dissabte, 22 de novembre del 2008

L'art d'opinar


Reflexionant sobre les manifestacions artístiques un pot adonar-se fins on arribar la ignorància.

Arriba una persona i planta la seva opinió negativa, lliure i sense complexes, al voltant d'una obra, bé sigui musical o pictòrica o el que es vulgui. En primer lloc un el que fa és respectar aquesta manifestació i tot queda amb un "jo no penso el mateix". A les hores es desencadena una serie de frases de reafirmació per l'altre part. Aquestes reafirmacions, que no passen de gratuïtes justificacions banals, fan pensa que el primer comentari no te més fonament que el fet de tindre una opinió, que en el millor dels casos, és per opinar de forma contraria a la majoria. Posaré un exemple molt estes en els temps en curs: l'obra de Miquel Barcelò a la seu de l'ONU.

Hi ha qui pensa que fer un quadre, sigui gran o petit, es agafar la pintura i pintar allò que la gent espera poder entendre. O bé, que tot en l'art ja està assumit i entès i per tant res no es pot innovar. Quan aquesta regle no es compleix és quan la gent diu "això és una merda". Si passes de la superfície a la profunditat d'aquesta reflexió el resultat final és "perquè no m'agrada" o "estar mal fet i/o mal acabat". Es evident que la ignorància és el plat fort de rere fons. Tret de que l'artista deixi cap document sobre les reflexions que l'han dut a fer aquella obra, poques coses podrem arribar a entendre. Ens haurem de conformar amb la valoració de les tècniques utilitzades, tant amb materials com amb combinació de colors i textures i fer ús d'aquell bé tant escàs que és la intuïció de posar-se a la pell de l'artista.

Però des de quan el gust predomina per sobre el talent artístic? doncs en el moment en que tothom fa de tot: l'electricista fa d'arquitecte, el conductor fa d'enginyer de camins, el músic de pintor i així un llarg etc. Aquesta mena d'intrusió professional és molt nostra, la podeu sentir cada dia, tan sols cal parar l'orella.

No hi ha res més enriquidor que treballar al costat d'un bon artista per palpar la profunditat de l'obra pròpia i el respecte i la comprensió cap a les obres dels altres artistes del mateix ram. No deixarem de banda el comentari de "m'agrada o no", però pren un altre caire, ja deixa de ser una reflexió inqüestionable.

Però el toc de gràcia arriba definitivament quan es qüestiona el valor econòmic de l'obra. Em resulta incomprensible com es pot qüestionar el valor de l'artista. Si tenim en compte que en aquest país de pixarri l'art queda en la part més marginal, sí, es evident que en Barceló a fet un grandísim negoci. Que poc valorem la creativitat, la innovació i fins i tot la capacitat de manifestació que tant reivindiquem.

A mi no m'agraden moltes coses, però no per això son una merda. Sobre l'obra de Miquel Barcelò a la seu de l'ONU decidiré la meva opinió quan la vegi i no per les reflexions d'altres que tampoc l'han vist, o sí.