Sobre el drap que em cobreix
van caient a ritme de tisora
retalls de la meva vida
dels meus pensaments.

El mirall convertit en autoretrat,
just al meu davant,
veig com la pell s'envelleix,
com em pesa la vida.

No goso pronunciar paraula,
sempre el meu silenci,
els meus pensaments,
els meus sentiments.

L'aspecte va canviant
però jo continuo sent el mateix
amb el cabell més curt
i els ulls cercant allò que no es veu.

Quin incordi...
preferiria les misèries,
si misèries,
de la ignorància.

Hi ha qui pensa
que els jardins
es reguen un cop l'any
perquè floreixi la bellesa.

Als jardins els hi cal aigua,
dia rere dia,
per trobar l'enaltida
tija florida.