Tornar a estimar

Deu anys puc comptar,
dia rere dia,
d’ençà que vaig perdre
el tresor més gran que he tingut.

Per fi puc tornar a reviure:
com et beneïa!
Jo era el teu esclau,
pres en la torre de l’amor.

Però et vares oblidar
de la solitud,
dels llençols freds,
del preu d’una carícia.

I a mi,
em vares deixa orfe,
amb les monedes de Judes a una mà
i les claus de la no llibertat a l’altre.

No vaig mirar enrere,
l’amor és per si mateix,
malgrat les traïcions,
el millor llegat que tinc.

Vaig aprendre a fer-ho,
te’l vaig regalar,
per mi no era cap esforç,
i hagués estat per tota la vida.

Deu anys puc comptar,
dia rere dia,
i encara avui ho tornaria a fer,
tornaria a estimar.