Un altre cop

Feia molt de temps
que no et sentia enganxada
als talons de les meves sabates.

L’activitat i l’ocupació
desviaven la percepció
de la teva presencia.

Però tu no descanses,
tampoc t’oblides de ningú,
ni tan sols de mi.

Em trobes, com sempre,
poc preparat, amb por,
no sé que pretens.

Ben mirat, si que ho sé,
llavors, es quan valoro més la vida,
la meva vida,

Les coses que beneeixo cada dia,
les meves passions per la bellesa,
l’anhel de ser estimat.

Tu ho saps bé,
ho saps,
ho sé que ho saps.

El amor

El Amor

es una vaina terrible, terrible.

No importa lo que hagas,

siempre está ahí.

Después del cataclismo,

después de todo

y sin que lo esperes siquiera...

Vuelve y sale de cara al sol

para que veas

que hay cosas

y luego, hay cosas...

A.

La paraula

La idea es materialitza mitjançant una imatge
aquesta imatge es transmet mitjançant la paraula.
Però la paraula no és la idea,
ni la idea és una paraula.
Per saber el significat de la paraula, cal buscar la imatge
i per entendre la imatge, hem de trobar la idea que la fonamenta.
(Wang Bi)

En mig de febrils reflexions basades en hipnòtiques sessions televisives, sense més perill que el de veure amb ulls de savi, allò que la salut et priva, vaig veure com juguem amb les paraules i com juguen elles amb nosaltres. Com s’aprofiten els doctes amb la paraula dels menys afavorits en l’art escrit i dèbils de pensament.
Si dividim vencerem: la Bíblia, el Nou Testament, el Coran, la Torà, etc. són llibres que parlant del món espiritual, transmès amb forma de paràboles, seguin un principi molt antic: la “idea” es materialitza mitjançant una “imatge” i aquesta es transmesa mitjançant la paraula.
Els savis varen trobar la forma més genuïna de transmissió de valors i coneixements, però s’ha perdut la capacitat de fer el camí invers: sentir la paraula, associar-la a una imatge i meditar sobre la idea que la fonamenta.
Amb això han reduït la nostra llibertat exercint quotes de poder que, ni ara ni mai, voldran perdre, i fan bandera de la nostra ignorància distorsionant la veritat amb jocs de paraules.

Fa força temps, un amic jesuïta em va fer veure, que si bé, el sagrament de la missa era el propi capellà, portador de la llum i la paraula, no passava el mateix en el sagrament del matrimoni, on el sagrament era, i és, l’amor dels desposats. El capellà fa de testimoni, de la pròpia església, però l’acte sagrat és l’amor que uneix a les dues persones, tan se val on es realitzi aquest celebració, doncs la festa que comporta és “la festa de l’amor”Després de veure diverses pel·lícules, que tenien poquíssima relació l’una amb l’altre, aparentment, vaig recordar la frase de “fins que la mort ens separi”, i vaig fer el camí invers: estem parlant de l’amor, per tant « fins que la mort de l’amor ens separi ». Uah! Els propis codis espirituals de l’església poden portar implícita coses tant elementals com el reconeixement de que res es immutable, que, per cert, aquest es un dels principis més establert i sòlid en molts del camins espirituals, o iniciàtics.

Realitats

Pensem que som els amos del món
i no deixem de ser infants
que ens allunyem de la seva faldilla
sense més alternativa que tornar a ella.

Creiem que un dia podrem ser immortals
sense entendre que tot en la vida
té un procés que respon a un pla,
i aquest és el misteri del univers.

Voldríem viure infinitament,
no sé pas per veure què,
donat que tot està passant ara i aquí
i ni tant sols sabem qui som.

Els rellotges porten un ritme constant,
però la nostra realitat pot ser que viatgi
a ritmes molt diferents, a voluntat de la voluntat,
donat que el temps no es un realitat absoluta.

Prendre consciència de que el temps no és temps,
et converteixen en amo d’aquest,
llavors pots començar la metamorfosi
d’un desvetllar a moltes realitats.

No hi ha misteri més gran
que el cervell de l’esser humà,
que la naturalesa de l’esser humà,
que la capacitat de l’esser humà.

L’esser humà és l’únic animal
capaç de mata a un de la seva mateixa espècie
per motius efímers e infundats,
per res.

Llums i ombres d’un ser
gran com el univers
i petit com un gra de sorra
amb molta, molta curiositat.

Quantes

Quantes tardes he passat
dins la madriguera
perdent el temps,
amb els meus sentiments,
discernint el sentit de sentir
quan el dolor crònic de l’esperit
es manifesta en el silenci.

Quantes estones he passat
escoltant la remor de la vida,
pintant amb tinta invisible
l’anar i venir de l’oreig
que envoltava la meva vida.
Cantant les rondalles d’esperança
d’un cor jove i vigorós.

Quantes tardes he estat
al costat de l’avia,
amb el seu silenci
fent de guardiana
de la madriguera.
Que bé la coneixia,
car, que ella tenia la seva.

Desitjos

Plores de insatisfacció,
pel dolor d’un desig desitjós
d’agafar al vol l’ocell
que de les seves ales fa gala.

Estires el braç i tanques el puny,
recordant que recordes
el tacte del plomatge.

I amb el plor del dolor
s’esvaeix el desig desitjós.

Diumenge

Diumenge de sol sobre blau immaculat.
Sembla que el temps no hagi passat.
Tu i jo de passeig sota la intensa pluja de llum.
Poder no tens present el moment.
Jo enyoro el temps estimat.