dilluns, 30 d’abril de 2007

Color sèpia


Fotografies velles,
de sèpia o negre sobre blanc,
retall de felicitat
al voltant del buit,
de les absències.

La il·lusió que balla
entre dissabtes i diumenges,
i la resta un mirar al infinit.
El dia a dia,
passant lent,
com les fulles del missal,
en els oficis improvisats
d’un capellà disfressat
d’esperança i de dolor.

L’obsequi d’un temps
difícil de suportar
quan els que estimes
ja no hi son,
o tan sols hi son a mitges.
El somriure de la vinguda,
la resignació de veure
com se’n van.

Temps de reviure,
allò que va ser millor,
moments feliços,
coses guardades a les madrigueres:
secrets inconfessables,
poms de flors amb somriures
de fals figurí.

L’objectiu ja es evident,
Però s’esquiva la paraula,
tan sols queda esperar el moment.
No hi ha objectiu de trobar,
tampoc de perdre.
Un raig de sol,
la pluja i el vent,
el gran desig de viure,
veient els altres marxar.

Ho duen els ulls,
un dolç mirar,
acompanyat d’un somriure de melangia,
paraules de consol,
-jo estic bé-
-no sé si hi seré-

divendres, 27 d’abril de 2007

Buscat i trobat


La pell bruna i suau,
el cos àuric esculpit,
els cabells i els pels
que s’ombregen,
enaltint la bellesa
del cos jove i vigorós.

L’olor que exalta l’instin,
gairebé sense poder pensar,
giscant la mà per la pell fina,
acaronant els malucs,
percebent l’excitació,
gairebé incontinent,
del desig.

El contacte del cos a cos,
l’escalfor i l’olor que es barregen,
les mans
plenes de provocació.

La dolçor dels llavis,
la llegua expeditiva
que busca tot els secrets del ser.

Els braços lligand els cossos,
els dits perfilant,
i descobrint cada racó.
El xiuxiueig de la bleixa
a cau d’orella.

Buscant i trobant,
buscat i trobat.

El temps s’atura
mentre els llavis recorren
cada porus de la pell,
acompassant
els arabescs de les mans.

La tendresa i la força,
passió i desig,
delicadeses i brusquedats,
alternant rítmicament,
segons demanda el moment,
el batec,
l’alè.

Tornar a estimar


Deu anys puc comptar,
dia rere dia,
d’ençà que vaig perdre
el tresor més gran que he tingut.

Per fi puc tornar a reviure:
com et beneïa!
Jo era el teu esclau,
pres en la torre de l’amor.

Però et vares oblidar
de la solitud,
dels llençols freds,
del preu d’una carícia.

I a mi,
em vares deixa orfe,
amb les monedes de Judes a una mà
i les claus de la no llibertat a l’altre.

No vaig mirar enrere,
l’amor és per si mateix,
malgrat les traïcions,
el millor llegat que tinc.

Vaig aprendre a fer-ho,
te’l vaig regalar,
per mi no era cap esforç,
i hagués estat per tota la vida.

Deu anys puc comptar,
dia rere dia,
i encara avui ho tornaria a fer,
tornaria a estimar.

Autèntic

Cada dia aconsegueixo el més difícil,
sorprendrem a mi mateix,
creixa, sempre amunt,
amb tan sols una direcció,
cap a la llum.

Ara penso poc i faig més.

Em sento autèntic.

diumenge, 15 d’abril de 2007

Bellesses


Fulles tendres a les branques
amb destil·lades gotes d’aigua,
i furtives espurnes de sol
entre mig de núvols de tempesta.

Engrunes de temps perdut,
de mirall trencat.
Quin coral de vida,
quina vida vestida de coral.

No et mostraré el que duc a la mà,
no la vulguis obrir ni amagar.
Duc pinzellades de bellesa,
son per mi, de part de tu.

M’agrada que sigui així,
tal i com vull que sigui.
Tornar a mi, sense anar en lloc.
No obriré la mà...