Hores d’espera,
que fredes son
les sales d’hospital.
Tot son mirades perdudes,
buscant al infinit
respostes que no arriben.
De tant esperar
les mirades es creuen,
volen consol.
Que difícil espai de temps
que no passa ni arriba
havent de suportar l’existència.
Pensaments recurrents
que et duen d’un lloc a l’altre
sense saber com.
Ni diaris ni revistes
duent la resposta
que un tant ansia.
Cares llargues,
mans inquietes,
passes sense destí.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada