dijous, 27 de novembre de 2008

Quina pena


Quina pena i de les grans. Un no acaba mai d'entendre el perquè de tot plegat al voltant de les relacions personals.
La veritat i la transparència és un bé molt escàs en les relacions d'avui dia. Hi ha gent que prefereix mantenir el silenci davant els fets que condueixen a una traïció abans que fer-la pública i prevenir al traït.
Aquest és el motiu pel que m'enduc tantes bufes. No suporto, que em vulguin involucrar en una aventura amb la que no combrego i a sobre hagi de guardar silenci.
Misèries a part, prefereixo la ignorància, que no comptin amb mi, que passin, perquè per bocamoll no m'hi estic gens ni mica.
Els meus amics ho son per lo bo i lo dolent, però això no els hi dona llibertat per fer el que vulguin, ni de conya, amb d'altres, siguin amics o no tant amics. Aquí dic amic on vull dir conegut, tan seval el grau, perquè d'amics de debò a la vida se'n arriben a tenir molt pocs.
La pega que tinc és aquesta mena de falta d'agilitat per reaccionar davant les circumstàncies. Em costa molt desxifrar els meus sentiments, posar paraules a les coses que sento i/o intueixo. Això fa que per entendrem a mi mateix necessiti prendre el meu temps. Clar que a temps passat les coses son més difícils d'arreglar. Aleshores em queda passar pàgina, però això far que la motxilla que duc a l'esquena s'ompli. El pet que arribo a fer és de tal dimensió que jo mateix m'haig de fer a un costat.
Hi ha una cosa que m'horroritza: jo sempre miro als ulls, és com mirar el llibre de les veritats. Però a voltes el que veig és horripilant. No puc expressar exactament el que sento ni el que veig, però la por m'envaeix.