A voltes

Un dia aixeques el cap,
mires al teu voltant,
i tan sols veus les oportunitats,
les aprofitades i les malmeses.

Com un desvetllar
veus allò que et fa mal,
que no deixa petjada
ni d'alegria, ni d'esperança.

A voltes se'm giren els ulls
cap a realitats pesants,
m'alliberen de la foscor
de sentir-me presoner.

Dia rere dia
veig que hi ha
vida en la vida
i la por no te futur.

I a voltes recordo
aquell pobre objectiu,
molt comú entre les ombres:
l'egoisme de l'ego.

Hi ha vida com rius d'aigua,
gairebé tots van a parar a la mar.
A voltes aquests rius moren
en la foscor d'un llac estanc.

Sobre el drap que em cobreix
van caient a ritme de tisora
retalls de la meva vida
dels meus pensaments.

El mirall convertit en autoretrat,
just al meu davant,
veig com la pell s'envelleix,
com em pesa la vida.

No goso pronunciar paraula,
sempre el meu silenci,
els meus pensaments,
els meus sentiments.

L'aspecte va canviant
però jo continuo sent el mateix
amb el cabell més curt
i els ulls cercant allò que no es veu.

Quin incordi...
preferiria les misèries,
si misèries,
de la ignorància.

Hi ha qui pensa
que els jardins
es reguen un cop l'any
perquè floreixi la bellesa.

Als jardins els hi cal aigua,
dia rere dia,
per trobar l'enaltida
tija florida.

El nostre temps

No sempre he viatjat per la llum,
malgrat la foscor em pren vida.
Amb tu es fonen la llum i la vida
per omplir-me de felicitat.

No sempre he estat capaç d’estimar
com t’estimo a tu,
amb lucidesa,
amb harmonia.

Em desvetlles de la solitud
en el despertar de la teva presència.

A la distancia d’un petó,
frec a frec les dues cares,
el teus llavis humits
el meu alè agitat.

Et prenc la mà,
i en el suau tacte de la carícia
s’atura el temps,
el nostre temps.

Se’m fa estrany

Se’m fa estrany
veure’t en les fotografies
de temps viscuts
i de vius colors.

Son com miralls
dels meus records.

Se’m fa estrany
parlar de tu,
sempre de puntetes,
o gairebé sense pensar.

Perquè es un ressò
de la meva veu.

Se’m fa estrany
dir el tu nom,
els teus gustos
o les teves dèries.

Doncs son com pedres,
pensaments de tu.

Se’m fa estrany
que no hi siguis,
no poder-te parlar,
ni fer-te petons.

Perquè és estrany
que mostri el meu dolor.

Sí, se’m fa estrany:
parlar del meu dolor
de la teva absència,
se’m fa estrany.

No pas amb pena

Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu,
de com ens vas deixar,
del sofriment lentíssim
que va anar marfonent-te,
de les teves coses parlem,
i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties;
de tu parlem, però no pas amb pena.

I a poc a poc esdevindràs tan nostre
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te;
a poc a poc seràs un gest,
un mot, un gust,
una mirada que flueix
sense dir-lo ni pernsar-lo.

Miquel Martí i Pol

a la Carmeta, l'Antonia, el Jordi, la Rosita, a l'altre Rosita, al Juli i la Neus.

A la meva mare

Eres de nacre i d'or,
de mel i de fulles tendres.
Eres, mare, com la rosada
en la nit fosca del món.

El teu pas per la vida
era estel de benaurances.
Els teus actes, dolça mare,
consol de navegants perduts.

Déu t'ha cridat a la seva vora
per gaudir del seu blau pur.
Massa aviat, mare meva,
malgrat que no t'hàgim perdut.

Mireia Xapel·li

Aquest matí

Aquest matí no volia
obrir els ulls
i veure com,
ben afaitat i apressat,
prenies el camí de la monotonia.

Volia desvetllar-me
dolçament amb tu.
Sentir l’escalfor
dels teus llavis,
o de la teva mà
sobre el meu pit.

Matí trist de cel color de fum,
d’hores llargues.
Neguitejava amb les meves obligacions,
però jo volava molt lluny
entre el mar i la muntanya,
entre la muntanya i la plana.

Em sentia observat pel temps,
cercant els meus pensaments,
que bullien a foc lent
embolcallat entre papers
trobant els teus ulls,
en efímers passatges del nostre temps.

A cau d’orella

El so del temps
s’estén horitzó enllà,
a cops de badall
o de ferro forjat.

No vols marxar
sense lluitar,
amb els ulls molls
de mirada fixa.

Ni quarts,
ni hores,
ni dies,
ni nits.

Quan rius s’encén
tota la dolçor
que ens vares negar,
esborrant la tristó.

Ho he fet,
tu m’ho has permès,
a cau d’orella
i ben fluixet.

Tu, sense llum
i jo sense consol
ens varem estar
d’expressar.

Les coses dolentes
porten alguna cosa de bo.
No sé si ho has vist,
jo ho he viscut.

I qui ja anava de dol
haurà d’esperar un altre vesprada.
Per aquesta tu has vençut,
desvetllant la veritat enverinada.

Un cop cada dos de set

Una hora de visita,
de llums i d'ombres.
El temps que sembla que no passi
i tu vas passant amb el temps.

Hi ha tants silencis que no he omplert,
Tantes coses que no he gosat ni dir-te.
Mai t’he fet saber de la meva felicitat...
mai és molt i ara encara més.

Un cop cada dos de set,
una de cada moltes, moltes...
Estones que voldria i no goso
restar en la teva presencia.

Com s’escurcen les paraules
quan s’escurça l’enteniment.
Com s’allarguen les solituds
quan s’allarga la intransigència.

Tornaran els dies de sol
amb jardins guarnits de flors.
Poder llavors lliuraré el meu deute,
I t’explicaré com de feliç
he estat en la teva presència.

Tardor

Resta a la meva memòria
la bellesa dels pètals de les flors
guarnint les balconades,
envoltaven els meus pensaments
sota l’escalfor del temps de llum.

Quina recança em provoquen
les llargues tarda sense l’amic rogent,
sense la calidesa dels cels de capvespre.
En manca el xivarri dels nens jugant
o els àpats frugals.

Les fulles penjant dels arbres,
tacant el cel blau,
que generosament em regalen
ombra i confort,
fins hi tot frescor.

Però la tardor marceix la vitalitat,
em du per camins de recolliment.
Em fa sentir en dins,
profund i nostàlgic,
rere un vidre mig emboirat.

El fred penetrant lentament
fins arribar als ossos,
el cel fosc i pàl·lid.
Les mans a la butxaca
i el cos oprimit per la roba.

Després, res que sorprengui,
el hivern reclòs,
el pes dels pensaments solitaris.
La foscor minvant,
amb una lluita silenciosa,
que deixa pas a la vencedora llum.

Quan miro, veig
més en rere que endavant.
Vens a la memòria
amb el posat neguitós,
de parlar compulsiu
i riure contingut.

Vens al capvespre,
sobre la sorra de la platja,
amb la música de les onades
i el reflex de la lluna rodona
sobre l’aigua salada,
a prop, ven a prop meu.

El tren

Tu, puges al tren,
t’allunyes de la ciutat
deixant el dia gris i buit,
i el meu cor moix.

Tren de paisatges grisos
que poc a poc van despullant-se
per deixar nus aquells tan teus,
aquells plens de vida.

I així la vida,
com el teu somriure.

No trigaràs a córrer d’amunt les vies,
com cavall desbocat,
per trobar el teu temps
entre els meus braços enyorats.

Fent camí

El goig de l’estiu esclata,
sobre les copes dels arbres
d’un verd resplendent,
i a nivell del terra
el goig de l’herba fresca.
Flors de mil colors, formes i olors
engalanant els grans finestrons,
les places i els carrers.

Qui es perdria aquesta oportunitat,
que du l’efímer estiu,
de fer bell el que la tardor i el hivern,
amb llurs tempestes i freds glacials,
malmet?

Les ciutats i els pobles
prenen la vida que es cou
entre estufes i llars de foc.
Celebren la festa de la llum i de la calor,
treien del purgatori tota il·lusió
que es resisteix a sucumbir.

Les passes, de calçat tancat,
buscant els preuat rajos del sol,
amb samarretes de màniga curta,
escots i tirants,
fugint de l’ombra i el vent,

però amb un jersei a l’aguait.

Obert per vacances

La lluna ens marcava el camí,
sobre onades de mar salada.
La sorra feia de coixí,
i la rosada ens recordava
que la nit passa,
just per sobre de les nostres voluntats.

Si els moments es poguessin aturar
hi ha molts que no deixaria passar,
tots tenen a veure amb tu,
tu amb mi, jo amb tu.

Degoteig de petons,
rajolins de carícies,
torrents de passions,

I a la nit la persegueix el dia,
el dia que fa realitat
el somni espurnat de lluna.

El temps porta temps
de compartir els meus secrets,
d’escoltar les teves confessions.
El so de la teva veu a cau d’orella,
de paraules dites sobre els teus llavis,
emmirallat en els tus ulls.

L’amor a obert per vacances,
i dins la Madriguera a fet cau.
No ha deixat racó sense la seva essència,

i molt menys sense la teva olor.

Un estel

Un estel ha nascut en el firmament;
te el nom de la frescor de la mar,
i el color dels dies assolellats vora les onades.
Don els pescadors traginen les seves xarxes
amb les seves mans adobades i el seu front amerat de suor.

Alegria de la vida,
esplendor en el firmament
dues joies engendrà.

I ara farà de guia,
en les nits tèrboles sense lluna
als preuats tresors que ha deixat
caminant a les palpentes
entre llums i foscos.

Paradís

Sota el cel fosc pintat d’estrelles,
dues mans es troben.

La música de les onades
marca el nostre batec.

No ens cal el temps, que aturant-se
deixa pas al nostre paradís.

Estrelles

Cercar la llum dins nostre,

estels incandescents,

arribant amb les mans esteses

i els cors oberts,
de il·lusions renovades,

nit a nit.

Estels de cues fumejants

de passions i de vida,
sota el nostre cel barceloní.

Preuat tresor

T’has desprès de llàgrimes
de dolor i desesperació,
caient pel precipici
dels llindars de la soledat.
Tresors del cor i l’esperit
que en veure la llum de la vida
es transformen en preuats diamants,
riqueses de l’amor.
Amb la pell fina,
em sento a prop teu
perquè les preuades pedres
em son vida,
i veig en el meu cor
el que el teu batega.
Com s’allunya la infantesa,
l’adolescència perd color,
i la maduresa ve a cops de bastó.
Com la recança de la vellesa
arriba apresurada
i se’n dur els anys,
així com les hores i el dies.
I després qui ens mirarà sense jutjar-nos?
qui ens acaronarà amb tanta tendresa?
qui ens farà un bes i patirà en silenci?
qui ens eixugarà les llàgrimes i ens llevarà el pes?
qui patirà quan fem tard?
qui vetllarà la nostra son?
I en mig de preuats diamants,
despresos quan ningú no ens veu,
ens acomiadem d’allò que no té preu,
que no és pot substituir,
que mai més no trobarem,
sobre tot....
quan tornem a casa.

Entre mig de llàgrimes
escric aquestes paraules
sense saber que ve desprès,
ignorant el que és la vida
sense aquest preuat tresor.

De matí

El matí es lleva mandrós i solitari,
els cotxes roden lents,
i la poca gent que veig
du la cara vestida de son,
fins i tot el sol, sempre tan radiant,
sembla que li costi sortir.

Jo em llevo eixerit,
amb guspires de joia i esperança,
tinc molt a fer, més a dins que a fora,
i ansi-ho al capvespre de noticies
de rialles i de música,

de capvespres plens de tu.

Insonni

Tu riconoscerai questi luoghi,
sfocati negli occhi, ma vividi nella mente.
Notti calde. Insonni.
Un cielo stellato che ha visto due menti e due corpi fondersi.
Una luna che sorrideva alla tua speranza di tornare ad amare.
Una spiaggia dove svanisce la paura di abbracciarti, di baciarti.
Dove svanisce la paura di vivere, con te a fianco.
Dove la speranza per il futuro è lì a un passo.

(autor ¿?)

Nou camí

He obert un nou camí,
per arribar fins a la Madriguera.
De terra ferma,
vorejada amb flors silvestres.

Temptat he estat de deixar
engrunes de pa per altre vies,
però no vui que sigui un “altre cop”,
aquesta vegada tot és nou.

Es fàcil seguir el camí,
tan sols seguint la llum del sol,
no te pèrdua possible,
les flors fan la resta.

Ja has vist l’entrada,
falta que vulguis trocar.
Car, sembla deshabitada
però jo sóc a dins.