Preuat tresor

T’has desprès de llàgrimes
de dolor i desesperació,
caient pel precipici
dels llindars de la soledat.
Tresors del cor i l’esperit
que en veure la llum de la vida
es transformen en preuats diamants,
riqueses de l’amor.
Amb la pell fina,
em sento a prop teu
perquè les preuades pedres
em son vida,
i veig en el meu cor
el que el teu batega.
Com s’allunya la infantesa,
l’adolescència perd color,
i la maduresa ve a cops de bastó.
Com la recança de la vellesa
arriba apresurada
i se’n dur els anys,
així com les hores i el dies.
I després qui ens mirarà sense jutjar-nos?
qui ens acaronarà amb tanta tendresa?
qui ens farà un bes i patirà en silenci?
qui ens eixugarà les llàgrimes i ens llevarà el pes?
qui patirà quan fem tard?
qui vetllarà la nostra son?
I en mig de preuats diamants,
despresos quan ningú no ens veu,
ens acomiadem d’allò que no té preu,
que no és pot substituir,
que mai més no trobarem,
sobre tot....
quan tornem a casa.

Entre mig de llàgrimes
escric aquestes paraules
sense saber que ve desprès,
ignorant el que és la vida
sense aquest preuat tresor.