Un regal perfecte

El millor regal d'aquesta Nadal:
Sentir el teu suau i profund respirar quan dormies.
Tu al meu costat, jo al costat teu.
Despertar al matí sentint l'escalfor de la teva pell,
tindre el primer petó del dia
acompanyat del teu millor somriure.
Un rega difícil de millorar.

Canto della terra

Si lo so
Si ho saps
amore che io e te

l’amor que et tinc
forse stiamo insieme
potser estiguem junts
solo qualche istante
només uns pocs instants
zitti stiamo
en silenci estem
ad ascoltare
per escoltar
il cielo
el cel
alla finestra

a la finestra
questo mondo che

aquest món que
si sveglia e la notte è

es desperta i la nit és
già così lontana

ja així llunyana
già lontana

ja llunyana

Guarda questa terra che

Mira aquesta terra que
che gira insime a noi

que gira juntament amb nosaltres
anche quando è buio

també quan és fosc

Guarda questa terra che

Mira aquesta terra que
che gira anche per noi

que gira també per nosaltres
a darci un po'di sole, sole, sole
per donar-nos una mica de sol, sol, sol

My love che sei l'amore mio
“my love” que ets l’amor meu

sento la tua voce e ascolto il mare
sento la teva veu i escolto el mar
sembra davvero il tuo respiro
sembla de debó el teu alé
L'amore che mi dai
L’amor que em dones
questo amore che
aquest amor que
sta lì nascosto
estar allà amagat
in mezzo alle sue onde
en mitg la seva onada
a tutte le sue onde
a tota la seva onada
come una barca che

com una barca que

Guarda questa terra che

mira aquesta terra que
Che gira insime a noi
Que gira juntament amb nosaltres

Anche quando è buio

també quan és fosc
guarda questa terra che

mira aquesta terra que
che gira anche per noi

que gira també per nosaltres
A darci un po'di sole, sole, sole

per donar una mica de sol, sol, sol

Quina pena

Quina pena i de les grans. Un no acaba mai d'entendre el perquè de tot plegat al voltant de les relacions personals.
La veritat i la transparència és un bé molt escàs en les relacions d'avui dia. Hi ha gent que prefereix mantenir el silenci davant els fets que condueixen a una traïció abans que fer-la pública i prevenir al traït.
Aquest és el motiu pel que m'enduc tantes bufes. No suporto, que em vulguin involucrar en una aventura amb la que no combrego i a sobre hagi de guardar silenci.
Misèries a part, prefereixo la ignorància, que no comptin amb mi, que passin, perquè per bocamoll no m'hi estic gens ni mica.
Els meus amics ho son per lo bo i lo dolent, però això no els hi dona llibertat per fer el que vulguin, ni de conya, amb d'altres, siguin amics o no tant amics. Aquí dic amic on vull dir conegut, tan seval el grau, perquè d'amics de debò a la vida se'n arriben a tenir molt pocs.
La pega que tinc és aquesta mena de falta d'agilitat per reaccionar davant les circumstàncies. Em costa molt desxifrar els meus sentiments, posar paraules a les coses que sento i/o intueixo. Això fa que per entendrem a mi mateix necessiti prendre el meu temps. Clar que a temps passat les coses son més difícils d'arreglar. Aleshores em queda passar pàgina, però això far que la motxilla que duc a l'esquena s'ompli. El pet que arribo a fer és de tal dimensió que jo mateix m'haig de fer a un costat.
Hi ha una cosa que m'horroritza: jo sempre miro als ulls, és com mirar el llibre de les veritats. Però a voltes el que veig és horripilant. No puc expressar exactament el que sento ni el que veig, però la por m'envaeix.

L'art d'opinar

Reflexionant sobre les manifestacions artístiques un pot adonar-se fins on arribar la ignorància.

Arriba una persona i planta la seva opinió negativa, lliure i sense complexes, al voltant d'una obra, bé sigui musical o pictòrica o el que es vulgui. En primer lloc un el que fa és respectar aquesta manifestació i tot queda amb un "jo no penso el mateix". A les hores es desencadena una serie de frases de reafirmació per l'altre part. Aquestes reafirmacions, que no passen de gratuïtes justificacions banals, fan pensa que el primer comentari no te més fonament que el fet de tindre una opinió, que en el millor dels casos, és per opinar de forma contraria a la majoria. Posaré un exemple molt estes en els temps en curs: l'obra de Miquel Barcelò a la seu de l'ONU.

Hi ha qui pensa que fer un quadre, sigui gran o petit, es agafar la pintura i pintar allò que la gent espera poder entendre. O bé, que tot en l'art ja està assumit i entès i per tant res no es pot innovar. Quan aquesta regle no es compleix és quan la gent diu "això és una merda". Si passes de la superfície a la profunditat d'aquesta reflexió el resultat final és "perquè no m'agrada" o "estar mal fet i/o mal acabat". Es evident que la ignorància és el plat fort de rere fons. Tret de que l'artista deixi cap document sobre les reflexions que l'han dut a fer aquella obra, poques coses podrem arribar a entendre. Ens haurem de conformar amb la valoració de les tècniques utilitzades, tant amb materials com amb combinació de colors i textures i fer ús d'aquell bé tant escàs que és la intuïció de posar-se a la pell de l'artista.

Però des de quan el gust predomina per sobre el talent artístic? doncs en el moment en que tothom fa de tot: l'electricista fa d'arquitecte, el conductor fa d'enginyer de camins, el músic de pintor i així un llarg etc. Aquesta mena d'intrusió professional és molt nostra, la podeu sentir cada dia, tan sols cal parar l'orella.

No hi ha res més enriquidor que treballar al costat d'un bon artista per palpar la profunditat de l'obra pròpia i el respecte i la comprensió cap a les obres dels altres artistes del mateix ram. No deixarem de banda el comentari de "m'agrada o no", però pren un altre caire, ja deixa de ser una reflexió inqüestionable.

Però el toc de gràcia arriba definitivament quan es qüestiona el valor econòmic de l'obra. Em resulta incomprensible com es pot qüestionar el valor de l'artista. Si tenim en compte que en aquest país de pixarri l'art queda en la part més marginal, sí, es evident que en Barceló a fet un grandísim negoci. Que poc valorem la creativitat, la innovació i fins i tot la capacitat de manifestació que tant reivindiquem.

A mi no m'agraden moltes coses, però no per això son una merda. Sobre l'obra de Miquel Barcelò a la seu de l'ONU decidiré la meva opinió quan la vegi i no per les reflexions d'altres que tampoc l'han vist, o sí.

Nou projecte

Avui començo un nou projecte. No sé on em portarà, però es d'allò més engrescador.
Ja fa temps que tenia ganes de fer-ho i ara arribat.

Gràcies a Mia, Mojdeh & Antoine

Arrels

No paro de donar voltes en aquesta cançó; la vaig cantar tantes i tantes vegades... No hi ha res com viatjar per veure que per molt bonic que sigui el món, casa teva es la millor. I això que la meva ciutat es bruta, sorollosa, amb un transport públic que deixa molt que desitjar i uns polítics que no ens representen ni de conya. Però és la meva ciutat, és el meu transport de merda, el soroll de la meva gen... No ho canvio per res. Hi ha qui pot pensar que tinc el síndrome d’Estocolm, jo prefereixo dir que cada dia veig la meva ciutat amb ulls renovats, com si tot fos nou... i que maca és la meva merda de ciutat...

Cal que deixi la meva casa i prengui el bastó
cal que amb una esperança trenqui la tristor
faré una cabana de pedra i de fang
on la terra em doni el seu guany

Clavaré les meves arrels
creisent de cara al cel
donaré fruit abundós
i l'hivern em despullarà
de neu em cobrirà
neu que es fondrà a poc a poc

Després de la lluita intensa, vindrà el repòs
deixaré la terra adobada pel meu esforç.
Els fills que em segueixin potser marxaran,
però vagin on vagin, constants

Clavaran les seves arrels
creixent de cara al cel
donaran fruit abundós
i l’hivern els despullarà
de neu els cobrirà
neu que es fondrà a poc a poc

Cal que deixi la meva casa i prengui el bastó
cal que amb una esperança trenqui la tristor.

Els esquirols

I avui felicitat

Avui és un d'aquells dies en què, després de prendre una decisió sobre un tema que em provocava molta tristes, em sento molt feliç.

Fer pública la felicitat és tot un perill, però jo soc molt valent i em llenço a la piscina, amb roba i tot. Avui no faré cap poesia, vull escriure. Vull dir el que sento tal com raja... i raja així de bé.

Prendre decisions dol força, sobre tot perquè algú o altre pren mal. És una xacra que tinc: la sensació de que sempre faig mal a la gen que més estimo. Això, evidentment, queda molt i molt lluny dels meus objectius, ara i des de sempre. Però qui no s'ha tret una llosa de sobre, petes qui petes? Fer coses a disgust no aporta res, ni a tu ni als altres ni el projecte a dur.

No hi ha cap retret per a ningú. De fet, si busques un culpable (si és que existeix el invent aquest de la culpa) bé podria dir que en soc jo mateix. Em costa molt saber quan ha arribat el final d'un procés i em cal engegar un de nou.

En moltes ocasions un fa coses que no sap perquè, però les ha de fer. Aquestes accions concatenen tota una serie d'esdeveniments que un no sap mai com han arribat. Temps enrere estaria "atacat" pel pànic de trencar un objectiu caduc, ara, com si res. Més feliç que un ginjoler.

Aquests dies, que he tornat a posar en solfa la Madriguera, m'he adonat que he tornat a l'anonimat. Puc ben dir que això m'agrada, perquè com bé diu l'estimada Rodoreda "escric per agradar-me a mi". No em sap greu que els altres ho llegeixin. Ben mirat qui em coneix ja sap que amb la cara pago, que ho dic tot amb els ulls i els gestos. Més que no voler, és que no puc amagar el que sento ni el que em passa. Aquí puc despullar-me tranquil, que es la cosa que més m'agrada del món... anar despullat per la vida.

Ara ja fa gairebé deu mesos de la mort de la mare i això m'ha fet veure un munt de coses que jo no creia que fossin possibles: que la mort, mort és. Que quan algú se'n va s'emporta mitja dotzena d'esperances i deixa tot un espai per omplir. Però com ara, mai he tocat tant de peus a terra.

En fi, l'anonimat durarà per poc temps, perquè soc un bocamoll. Però que bonic es compartir.

A voltes

Un dia aixeques el cap,
mires al teu voltant,
i tan sols veus les oportunitats,
les aprofitades i les malmeses.

Com un desvetllar
veus allò que et fa mal,
que no deixa petjada
ni d'alegria, ni d'esperança.

A voltes se'm giren els ulls
cap a realitats pesants,
m'alliberen de la foscor
de sentir-me presoner.

Dia rere dia
veig que hi ha
vida en la vida
i la por no te futur.

I a voltes recordo
aquell pobre objectiu,
molt comú entre les ombres:
l'egoisme de l'ego.

Hi ha vida com rius d'aigua,
gairebé tots van a parar a la mar.
A voltes aquests rius moren
en la foscor d'un llac estanc.

Sobre el drap que em cobreix
van caient a ritme de tisora
retalls de la meva vida
dels meus pensaments.

El mirall convertit en autoretrat,
just al meu davant,
veig com la pell s'envelleix,
com em pesa la vida.

No goso pronunciar paraula,
sempre el meu silenci,
els meus pensaments,
els meus sentiments.

L'aspecte va canviant
però jo continuo sent el mateix
amb el cabell més curt
i els ulls cercant allò que no es veu.

Quin incordi...
preferiria les misèries,
si misèries,
de la ignorància.

Hi ha qui pensa
que els jardins
es reguen un cop l'any
perquè floreixi la bellesa.

Als jardins els hi cal aigua,
dia rere dia,
per trobar l'enaltida
tija florida.

Si teniu coses a dir...

Fa dies que tinc ganes de penjar aquestes paraules d'una escriptora que m'ha fet vibrar molt, fins hi tot, m'ha fet plorar.

escric per agradar-me a mi ... si això resulta que agrada als altres doncs millor, o potser és més profund que això...ho faig per sentir-me, per saber que existeixo... si teniu coses per dir, digueu-les... encara que us hi mateu

Mercè Rodoreda

El nostre temps

No sempre he viatjat per la llum,
malgrat la foscor em pren vida.
Amb tu es fonen la llum i la vida
per omplir-me de felicitat.

No sempre he estat capaç d’estimar
com t’estimo a tu,
amb lucidesa,
amb harmonia.

Em desvetlles de la solitud
en el despertar de la teva presència.

A la distancia d’un petó,
frec a frec les dues cares,
el teus llavis humits
el meu alè agitat.

Et prenc la mà,
i en el suau tacte de la carícia
s’atura el temps,
el nostre temps.

Quan no hi ets

Quan no hi ets
se’t troba a faltar.

A l’hora de la rosada
em manquen els teus petons.

L’ensopit excusat
amb el raspall encara humit.

La teva mirada
i la teva pell suau.

I aquella olor
que envaeix tota la casa,
aquella olor a tu,
la teva essència.

Se’m fa estrany

Se’m fa estrany
veure’t en les fotografies
de temps viscuts
i de vius colors.

Son com miralls
dels meus records.

Se’m fa estrany
parlar de tu,
sempre de puntetes,
o gairebé sense pensar.

Perquè es un ressò
de la meva veu.

Se’m fa estrany
dir el tu nom,
els teus gustos
o les teves dèries.

Doncs son com pedres,
pensaments de tu.

Se’m fa estrany
que no hi siguis,
no poder-te parlar,
ni fer-te petons.

Perquè és estrany
que mostri el meu dolor.

Sí, se’m fa estrany:
parlar del meu dolor
de la teva absència,
se’m fa estrany.

No pas amb pena

Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu,
de com ens vas deixar,
del sofriment lentíssim
que va anar marfonent-te,
de les teves coses parlem,
i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties;
de tu parlem, però no pas amb pena.

I a poc a poc esdevindràs tan nostre
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te;
a poc a poc seràs un gest,
un mot, un gust,
una mirada que flueix
sense dir-lo ni pernsar-lo.

Miquel Martí i Pol

a la Carmeta, l'Antonia, el Jordi, la Rosita, a l'altre Rosita, al Juli i la Neus.

A la meva mare

Eres de nacre i d'or,
de mel i de fulles tendres.
Eres, mare, com la rosada
en la nit fosca del món.

El teu pas per la vida
era estel de benaurances.
Els teus actes, dolça mare,
consol de navegants perduts.

Déu t'ha cridat a la seva vora
per gaudir del seu blau pur.
Massa aviat, mare meva,
malgrat que no t'hàgim perdut.

Mireia Xapel·li

Aquest matí

Aquest matí no volia
obrir els ulls
i veure com,
ben afaitat i apressat,
prenies el camí de la monotonia.

Volia desvetllar-me
dolçament amb tu.
Sentir l’escalfor
dels teus llavis,
o de la teva mà
sobre el meu pit.

Matí trist de cel color de fum,
d’hores llargues.
Neguitejava amb les meves obligacions,
però jo volava molt lluny
entre el mar i la muntanya,
entre la muntanya i la plana.

Em sentia observat pel temps,
cercant els meus pensaments,
que bullien a foc lent
embolcallat entre papers
trobant els teus ulls,
en efímers passatges del nostre temps.

A cau d’orella

El so del temps
s’estén horitzó enllà,
a cops de badall
o de ferro forjat.

No vols marxar
sense lluitar,
amb els ulls molls
de mirada fixa.

Ni quarts,
ni hores,
ni dies,
ni nits.

Quan rius s’encén
tota la dolçor
que ens vares negar,
esborrant la tristó.

Ho he fet,
tu m’ho has permès,
a cau d’orella
i ben fluixet.

Tu, sense llum
i jo sense consol
ens varem estar
d’expressar.

Les coses dolentes
porten alguna cosa de bo.
No sé si ho has vist,
jo ho he viscut.

I qui ja anava de dol
haurà d’esperar un altre vesprada.
Per aquesta tu has vençut,
desvetllant la veritat enverinada.