dilluns, 17 de novembre del 2008

Arrels

No paro de donar voltes en aquesta cançó; la vaig cantar tantes i tantes vegades... No hi ha res com viatjar per veure que per molt bonic que sigui el món, casa teva es la millor. I això que la meva ciutat es bruta, sorollosa, amb un transport públic que deixa molt que desitjar i uns polítics que no ens representen ni de conya. Però és la meva ciutat, és el meu transport de merda, el soroll de la meva gen... No ho canvio per res. Hi ha qui pot pensar que tinc el síndrome d’Estocolm, jo prefereixo dir que cada dia veig la meva ciutat amb ulls renovats, com si tot fos nou... i que maca és la meva merda de ciutat...

Cal que deixi la meva casa i prengui el bastó
cal que amb una esperança trenqui la tristor
faré una cabana de pedra i de fang
on la terra em doni el seu guany

Clavaré les meves arrels
creisent de cara al cel
donaré fruit abundós
i l'hivern em despullarà
de neu em cobrirà
neu que es fondrà a poc a poc

Després de la lluita intensa, vindrà el repòs
deixaré la terra adobada pel meu esforç.
Els fills que em segueixin potser marxaran,
però vagin on vagin, constants

Clavaran les seves arrels
creixent de cara al cel
donaran fruit abundós
i l’hivern els despullarà
de neu els cobrirà
neu que es fondrà a poc a poc

Cal que deixi la meva casa i prengui el bastó
cal que amb una esperança trenqui la tristor.

Els esquirols