Normal?

Ben mirat, l’ús de la paraula normal pot arribar a comportar una certa dosi de classisme i de racisme.

És força habitual que una persona, per afirmar que la seva vida i els seus esquemes vitals entren dins els cànons més “habituals” de la societat on es desenvolupa, s’auto defineix “normal”, el més divertit es que la persona no en té prou amb una vegada i ho reafirma amb “però molt normal”, com per acabar de convèncer algú, o poder a si mateix, d’això.

Jo, en sentir aquesta sentència no puc evitar fer-me sempre la mateixa pregunta: que voldrà dir “ser normal”? i qui és “anormal”? segons aquesta persona, ja ho té molt clar.

Tot allò que es desenvolupa dins de la vida es pot considerar “normal”. Una altre cosa és, si és o no habitual.

Afirmar quelcom comporta l’exclusió d’altres coses. Això que és tan habitual dins la ciència no ho és dins d’un paràmetre tant il·limitat com és la vida. La diversificació de tendències, religions, pensaments, llengües, etc, fa que un es pugui sentir en perill i necessiti reafirmar-se, però no a costa d’un valor moral.

Jo sóc una persona poc habitual, que veu, sent, i pensa de forma diferent, però mai per això em sentiré “anormal”. No vull seguir els cànons prefixats que han fet tan de malt a tanta gent durant segles. Crec que encara hi ha moltes coses per canviar, la primera està dins nostre.