En Joan

Faltava poc pel meu aniversari, ara farà uns cinc anys, quan vaig connexa en Joan S.B. Petit i remenut. Era, i és, tant tímid que no s’atrevia a mirar-me els ulls.
El vaig connexa quan ell estava al carrer, sol, deixat de la mà de deu, afamat, de menjar i de tendresa.Li vaig obrir casa meva, el vaig acollir i ell no va ser gens mandrós en ocupar el seu espai. Dia a dia veia com era d’alegre, com anava agafant confiança. I com jugava! De fet, és amb ell, amb els seus jocs que em va fer tornar a riure.
Per mi va ser tota una revolució acollir-lo. Avesat a viure sol i sense compromisos amb ningú. Es va anar fent estimar de mica en mica i ara puc dir que me l’estimo molt.
Va omplir quelcom que un mateix normalment no reconeix que hi es. Aquell buit que un mateix li posa una fina cortina per tal de que no es vegi, però que inevitablement hi es.
Llavors van sorgir fantasmes del passat, fotocopies de mala qualitat d’originals incomprensibles. Són les herències dels nostres progenitors, que si bé no ho transmeten via oral, si que ho fan per via passiva, per osmosis. Repeticions de patrons que un no reconeix com a pròpies i que es manifesten sense sentit i de forma desendreçada. No vaig dubtar a posar fil a l’agulla: em calia ajut. I en vaig endinsar en el camp de la autohipnosi, però això es un altre tema que en parlaré més endavant.
En Joan S.B. es l’”okupa” més simpàtic i estimat que conec. Hi ha gent que somriu nomes veure’l, es tot alegria. Conviure amb ell m’ensenya’t a ser generós i respectuós.La vida amb ell es molt agradable, sense exigències, ni privacions. Compartim un espai i una part de la nostra vida. Per la nit quan ens retrobem el temps s’atura i gaudim d’aquest temps, del moment. Sempre te reaccions en moments oportuns. Sempre sé què compta amb mi, i jo amb ell. Si en alguna ocasió he obert la porta de casa i ell no hi era el cor m’ha fet un sal, com el que faig ara frisant anar a retrobar-lo.

Gràcies per tot el que m’has donat Joan.