Espines

Les espines són fets dels que un no sap com resoldre. Per regla general tenen un fort component emocional, que encara ho complica més.
Totes les èpoques de l’any van surtint una a una, i de vegades surten unes quantes de cop. La dita parla de “treure’ns l’espina”, i tant de bo fos fàcil fer-ho, perquè normalment el que succeeix és que l’espina es mou.
Un pot cometre errors més o menys grans, fer-los perdurar durant un temps i després, per tal d’arreglar-ho, posar les dues galtes per ser bofetejat fins a la sacietat. Però hi ha un mal que ja no es podrà arreglar: la desconfiança que es genera entre les persones. Qualsevol paraula duu una bona dosi de verí, que fa que l’espina es mogui per tal de recordar que res està arreglat, que encara és viu i que se’n recorden perfectament. D’altres és un senzill recordatori que de tu no volen ni l’ombra i que tan sols admeten la teva presència per que ets de la família, o pel bé dels nens. La veritat és què sempre hi ha una excusa per mig obrir-te la porta, i poder-la tancar en el moment que demostres que vas agafant confiança. D’aquesta manera no saps mai si hi ets a dins o no, si el que fas és correcte o no, si existeix alguna possibilitat d’arreglar les coses o no tenen cap intenció de perdonar i oblidar el que va succeir. Si acceptes la invitació et pregunten per que l’has acceptat, sinó no els tens en compte... sempre fent ballar la baldufa al seu gust i tu preguntant-te fins quan... fins quan s’ha de purgar un error, fins quan cal fer veure que no passa res, fins quan? fins dir que tanta culpa tens tu com els altres, perquè quan un dit assenyala fora tres assenyalen cap a dins.
El pitjor dels sentiments és el d’estar en una presó, no pots escapar de totes aquelles coses de les que no saps ni cóm reaccionar i que te les exigeixen, donant per descomptat que les faràs perquè “es el que fa tothom” sense pensar que poder ni tan sols saps que existeixen...
Avui ha passat, com si d’una ampolla de cava és tractes, el tap a sortin amb una explosió de sentiments. La frustració de no poder sobreposar-me ni de poder superar aquestes situacions, i d’altres que ronden com ocells carronyaires al voltant de la presa moribunda. Aquestes situacions són les que em fan llençar la tovallola. Costa seguir. Segueixo com segueixen els dies i les nits, amb rutina, esperant que poder algun dia sabré que és el que haig de fer perquè això no torni a passar.