dilluns, 30 d’abril del 2007

Color sèpia


Fotografies velles,
de sèpia o negre sobre blanc,
retall de felicitat
al voltant del buit,
de les absències.

La il·lusió que balla
entre dissabtes i diumenges,
i la resta un mirar al infinit.
El dia a dia,
passant lent,
com les fulles del missal,
en els oficis improvisats
d’un capellà disfressat
d’esperança i de dolor.

L’obsequi d’un temps
difícil de suportar
quan els que estimes
ja no hi son,
o tan sols hi son a mitges.
El somriure de la vinguda,
la resignació de veure
com se’n van.

Temps de reviure,
allò que va ser millor,
moments feliços,
coses guardades a les madrigueres:
secrets inconfessables,
poms de flors amb somriures
de fals figurí.

L’objectiu ja es evident,
Però s’esquiva la paraula,
tan sols queda esperar el moment.
No hi ha objectiu de trobar,
tampoc de perdre.
Un raig de sol,
la pluja i el vent,
el gran desig de viure,
veient els altres marxar.

Ho duen els ulls,
un dolç mirar,
acompanyat d’un somriure de melangia,
paraules de consol,
-jo estic bé-
-no sé si hi seré-