La Rosita

La Rosita era una dona de poble. Poc delicada en les maneres, però sempre anava de cara. Franca i astuta com una guineu, va salvar els difícils temps de la Postguerra venent metros de roba als “mercadillos”, i si en va fer duros! Avesada a les dificultats, va haver de fer de mare a l’edat de set anys. Cuidava dels seus germans m’entres els pares anaven a l’hort o a la recollida de l’oliva. M’ho explicava a l’edat de noranta dos anys i encara se’n recordava de com plorava el seu pare quan la Mariona, la filla que feia sis, va morir d’una febrada. La Rosita era la tercera de set germans. El seu germà predilecta era l’Agustí, el segon més petit. Ella no és va refer mai després de la seva mort.

La Rosita, és va casa amb un home vingut del sud, després d’emigrar tots dos cap a Barcelona. El Mariano era una mala pesa: rancorós, de mirada maliciosa i de llengua afilada, sabia on podia fer mal. Se’l va endur la tuberculosi. Però com deia la Rosita –cada u té la seva creu, i si l’abandones Déu et posarà dues- De tan bona i patidora, la Rosita va adquirir el do del guariment, mitjançant imposicions de mans. Preparava ungüents amb plantes naturals, algunes d’elles les va haver de canviar perquè ja eren especies que no és venien o no és trobaven, plantes que, sincerament, no havia sentit a parlar mai d’elles.

Va començar a saber que tenia un do el dia del part del seu fill gran, quan una veu vinguda d’en lloc li va dir –l’any vinent, mateix dia, mateix més, part variant- I tal dit tal fet, l’any següent, el mateix dia, al mateix més va nèxia la seva filla. Li agradava molt recordar-ho.

La Rosita no avia anat mai a escola, va aprendre a comptar a casa, com li va ensenyar el seu pare. Però quelcom que és força curiós, és que cada dia escrivia, feia el que es diu “escritura automàtica”, cada dia, durant setanta anys. Cal destacar que no hi ha qui entengui la seva lletra!

La Rosita feia molts diners mitjançant el seu do, però ella no en gaudia d’aquest diners. Sempre deia –primer pels meus i després pels pobres- i tal com li arribaven, ella els repartia entre la família i el que quedava, que era més que el que repartia entre la família, ho donava a l’església. Ella jurava i jurava que si se’n quedes, ni que fos un cèntim Déu li trauria el seu do. I així m’entres unes anaven amb abrics de pell, ella menjava sopes de seva.

La Rosita se’n va anar, un dia d’octubre de fa uns anys, sense pena ni gloria, entre uns pocs amics, veïns i familiars. Serà difícil oblidar-la.