dijous, 27 de novembre de 2008

Quina pena


Quina pena i de les grans. Un no acaba mai d'entendre el perquè de tot plegat al voltant de les relacions personals.
La veritat i la transparència és un bé molt escàs en les relacions d'avui dia. Hi ha gent que prefereix mantenir el silenci davant els fets que condueixen a una traïció abans que fer-la pública i prevenir al traït.
Aquest és el motiu pel que m'enduc tantes bufes. No suporto, que em vulguin involucrar en una aventura amb la que no combrego i a sobre hagi de guardar silenci.
Misèries a part, prefereixo la ignorància, que no comptin amb mi, que passin, perquè per bocamoll no m'hi estic gens ni mica.
Els meus amics ho son per lo bo i lo dolent, però això no els hi dona llibertat per fer el que vulguin, ni de conya, amb d'altres, siguin amics o no tant amics. Aquí dic amic on vull dir conegut, tan seval el grau, perquè d'amics de debò a la vida se'n arriben a tenir molt pocs.
La pega que tinc és aquesta mena de falta d'agilitat per reaccionar davant les circumstàncies. Em costa molt desxifrar els meus sentiments, posar paraules a les coses que sento i/o intueixo. Això fa que per entendrem a mi mateix necessiti prendre el meu temps. Clar que a temps passat les coses son més difícils d'arreglar. Aleshores em queda passar pàgina, però això far que la motxilla que duc a l'esquena s'ompli. El pet que arribo a fer és de tal dimensió que jo mateix m'haig de fer a un costat.
Hi ha una cosa que m'horroritza: jo sempre miro als ulls, és com mirar el llibre de les veritats. Però a voltes el que veig és horripilant. No puc expressar exactament el que sento ni el que veig, però la por m'envaeix.

dissabte, 22 de novembre de 2008

L'art d'opinar


Reflexionant sobre les manifestacions artístiques un pot adonar-se fins on arribar la ignorància.

Arriba una persona i planta la seva opinió negativa, lliure i sense complexes, al voltant d'una obra, bé sigui musical o pictòrica o el que es vulgui. En primer lloc un el que fa és respectar aquesta manifestació i tot queda amb un "jo no penso el mateix". A les hores es desencadena una serie de frases de reafirmació per l'altre part. Aquestes reafirmacions, que no passen de gratuïtes justificacions banals, fan pensa que el primer comentari no te més fonament que el fet de tindre una opinió, que en el millor dels casos, és per opinar de forma contraria a la majoria. Posaré un exemple molt estes en els temps en curs: l'obra de Miquel Barcelò a la seu de l'ONU.

Hi ha qui pensa que fer un quadre, sigui gran o petit, es agafar la pintura i pintar allò que la gent espera poder entendre. O bé, que tot en l'art ja està assumit i entès i per tant res no es pot innovar. Quan aquesta regle no es compleix és quan la gent diu "això és una merda". Si passes de la superfície a la profunditat d'aquesta reflexió el resultat final és "perquè no m'agrada" o "estar mal fet i/o mal acabat". Es evident que la ignorància és el plat fort de rere fons. Tret de que l'artista deixi cap document sobre les reflexions que l'han dut a fer aquella obra, poques coses podrem arribar a entendre. Ens haurem de conformar amb la valoració de les tècniques utilitzades, tant amb materials com amb combinació de colors i textures i fer ús d'aquell bé tant escàs que és la intuïció de posar-se a la pell de l'artista.

Però des de quan el gust predomina per sobre el talent artístic? doncs en el moment en que tothom fa de tot: l'electricista fa d'arquitecte, el conductor fa d'enginyer de camins, el músic de pintor i així un llarg etc. Aquesta mena d'intrusió professional és molt nostra, la podeu sentir cada dia, tan sols cal parar l'orella.

No hi ha res més enriquidor que treballar al costat d'un bon artista per palpar la profunditat de l'obra pròpia i el respecte i la comprensió cap a les obres dels altres artistes del mateix ram. No deixarem de banda el comentari de "m'agrada o no", però pren un altre caire, ja deixa de ser una reflexió inqüestionable.

Però el toc de gràcia arriba definitivament quan es qüestiona el valor econòmic de l'obra. Em resulta incomprensible com es pot qüestionar el valor de l'artista. Si tenim en compte que en aquest país de pixarri l'art queda en la part més marginal, sí, es evident que en Barceló a fet un grandísim negoci. Que poc valorem la creativitat, la innovació i fins i tot la capacitat de manifestació que tant reivindiquem.

A mi no m'agraden moltes coses, però no per això son una merda. Sobre l'obra de Miquel Barcelò a la seu de l'ONU decidiré la meva opinió quan la vegi i no per les reflexions d'altres que tampoc l'han vist, o sí.

dilluns, 17 de novembre de 2008

Nou projecte

Avui començo un nou projecte. No sé on em portarà, però es d'allò més engrescador.
Ja fa temps que tenia ganes de fer-ho i ara arribat.

Gràcies a Mia, Mojdeh & Antoine

Arrels

No paro de donar voltes en aquesta cançó; la vaig cantar tantes i tantes vegades... No hi ha res com viatjar per veure que per molt bonic que sigui el món, casa teva es la millor. I això que la meva ciutat es bruta, sorollosa, amb un transport públic que deixa molt que desitjar i uns polítics que no ens representen ni de conya. Però és la meva ciutat, és el meu transport de merda, el soroll de la meva gen... No ho canvio per res. Hi ha qui pot pensar que tinc el síndrome d’Estocolm, jo prefereixo dir que cada dia veig la meva ciutat amb ulls renovats, com si tot fos nou... i que maca és la meva merda de ciutat...

Cal que deixi la meva casa i prengui el bastó
cal que amb una esperança trenqui la tristor
faré una cabana de pedra i de fang
on la terra em doni el seu guany

Clavaré les meves arrels
creisent de cara al cel
donaré fruit abundós
i l'hivern em despullarà
de neu em cobrirà
neu que es fondrà a poc a poc

Després de la lluita intensa, vindrà el repòs
deixaré la terra adobada pel meu esforç.
Els fills que em segueixin potser marxaran,
però vagin on vagin, constants

Clavaran les seves arrels
creixent de cara al cel
donaran fruit abundós
i l’hivern els despullarà
de neu els cobrirà
neu que es fondrà a poc a poc

Cal que deixi la meva casa i prengui el bastó
cal que amb una esperança trenqui la tristor.

Els esquirols

dijous, 13 de novembre de 2008

I avui felicitat

Avui és un d'aquells dies en què, després de prendre una decisió sobre un tema que em provocava molta tristes, em sento molt feliç.

Fer pública la felicitat és tot un perill, però jo soc molt valent i em llenço a la piscina, amb roba i tot. Avui no faré cap poesia, vull escriure. Vull dir el que sento tal com raja... i raja així de bé.

Prendre decisions dol força, sobre tot perquè algú o altre pren mal. És una xacra que tinc: la sensació de que sempre faig mal a la gen que més estimo. Això, evidentment, queda molt i molt lluny dels meus objectius, ara i des de sempre. Però qui no s'ha tret una llosa de sobre, petes qui petes? Fer coses a disgust no aporta res, ni a tu ni als altres ni el projecte a dur.

No hi ha cap retret per a ningú. De fet, si busques un culpable (si és que existeix el invent aquest de la culpa) bé podria dir que en soc jo mateix. Em costa molt saber quan ha arribat el final d'un procés i em cal engegar un de nou.

En moltes ocasions un fa coses que no sap perquè, però les ha de fer. Aquestes accions concatenen tota una serie d'esdeveniments que un no sap mai com han arribat. Temps enrere estaria "atacat" pel pànic de trencar un objectiu caduc, ara, com si res. Més feliç que un ginjoler.

Aquests dies, que he tornat a posar en solfa la Madriguera, m'he adonat que he tornat a l'anonimat. Puc ben dir que això m'agrada, perquè com bé diu l'estimada Rodoreda "escric per agradar-me a mi". No em sap greu que els altres ho llegeixin. Ben mirat qui em coneix ja sap que amb la cara pago, que ho dic tot amb els ulls i els gestos. Més que no voler, és que no puc amagar el que sento ni el que em passa. Aquí puc despullar-me tranquil, que es la cosa que més m'agrada del món... anar despullat per la vida.

Ara ja fa gairebé deu mesos de la mort de la mare i això m'ha fet veure un munt de coses que jo no creia que fossin possibles: que la mort, mort és. Que quan algú se'n va s'emporta mitja dotzena d'esperances i deixa tot un espai per omplir. Però com ara, mai he tocat tant de peus a terra.

En fi, l'anonimat durarà per poc temps, perquè soc un bocamoll. Però que bonic es compartir.

dimecres, 12 de novembre de 2008

A voltes

Un dia aixeques el cap,
mires al teu voltant,
i tan sols veus les oportunitats,
les aprofitades i les malmeses.

Com un desvetllar
veus allò que et fa mal,
que no deixa petjada
ni d'alegria, ni d'esperança.

A voltes se'm giren els ulls
cap a realitats pesants,
m'alliberen de la foscor
de sentir-me presoner.

Dia rere dia
veig que hi ha
vida en la vida
i la por no te futur.

I a voltes recordo
aquell pobre objectiu,
molt comú entre les ombres:
l'egoisme de l'ego.

Hi ha vida com rius d'aigua,
gairebé tots van a parar a la mar.
A voltes aquests rius moren
en la foscor d'un llac estanc.

dilluns, 10 de novembre de 2008

Sobre el drap que em cobreix
van caient a ritme de tisora
retalls de la meva vida
dels meus pensaments.

El mirall convertit en autoretrat,
just al meu davant,
veig com la pell s'envelleix,
com em pesa la vida.

No goso pronunciar paraula,
sempre el meu silenci,
els meus pensaments,
els meus sentiments.

L'aspecte va canviant
però jo continuo sent el mateix
amb el cabell més curt
i els ulls cercant allò que no es veu.

Quin incordi...
preferiria les misèries,
si misèries,
de la ignorància.

Hi ha qui pensa
que els jardins
es reguen un cop l'any
perquè floreixi la bellesa.

Als jardins els hi cal aigua,
dia rere dia,
per trobar l'enaltida
tija florida.

Si teniu coses a dir...

Fa dies que tinc ganes de penjar aquestes paraules d'una escriptora que m'ha fet vibrar molt, fins hi tot, m'ha fet plorar.

escric per agradar-me a mi ... si això resulta que agrada als altres doncs millor, o potser és més profund que això...ho faig per sentir-me, per saber que existeixo... si teniu coses per dir, digueu-les... encara que us hi mateu

Mercè Rodoreda