Esperança

Tornen a penjar les llums,
tretes d’un calaix
ple de sentiments i actes
que jo gairebé no recordo,
i els que recordo son,
si mes no,
de la meva ignorant infantesa.

Tornen a veure la claror
aquells moments
que tan sols hi son,
efímers,
un cop l’any.

Com una purga emocional,
trec del sac les pedres pesants,
i dong el bo i millor
d’allò que potencialment soc,
però que mai em permeto exhibir.

Un nen que riu i canta,
que no sap d’egos ni venjances,
donat a oblida abans que recordar,
a jugar enlloc de lluitar.
Un àngel generós i rialler,
estenent la mà amb naturalitat,
net i polit,
sense demanar res a canvi.

I quan compto els mesos,
que resumeixo amb anys,
vaig veien com la memòria va triant
quina part va ser més important.
No deixo escapar el infant.

I deso dins la madriguera
l’esperança de tornar a ser
aquell nino espontani,
que era feliç veient un somriure.