Esquerdes

Dins la foscor de la nit,
amb el cap ben recolzat sobre el coixí,
sento el meu profund pensament florir.
Flames d’un foc embogit,
acumulant llenya durant el dia,
i fent carbó per la nit.
De rossinyol nidat
sento el crit, de desesperació,
de veure els fonaments esberlant-se,
d’esquerdes de fe.
La madriguera en perill,
jo absent i abatut,
en mig d’un desert d’onades
del que ja no vull oposar resistència.
Deixo fer,
mirant el temps,
veient-lo passar
distant, fred, buit.
Tot m’està bé,
si és bo, per gaudir,
el que no, per oblidar.
Ara la madriguera té esquerdes
i el més segur que també esberlat fonament.
Què seria la madriguera
si no assumís tots els avatars de l’existència?
No la puc protegir de l’evolució,
del pas del temps,
de la meva realitat.