Tardor

Resta a la meva memòria
la bellesa dels pètals de les flors
guarnint les balconades,
envoltaven els meus pensaments
sota l’escalfor del temps de llum.

Quina recança em provoquen
les llargues tarda sense l’amic rogent,
sense la calidesa dels cels de capvespre.
En manca el xivarri dels nens jugant
o els àpats frugals.

Les fulles penjant dels arbres,
tacant el cel blau,
que generosament em regalen
ombra i confort,
fins hi tot frescor.

Però la tardor marceix la vitalitat,
em du per camins de recolliment.
Em fa sentir en dins,
profund i nostàlgic,
rere un vidre mig emboirat.

El fred penetrant lentament
fins arribar als ossos,
el cel fosc i pàl·lid.
Les mans a la butxaca
i el cos oprimit per la roba.

Després, res que sorprengui,
el hivern reclòs,
el pes dels pensaments solitaris.
La foscor minvant,
amb una lluita silenciosa,
que deixa pas a la vencedora llum.

Quan miro, veig
més en rere que endavant.
Vens a la memòria
amb el posat neguitós,
de parlar compulsiu
i riure contingut.

Vens al capvespre,
sobre la sorra de la platja,
amb la música de les onades
i el reflex de la lluna rodona
sobre l’aigua salada,
a prop, ven a prop meu.