I avui felicitat

Avui és un d'aquells dies en què, després de prendre una decisió sobre un tema que em provocava molta tristes, em sento molt feliç.

Fer pública la felicitat és tot un perill, però jo soc molt valent i em llenço a la piscina, amb roba i tot. Avui no faré cap poesia, vull escriure. Vull dir el que sento tal com raja... i raja així de bé.

Prendre decisions dol força, sobre tot perquè algú o altre pren mal. És una xacra que tinc: la sensació de que sempre faig mal a la gen que més estimo. Això, evidentment, queda molt i molt lluny dels meus objectius, ara i des de sempre. Però qui no s'ha tret una llosa de sobre, petes qui petes? Fer coses a disgust no aporta res, ni a tu ni als altres ni el projecte a dur.

No hi ha cap retret per a ningú. De fet, si busques un culpable (si és que existeix el invent aquest de la culpa) bé podria dir que en soc jo mateix. Em costa molt saber quan ha arribat el final d'un procés i em cal engegar un de nou.

En moltes ocasions un fa coses que no sap perquè, però les ha de fer. Aquestes accions concatenen tota una serie d'esdeveniments que un no sap mai com han arribat. Temps enrere estaria "atacat" pel pànic de trencar un objectiu caduc, ara, com si res. Més feliç que un ginjoler.

Aquests dies, que he tornat a posar en solfa la Madriguera, m'he adonat que he tornat a l'anonimat. Puc ben dir que això m'agrada, perquè com bé diu l'estimada Rodoreda "escric per agradar-me a mi". No em sap greu que els altres ho llegeixin. Ben mirat qui em coneix ja sap que amb la cara pago, que ho dic tot amb els ulls i els gestos. Més que no voler, és que no puc amagar el que sento ni el que em passa. Aquí puc despullar-me tranquil, que es la cosa que més m'agrada del món... anar despullat per la vida.

Ara ja fa gairebé deu mesos de la mort de la mare i això m'ha fet veure un munt de coses que jo no creia que fossin possibles: que la mort, mort és. Que quan algú se'n va s'emporta mitja dotzena d'esperances i deixa tot un espai per omplir. Però com ara, mai he tocat tant de peus a terra.

En fi, l'anonimat durarà per poc temps, perquè soc un bocamoll. Però que bonic es compartir.