teva protecció,
sota la teva insatisfacció,
sota la teva vida,
Tu no tenies madriguera que et valgués,
i jo no sortia de la meva.
De tant forçar l’entrada,
vas perdre el que no et pertanyia.
I ara, quan et veig penso i recordo
en aquelles llargues tardes d’hivern.
Al teu costat, però molt lluny,
amb el cap recolzat sobre el teu pit.
Ell dorm, igual que tu,
igual que ells.
en aquelles llargues tardes d’hivern.
Al teu costat,
amb el cap recolzat sobre el teu pit.
Ell dorm, igual que nosaltres,
igual que ells.
Lletania televisiva,
píndola de somnis,
convertits en records,
de migdiades incompletes.
Després sessió de fruits secs,
aperitiu de fruita madura.
Escampada fugitiva dels grans;
jo de cap a la madriguera.
Ningú pensa ni diu,
però tothom sap i fuig.
I traginaves a la cuina,
amb la resignació com a companyia
d’una tasca calda i desagraïda,
per comensals mai satisfets.
Altre cop de cap a la hipnosi.
Aquest cop tu a una banda,
jo a l’altre,
i en mig l’abisme.
Mirant sense escoltar,
pensant en el no-res,
i el silenci és trencat
per la veu de ningú.
Llargues i dures tardes d’hivern,
sota la teva protecció,
sota la teva insatisfacció,
sota la teva vida,
Tu no tenies madriguera que et valgués,
i jo no sortia de la meva.
De tant forçar l’entrada,
vas perdre el que no et pertanyia.
I ara, quan et veig penso i recordo
en aquelles llargues tardes d’hivern.
Al teu costat, però molt lluny,
amb el cap recolzat sobre el teu pit.
Ell dorm, igual que tu,
igual que ells.
dimarts, 2 de gener del 2007
Oh fortuna
Oh Fortuna,
variable como la Luna
como ella creces sin cesar
o desapareces.
¡Vida detestable!
Un día, jugando,
entristeces a los débiles sentidos,
para llenarles de satisfacción
al día siguiente.
La pobreza y el poder
se derriten como el hielo
ante tu presencia.
Carmina Burana
(1803, monasterio benedictino de Beuern)
variable como la Luna
como ella creces sin cesar
o desapareces.
¡Vida detestable!
Un día, jugando,
entristeces a los débiles sentidos,
para llenarles de satisfacción
al día siguiente.
La pobreza y el poder
se derriten como el hielo
ante tu presencia.
Carmina Burana
(1803, monasterio benedictino de Beuern)
Rossinyol
Dins la madriguera
habita un rossinyol,
viu i espavilat canta.
Les cançons són partitures,
manuscrites inspiracions,
que resten dins la madriguera.
Joiós rossinyol
canta al matí
i també al vespre.
Ha fet niu en temps hivernal,
aquest ocell té pressa,
jo l’encoratjo, canta rossinyol!
En el son, també canta,
i de tant en tant,
de bell que és, em desvetlla.
Que de dolces hores,
i d’alegres moments,
fa curós el niu.
El temps és joia,
el niu, caliu,
i jo friso!
Canta rossinyol!
arriba temps de niu,
que malgrat tot, sóc viu!
habita un rossinyol,
viu i espavilat canta.
Les cançons són partitures,
manuscrites inspiracions,
que resten dins la madriguera.
Joiós rossinyol
canta al matí
i també al vespre.
Ha fet niu en temps hivernal,
aquest ocell té pressa,
jo l’encoratjo, canta rossinyol!
En el son, també canta,
i de tant en tant,
de bell que és, em desvetlla.
Que de dolces hores,
i d’alegres moments,
fa curós el niu.
El temps és joia,
el niu, caliu,
i jo friso!
Canta rossinyol!
arriba temps de niu,
que malgrat tot, sóc viu!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
