dimecres, 31 de gener de 2007

L'esmorzar

Assegut al bar
amb l’esmorzar al davant
veig, reflexiu,
les ombres que m’envolten.

Allà, al costat de la finestra
un grup de corbates
defensant projectes
que ells no veuran mai.

Dues dones parlant
amb un caire frívol
de qui que no conec,
i què elles tampoc.

Al meu clatell tinc el taulell,
D’esgotadora activitat.
Per ells ara ho és tot,
després es massa tard.

Un home i una dona,
ell rep les critiques,
ella se sent segura.
Segur que no són parella.

Quina boira m’envolta
d’activitats desmesurades,
d’energies egoistes,
de vanitats insatisfetes.

Parlamentar no és imposar-se.
Opinar no comporta coneixement.
El temps no és un factor absolut.

Als projectes no els calen disfresses.

dilluns, 29 de gener de 2007

Cel i terra

No sento el terra sota els meus peus,
ni el cel sobre el meu cap:
Crec que existeixen,
però sense gaire convenciment.

Sempre he volgut fer el bé,
aportar felicitat i optimisme
deixar aquest món una mica millor
del que jo l’he trobat.

Ara no m’escarrasso gaire,
amb empènyer els dies,
i qui diu dies diu anys,
tot m’està bé, siguin millors o iguals.

La visita

Diumenge de visita,
com si fos ahir o demà.

I el temps s’atura i camina,
a capriciosa voluntat.

Veus el què no hi ha,
i el què hi ha, ja no ho veus.

Robes, del dia, petites estones al sol,
amb companyies tan orfes de llum
com la teva ansietat.

Voldries volar per camps i prats.
com aquell pardal que vares ser.

Hi ha records què
no es guarden a la memòria.

I la meva sembla una font,

rememorant la infància i la joventut.

divendres, 26 de gener de 2007

Energia

Tota acció comporta una reacció.
El problema esdevé quan
estar quiet, sord, mut i/o cec
comporta reacció.

dijous, 25 de gener de 2007

La tieta

La despertarà el vent d'un cop als finestrons.
És tan llarg i ample el llit... I són freds els llençols...
Amb els ulls mig tancats, buscarà una altra mà
sense trobar ningú, com ahir, com demà.

La seva soledat és el fidel amant
que coneix el seu cos plec a plec, pam a pam...
Escoltarà el miol d'un gat castrat i vell
que en els seus genolls dorm els llargs vespres d'hivern.

Hi ha un missal adormit damunt la tauleta
i un got d'aigua mig buit quan es lleva la tieta.

Un mirall esquerdat li dirà: "Ja et fas gran.
Com ha passat el temps! Com han volat els anys!
Com somnis de jovent pels carrers s'han perdut!
Com s'arruga la pell, com s'ensorren ells ulls!...

"La portera, al seu pas, dibuixarà un somrís:
És l'orgull de qui té algú per escalfar-li el llit.

Cada dia el mateix: agafar l'autobús
per treballar al despatx d'un advocat gandul,
amb qui en altre temps ella es feia l'estreta.
D'això fa tant de temps... Ni ho recorda la tieta.

La que sempre té un plat quan arriba Nadal.
La que no vol ningú si un bon dia pren mal.
La que no té més fills que els fills dels seus germans.
La que diu: "Tot va bé". La que diu: "Tant se val".

I el Diumenge de Rams comprarà al seu fillol
un palmó llarg i blanc i un parell de mitjons
i a l'església tots dos faran com fa el mossèn
i lloaran Jesús que entra a Jerusalem...

Li darà vint durets per obrir una llibreta:
cal estalviar els diners com sempre ha fet la tieta.

I un dia s'ha de morir, més o menys com tothom.
Se l'endurà una grip cap al forat profund.
Llavors ja haurà pagat el nínxol i el taüt,
els salms dels capellans, les misses de difunts

i les flors que seguiran el seu enterrament;
són coses que sovint les oblida (oblidem) la gent,
i fan bonic les flors amb negres draps penjant
i al darrera uns amics, descoberts fa un instant

i una esquela que diu: "Ha mort la senyoreta.
Descansi en pau. Amén". I oblidarem la tieta.

Joan Manel Serrat

Observacions

Vivim i creixem segons el potencial que tenim.
El temps necessari per prendre consciència,
el marquem nosaltres.

La vida és un continu d’oportunitats:
Estàs preparat?
Jo, per algunes coses si,
per moltes altres no.

dimecres, 24 de gener de 2007

Està tot a dins

Ben cert és, Naorte,
què el trobar, és i serà
la despulla d’allò
que varem adquirir.

La por que du l’esperit
ve de saber fins a quin punt
una ànima és pot despendre,
d’allò que ni tan sols sap que té.

Quan l’ànima és cobreix
sota la protecció de l’ombra,
encerclant la llum,
queda molt al descobert l’alè.

Quan l’instin més elemental,
surti del més profund,
ja no és el de supervivència,
ni tan sols el de protecció.

Com l’aigua de manantial,
ragen instints de superació,
d’una força incontrolada
que fan més por que la pèrdua.

Veig, com un visionari,
paratges d’una nova vida,
un crit que no és nou,
per aquestes orelles ornamentals.

Però viure,
vol dir navegar
dins el mar dels riscos,
sense veure terra ferma.

Ara em sento com un vell,
Recapitulant,
Buscant el moment
On vaig caure de la Barca.

Cant espiritual (VI)

A tu deman que lo cor m'enfortesques
sí que el voler ab ta voluntat lligue
e, puix que sé que lo món no em profita,
dóna'm esforç que el bon hom de tu gusta,
fes-me'n sentir una poca centilla,
perquè ma carn, qui m'està molt rebel·le,
haja afalac que del tot no em contraste.

Ausiàs March

dimarts, 23 de gener de 2007

Jo vinc d'un silenci

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg
de gent que va alçant-se
des del fons dels segles,
de gent que anomenen
classes subalternes,
jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg.

Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.

Jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
d'on comença l'horta
i acaba el secà,
d'esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
perd identitat.

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l'anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.

Jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d'un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
jo vinc d'un silenci
que no és resignat.

Raimon

dilluns, 22 de gener de 2007

Energia creadora

Sento l’energia creadora,
còrrer dins les meves venes,
acumulada,
com el brot d’un arbre
esperant la primavera.

Ànsia manifestar-se.
Material de primera.

Com la tinta es projecta
sobre el blanc paper,
l’energia busca la seva projecció,
contrastant i expandint-se
pels blancs murals verges de la vida.

Jo, tossut,
tan sols faig a la Madriguera.


Pinto, dibuixo, canto,
treballo la fusta i la pedra,
donant forma a la llum i a la foscor.
Esglésies, cases o madrigueres.
Què més dona!

Jo faig.
Com gotes destil·lades de perfum
deixo exposat el meu tresor,
a olfactes delicats,
hi ha joc més divertit?
divertit? no ho sé,

de tant en tant frustrant.

...!

El dia arriba ignorant si estic preparat.
I a mi, m’és indiferent si és de dia.

diumenge, 21 de gener de 2007

Pare Nostre del Petit


(Oració catalana d’origen popular i transmesa oralment fins els nostres dies)
va per tu Rosita

Pare Nostre del Petit
que Déu l’ha fet i Déu l’ha dit.
Per obra d’un creador va patir Nostre Senyor.
Hi havia Sant Pau dins l’hòstia consagrada
i el bon Jesús que en creu estava.
El peu de la muntanya hi havia un home,
Ramonet Sanaut, que gira els ulls el Pare Terra,
per sempre sigui elevat.

Sant Bernat Gloriós i l’Àngel Trenta-tres,
feu que no siguem robats ni presos:
gats, gossos, llops, dents i ungles serrades
a lladres i traïdors, peus i mans lligades.

La capa de Sant Pere pel davant i pel darrera.
La capa de Sant Joan pel darrera i pel davant.
La capa de Sant Martí
que ens guardi del vespre al matí i del matí al vespre.
El mantó de la Verge Maria
la nostre llum i la nostre guia
i la del Senyor la nostra guia i la nostre salvació.

Sant Bernat Gloriós i l’Àngel Trenta-tres
feu que aquest germà que es diu, (nom, cognoms i adreça)
no li passi mai res,
i demano a les tres persones de la Santa Trinitat:
Salut, Sort i Prosperitat.

Progrés per el món
i progrés per casa meva.

divendres, 19 de gener de 2007

Autohipnosi

Pensem que som molt intel·ligents i ens escarrassem molt per demostrar-ho. No ho poso en dubte, ho som, hem arribat a la lluna. Del cent per cent del nostre cervell, aprofitem de formar “conscient”, de promig, un deu per cent, i doncs, i la resta?
Hi ha una escola nord-americana dedicada a l’hipnosi, o el que és més correcte, autohipnosi. La seva ciència va al voltant de l’ús del cervell en la resta del noranta per cent que anomenen “subconscient”.
El cervell és l’element del cos més complexe. Tot hi que tenim un cert control sobre els instints, no deixa de tindre els components més primitius. Els principis de supervivència, perpetuació de l’espècie, etc.
El subconscient és un instrument força primitiu. No pot comprendre coses tant sofisticades com “sí” o “no”. De fet és tan primitiu què tan sols pot comprendre les experiències com “satisfactòries” o “doloroses”. Segons aquest condicionant pren decisions de forma immediata. Té una gran capacitat de percepció, tan del tangible com de l’intangible. Acumula informació de forma indiscriminada, no oblida mai, en tot cas bloqueja la informació, pel principi de supervivència. És capaç d'emmagatzemar informació molt variada: tacte, olor, color, etc. Tot ho vincula i associa, satisfactori/dolorós.
Aquesta informació pot estar bloquejada, pel principi de supervivència. El subconscient pren d’una experiència un coneixement i condicionarà les nostres respostes en tant en quant les pugui vincular a una experiència. Si no l’ha viscut abans l’enregistrarà com a nova i la posarà en una de les dues safates que té: satisfactòria o dolorosa. Aquesta relació en un dels dos factors, farà que en properes situacions prengui decisions de com reaccionar per tal de protegir-se, en el cas de l’associació negativa o obrir-se si és positiva.
Té un gran poder de trobar sol·lucions, tan sols l’has de deixar treballar i estar en contacte amb ell. Tu formules la teva voluntat i ell és posa a treballar per fer-ho realitat. Això és el que els místics de pa sucat amb oli li diuen intuïció, poder còsmic, energia universal, i de tantes altres maneres. L'univers místic es molt més gran, sucós i exigent.

Com podeu intuir, seria molt tremendista aquesta visió del cervell si tot s’acabés aquí, no?

El subconscient és reprogramable, és pot polaritzar cap els dos sentits. Es convenient sempre, però, portar-ho cap el satisfactori. I com? Doncs no és fàcil. Cal tindre en compte què moltes de les reaccions que es generen, en un principi, per una experiència negativa acaben sent hàbits, i els hàbits es fan i es desfan en un període, de mínim, trenta dies.
L’estat d’autohipnosi no és un estat on un perdi els sentits, i entri en una mena de “trance”, on l’hipnòleg pugui fer i desfer a voluntat. La gràcia de l’hipnosi és precisament tot el contrari, que siguis conscient de tot, recordis, vegis, sentis cada moment del record negatiu, buscant quin és el procés que va fer el subconscient de forma negativa per tal de positivar-ho.
I cada dia s’ha de fer autohipnosi? Cada dia fem autohipnosi. Cada cop que ens concentrem en alguna cosa: estudiant, llegint, treballant, al moment just abans de dormir-nos o el primer moment del despertar. Ho fem tan sovint! En el famós “duermevela”, quan estàs fent la migdiada però els pensament no paren... això és autohipnosi. Es tracte d’aturar el conscient i restar amb el subconscient.

La meva experiència amb l’autohipnosi va recòrrer des de l’estada al ventre de la mare, passant pels primers moment de vida autònoma, records de nadó, de nen, fins i tot de gran. Va ser realment increïble.

Gràcies

Mai em podia imaginar que un “blogspot” em pogués donar tant. D’ençà que vaig començar a posar, a l’aparador, el material que conté la madriguera, que fa dos o tres mesos, no em podia imaginar lo molt gratificant que ha estat.

Tanmateix, tampoc havia apreciat la meva capacitat de transmetre els meus sentiments i reflexions, i encara és hora de que realment els hi doni el valor que es mereix. La meva incapacitat per escriure correctament, sense faltes d’ortografia, és i serà un volto que difícilment podré superar. No sé si es dislèxia o incapacitat per memoritzar les normes, el cas, és que no em penso acovardir per això. El què si em resulta satisfactori és que, en qualsevol cas, puc transmetre, que em costa poc, o relativament poc, escriure el que sento, mitjançant poesia o narració. Escriure i llegir tot allò que em trasbalsa, per bo i per dolent.

Ahir vaig llegir totes les entrades de forma cronològicament inversa. No sé si el lector d’aquest blogspot li arriba allò que sento i visc. Llegir-lo em va fer sentir molt satisfet i força en pau amb mi mateix.
Gràcies a tots, Naorte, Txus, Greenie, i els que no conec, però que han passat una estona dins la madriguera.

Meditació del somriure

Tanco els ulls i em relaxo. Faig un parell de respiracions profundes, d’aquelles que sembla que els pulmons estan a punt de petar. Quan la pau i la tranquil·litat m’envolten començo a recordar, però no qualsevol cosa, no, començo pensant en la última persona que vaig veure riure, i visualitzo la seva forma de riure. Després, poc a poc vaig recordant totes les persones que conec, des de la infantesa fins a l’actualitat, sense ordre cronològic, deixant que vinguin per si soles. Vaig veient cada persona i cada forma de riure, única, especial, diferent.

És increïble com podem arribar a memoritzar, la singularitat de cada persona, d’una cosa tan quotidiana com és un acte gairebé reflex del sentiment d’alegria.

dijous, 18 de gener de 2007

Esquerdes

Dins la foscor de la nit,
amb el cap ben recolzat sobre el coixí,
sento el meu profund pensament florir.
Flames d’un foc embogit,
acumulant llenya durant el dia,
i fent carbó per la nit.
De rossinyol nidat
sento el crit, de desesperació,
de veure els fonaments esberlant-se,
d’esquerdes de fe.
La madriguera en perill,
jo absent i abatut,
en mig d’un desert d’onades
del que ja no vull oposar resistència.
Deixo fer,
mirant el temps,
veient-lo passar
distant, fred, buit.
Tot m’està bé,
si és bo, per gaudir,
el que no, per oblidar.
Ara la madriguera té esquerdes
i el més segur que també esberlat fonament.
Què seria la madriguera
si no assumís tots els avatars de l’existència?
No la puc protegir de l’evolució,
del pas del temps,
de la meva realitat.

dilluns, 15 de gener de 2007

Tu, sol i lluna

Blau clar gairebé fosc,
preludi del capvespre,
de nit lluminosa.

Tu amic rogent
que per la nit
canvies de vestit.

Blanc de gala,
cara empal·lidida,
enjoiat amb taques d’or.

Voles blanc pel blau fosc,
com d’or sobre el blau clar,
i sempre enlluernes els sentits.

El vestit daurat
inspira activitat,
el vestit empal·lidit
desperta l’esperit.

La negra nit
ens deixes
en penyora.

I el daurat dia...
tan sols els núvols
ens fan recordar
el teu vestit empal·lidit.

Tu, sol i lluna,
cara o creu,
com la sang del meu esperit.

Penso i recordo

Quan et veig penso i recordo
en aquelles llargues tardes d’hivern.
Al teu costat,
amb el cap recolzat sobre el teu pit.
Ell dorm, igual que nosaltres,
igual que ells.

Lletania televisiva,
píndola de somnis,
convertits en records,
de migdiades incompletes.

Després sessió de fruits secs,
aperitiu de fruita madura.
Escampada fugitiva dels grans;
jo de cap a la madriguera.
Ningú pensa ni diu,
però tothom sap i fuig.

I traginaves a la cuina,
amb la resignació com a companyia
d’una tasca calda i desagraïda,
per comensals mai satisfets.

Altre cop de cap a la hipnosi.
Aquest cop tu a una banda,
jo a l’altre,
i en mig l’abisme.
Mirant sense escoltar,
pensant en el no-res,
i el silenci és trencat
per la veu de ningú.

Llargues i dures tardes d’hivern,
sota la teva protecció,
sota la teva insatisfacció,
sota la teva vida,

Tu no tenies madriguera que et valgués,
i jo no sortia de la meva.
De tant forçar l’entrada,
vas perdre el que no et pertanyia.

I ara, quan et veig penso i recordo
en aquelles llargues tardes d’hivern.
Al teu costat, però molt lluny,
amb el cap recolzat sobre el teu pit.
Ell dorm, igual que tu,
igual que ells.

dimarts, 2 de gener de 2007

Oh fortuna

Oh Fortuna,
variable como la Luna
como ella creces sin cesar
o desapareces.
¡Vida detestable!
Un día, jugando,
entristeces a los débiles sentidos,
para llenarles de satisfacción
al día siguiente.
La pobreza y el poder
se derriten como el hielo

ante tu presencia.

Carmina Burana
(1803, monasterio benedictino de Beuern)

Rossinyol

Dins la madriguera
habita un rossinyol,
viu i espavilat canta.

Les cançons són partitures,
manuscrites inspiracions,
que resten dins la madriguera.

Joiós rossinyol
canta al matí
i també al vespre.

Ha fet niu en temps hivernal,
aquest ocell té pressa,
jo l’encoratjo, canta rossinyol!

En el son, també canta,
i de tant en tant,
de bell que és, em desvetlla.

Que de dolces hores,
i d’alegres moments,
fa curós el niu.

El temps és joia,
el niu, caliu,
i jo friso!

Canta rossinyol!
arriba temps de niu,
que malgrat tot, sóc viu!