divendres, 9 de febrer del 2007

Va per ell*

Efímera és la voluntat de viure
quan el tro negre cau sobre el nostre cap,
sortint de les profunditats de l’univers,
desig capriciós d’un pla que no veiem, ni entenem.

Passem de puntetes sobre el terra moll
i clavem ben fort el peu sobre les virostes.
Però mai sabrem si el què realment restarà sota
l’aigua o les fulles seques, serà la nostre petjada.

Sabem anar endavant sense mirar enrere,
i, de tan en tan, ens convertim en sal
al veure tant camí com duem,
amb el farcell ple de coses, poc o molt, ja mortes.

Mor el record estimat.
Mor l’imatge dels qui ja no hi són.
Mor el patiment i les suors.
Mor la por de perdre.

La conquesta del moment,
trobar les ganes de riure,
la joia de compartir,
sentir dins nostre la remor del mar.

I avui i aquí em sento la pell fina.
El so del dolor, com una boirina.
El silenci del què ja no té paraules.
L’insatisfet desig de la teva presencia.


*a Jaume Batlle